Ja no són llàgrimes de dolor. És impotència. Ploro foc. Ploro coïssor. És ràbia. És pràcticament odi. I estar mort en vida, i clavar-me dagues al cor a diari, i despullar-me (l’ànima) per ferir-me (de nou).
Dèbil? Submís? No. Tot aquell que busca la perennitat i xoca frontalment amb allò efímer sap de què parlo. No. No resisteixis la meva penúria, tot i sabent que vindran temps millors; temps de circs, temps de sol. Que el millor bes va ser en aquest espectacle i ni tan sols els nostres llavis van xocar. No valoris allò que he deixat enrere per aconseguir unir-nos. No, i ara!
Tanca’t. Oh, sí! Tanca’t més encara. Posa’t mil capes més a la cuirassa d’acer inoxidable. Oh, sí! Endavant! Segueix essent impenetrable. Segueixes donant motius perquè Afrodita no surti del coma profund. Que n’ets de valenta, eh? Enterra’m ben avall. De la làpida ja me n’encarrego jo, tranquil·la. No em busquis! Per què? Si no vols trobar-me! I què? Ets feliç? Almenys digues-me que sí. Que vius al cel i que llepes cada dia un trosset de núvol amb la teva ànima bessona.
I... Temps? No! Aquestes ferides queden marcades amb tinta de sang imborrable. Solies dir: “Ets una muntanya russa emocional”. “Penses massa”. Sí! A les muntanyes russes els encanta donar mil voltes per arribar al seu destí final, i (creu-me) la sensació d’adrenalina, si es realitza plegats, compensa el trajecte. En surts ben reposat i ben unit.
La solució: mirar endavant? No! Només quan hagi matat el teu record, a base d’hòsties no consagrades (tot i que per la força que porten intrínseques tenen una càrrega celestial segur), i a traguets de tequila. El meu fetge entén el dolor i és comprensiu. “Vida perdida por la mujer y la bebida”. I callo. I calla. No obris mai més els llavis si no és per besar-me.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada