Qui sóc?

Envellia a ritmes endimoniats. Aquell mirall no enganyava. 17 anys i mig ben portats, però un darrer any carregat d’emocions colpidores, capaces de trastornar un cervell més proper a la rauxa que el seny, començaven a fer estralls la pulcritud i la suavitat de la meva pell...  I alguna entrada capil·lar massa entrada. Vaja, mentre no hi hagués sortides ja anàvem prou bé, pensava... Tot passava factura. També aquella festa excessivament marcada pels graus etílics que no recordo... I algun consell “antiafrodita” a algun amic fraternal per part d’una ànima en còlera. Perquè com em repetia una i altra vegada: “Si tenia el cor en un puny era perquè amb el puny m’havien destrossat el cor”. Tot restava vida, em clamava el Lucifer del meu cervell; tot sumava experiència, em consolava alguna veu celestial. Afortunadament, em començava a agradar sentir el pas del temps en el meu rellotge biològic.

Al cap i a la fi, el què veia a l’altre costat del mirall m’agradava... Pèl rebel ben morè i fosc, del color del dubte; mirada penetrant i somiadora; pestanyes voleiadores, llargues, desafiadores de la llei de la gravetat; orelles i nas prominents (en aquest últim cas, jo preferia dir que era per l’extremat olfacte golejador que posseïa quan m’alçava poc més de cinc pams de terra i perquè m’ensumava la falsedat humana des de la llunyania); boca de pinyó, ben menuda per estalviar-me comentaris sobrers, i només obrir-la quan el cor també ho fes; llargarut, fibrat i esprimatxat pels efectes d’una mononucleosi a mig guarir.

En el fons, poc m’importava. Tot just estava intentant destriar la meva vertadera identitat, i solia pensar que no ho aconseguiria ni amb la pedra filosofal a les meves mans. No obstant, seguia sense rendir-me. "Endavant, endavant i endavant", em xiuxiuejava una veueta femenina coneguda. I jo callava. I t'estimava. I seguia.