Prèvia CN Mataró El Tot - CN Madrid Moscardó

El Sabadell Astrapool no va fallar en el seu desplaçament intrasetmanal i va vèncer amb rotunditat al Dos Hermanas per 3 gols a 21, amb 5 de Jennifer Pareja i 4 de Matilde Ortiz. Recordem que les vallesanes jugaven un partit, corresponent a la cinquena jornada perquè van tenir problemes per agafar el vol després de la final de la Supercopa Europea Femenina. Així doncs, amb aquests 3 punts, les de Nani Guiu assoleixen el liderat en solitari per primera vegada en tota la temporada, aprofitant la derrota del Sant Andreu contra el Mataró.

Per tant, el tren capdavanter de la Divisió d’Honor Femenina queda amb el Sabadell líder amb vuit victòries de vuit possibles, les de Vicenç Tarrés segones amb 7 de 8, 21 punts, els mateixos que Sant Andreu, que són terceres amb pitjor “average” general i particular.

El CN Mataró El Tot, doncs, afronta aquesta jornada amb la moral ben alta. La victòria contra el Sant Andreu la setmana passada va esdevenir clau per recuperar-se de la desfeta, previsible, davant el Sabadell. Una derrota, per altra banda, que havia deixat un mal regust a les mataronines pel no excessiu marge. Un 8 a 14 contra les líders europees, i mundials (perquè no dir-ho) amb hàndicap per les mataronines. Recordem que Mar Llisterri, una de les referents de l’equip, no va poder jugar per lesió; mentre que Jennifer Pareja, la líder i màxima golejadora de l’equip, va jugar en última instància, recuperant-se sorprentment de la lesió al braç que patia.

Roser Tarragó segueix sense mostrar símptomes de terrenalitat, i segueix liderant la llista de màximes golejadores. 44 gols, amb una mitjana de 5,5 dianes per partit. Les jugadores veneçolanes, Patsy Alas, Franjelis Pitter i Alexandra Caranjelo, van adaptant-se paulatinament, van a més. Podríem dir que són aquelles jugadores “comodí” en certa manera. Sense ser claus, donen aire fresc al conjunt, que ha guanyat molta rotació de sis inicial. La banqueta és llarga, i l’equip ho agraeix. Bach i Llisterri secunden a Tarragó com a líders morals i golejadores de l’equip. Miriam López-Escribano ha adoptat aquesta temporada un paper menys destacat de cara a porteria, sobretot per la irrupció de les tres joves jugadores esmentades, però dóna alternativa al joc. Carla Graupera sembla començar a despuntar aquesta temporada, tot i la seva joventut (17 anys), i per darrere vénen jugadores que van gaudint de minuts poc transcendentals, però necessaris per agafar experiència a la màxima categoria del waterpolo estatal. És el cas d’Ariadna Fornàs, Laia Rigau, Anna Samsó o Mireia Nedderman. Sense oblidar la consolidació a la porteria de Carla Rodríguez, que suma la tercera temporada com a primera portera de les mataronines. 49 gols en 8 partits l’aval·len. Pràcticament tots els que ha anotat Tarragó.

El partit, demà dissabte a tres quarts d’una, en horari avançat aprofitant que no hi ha jornada en waterpolo masculí, enfrontarà a les mataronines contra el CN Madrid Moscardó. Les madrilenyes són sisenes a la taula, amb dos partits menys que la gran majoria de contricants, i amb progressió ascendent. És destacable que dues de derrotes de les tres que tenen al sarró van ser en les dues primeres jornades contra Sabadell i Sant Andreu i vénen de vèncer al Concepción per 12 a 10.

Les de la capital, unes de les històriques del waterpolo estatal femení, no han trobat el seu “punch” en les darreres temporades. Van ser vuitenes el 2010-2011, novenes el 2009-2010 i setenes el 2008-2009. Després de la dissolució de l’Alcorcón es veuen amb el pes de portar tota la càrrega del waterpolo madrileny que, per comunitats autònomes, podríem dir que és a un segon nivell, per sota del català i a la mateixa alçada que el navarrès i l’aragonès. Van tenir la gran sort de repescar Laura López Ventosa, vella coneguda per les mataronines, que la temporada passada jugava a la capital del Maresme. 66 gols la consoliden com la màxima amenaça de cara a porteria. També és una fixa de la selecció estatal. No ens oblidem tampoc de Marta Bautista, que és la segona de cara a barraca, com tampoc de Claudia Abad, amb 16 anys i seleccionada pel Campinonat d’Europa sub-17 d’aquest estiu.

Big society liberal de conservadors

David Cameron, el primer ministre britànic, ha optat per emprendre una nova política de govern, que ell mateix defineix com a “revolucionària”: la “Big Society”. L’objectiu és clar: cedir a fundacions, ONG i voluntaris part del poder del sector públic, en un intent per afavorir l’autogestió i reduir el deute públic. La causa d’aquesta aplicació és la crisi galopant que ha deixat les arques de l’estat sota mínims.

Menys poder de l’estat per tal d’aconseguir un servei més eficient? Una simple mesura propagandística per callar les veus que l’acusen de mala gestió? Una estratègia per justificar la reducció de la inversió pública?

Mirant precedents de la idea de Cameron, l’origen el trobem en els anys 60 els Estats Units amb el president Lyndon B. Johnson. Ell l’anomenava “Great Society”, una nació on la igualtat d’oportunitats i una alta qualitat de vida fossin el pa de cada dia. La idea va triomfar, i és que en el 1965 hi havia moltes raons per sentir-se a prop del bon futur de la nació. Totes les formes de discriminació racial legal havien estat eliminades, la pobresa anava en descens, i els nord-americans gaudien d’una major prosperitat i millor educació que en qualsevol altre període de la història.

La situació ara és diferent. Allò eren els anys 60 i es respirava ambient de somni americà, i el 2011 el somni americà és també el somni europeu. A més, la crisi econòmica és globalment internacional.

De moment, Cameron té una petita part de l’opinió pública de costat. Els sondejos mostren que la majoria dels votants van acceptar la necessitat de reduir el dèficit pressupostari, i és que el dèficit sobrepassa el 10 per cent del PIB. Per això, el govern britànic ha convertit el seu pla d’austeritat en la seva prioritat. Ara bé, sembla que no les tenen totes, ja que quan els primers en sentir en carn pròpia els efectes de la retallada fiscal (els estudiants amb les subvencions) van sortir al carrer se’ls va reprimir amb molta violència.

Per tal que la “Big Society” sigui la reencarnació moderna de la “Great Society” és transcendental que els voluntaris assumeixin aquest augment de treball. El sector juvenil considera que  aquesta associació d’idees és absolutament nefasta. Veuen una fórmula poc factible: voluntaris + augment del treball = fracàs.

Aquelles veus més pessimistes també recorden que la confiança del consumidor britànic va caure a l’octubre al nivell més baix des de 2009, fet pel qual el mercat interior es troba en un dels pitjors moments. De fet, la balança comercial (la diferència entre importacions i exportacions) es troba en nivells irrisoris.

A mode de conclusió, un pot afirmar que l’origen del problema és la mentalitat extremadament conservadora dels britànics. A més, se li afegeix l’agreujant que Cameron és precisament un conservador nat. No són capaços d’entendre, doncs, una mesura tan liberal, tan poc recurrent. Consideren que posar els diners a mans d’entitats privades els desprotegeix. Caldrà veure, doncs, si el “première” és capaç de fer entendre el matís del seu plantejament antikeynesià: “la solució de l’economia no la té l’estat com a òrgan; es troba en la voluntat de tots i cadascun dels britànics”.

Que cantin els ocells!

Aquell 24 d’octubre de 1971 la consciència catalana va esdevenir lírica i, sota “El cant dels ocells”, EL violoncel·lista per excel·lència va entonar a l’uníson les cendres renaixents catalanistes de 35 anys de penombra. Amb un anglès ben nostrat, veu rogallosa i tremolosa per l’emotivitat del moment, el Pau Casals de 95 anys, durant la seva condecoració amb la Medalla de la Pau, va sorprendre a tothom amb el celebèrrim: “(...) I am a Catalan. Today, a province of Spain. But what has been Catalonia? Catalonia has been the greatest nation in the world. I will tell you why. Catalonia has had the first parliament, much before England. Catalonia had the first United Nations. (...)”

Comparacions odioses de banda, Pau Casals és un Stéphane Hessel amb missatge diferent, però amb matisos reivindicatius iguals. Paraules punyents i ben directes d’un nonagenari amb les idees clares. Ni ell mateix era conscient de la repercussió d’aquells mots en la mentalitat de les futures generacions. Va ser només després, amb el Caudillo enterrat uns quants metres sota terra, quan vam poder palpar la grandiositat de les seves paraules.

Passats 40 anys d’aquell fet històric, la plataforma mallorquina Fòrum Musicae vol homenatjar el català universal amb una recreació de la pròpia peça el “Cant dels Ocells”. Malgrat això, l’inicial recolzament de les més altes instàncies polítiques espanyoles i del govern d’Andorra, el projecte ha quedat en “stand by” i ja només queden sis mesos per l’efemèride.

Fent una mica de memòria (històrica), sembla que el cas Casals s’assembli a allò que està succeint amb Llei de la Memòria Històrica, o Llei de les Mitges Tintes, com, personalment, m’agrada anomenar-la.  Afortunadament, tot periodista amb dos dits de seny democràtic, de tinta n’hi sobra per poder afirmar que la classe política actual té un Alzheimer completament induït.

Els fets van molt més enllà d’un simple concert-homenatge. Oblidant Pau Casals (no oblidem que hagués pogut ser el President de la Generalitat a l’exili), estan esborrant el record de totes aquelles ànimes republicanes enterrades sense identificació en fosses comunes. Indirectament, segueixen assassinant la memòria de tants i tants joves tenaços que, amb la cara pigada i amb el plor de la mama com a il·lusió esperançadora, varen morir a terres tortosines i varen tenyir de roig les aigües de l’Ebre.

No deixem que la memòria de Pau Casals habiti en l’oblit. No deixem que l’esperit de tants republicans romanguin oblidats a “El Valle de los Caídos”. No deixem que el poder judicial espanyol tendeixi a la desdemocratització. Ja no només pel propi Casals. No! Toca fer-ho per aquells que s’hi van deixar la pell i per aquells altres que segurament s’hi deixaran la toga.

La UAB organitza una xerrada sobre la crisi de l’euro

El ponent de l’acte, Jean Quatremer, preveu una possible fragmentació d’Europa

Jean Quatremer, periodista francès del diari Libération corresponsal a Brussel·les, va visitar la Facultat de Comunicació de la UAB el 21 d’octubre per a oferir una xerrada sobre la crisi de l’euro. El col·loqui, precedit d’una breu introducció de Josep Maria Català i Teresa Carreras, va aplegar unes 100 persones a les dues sales habilitades per a l’acte.

El ponent va iniciar la seva exposició amb un breu preludi sobre la professió. Va encoratjar els estudiants de Periodisme a superar-se constantment, per tal d’evitar caure en l’autocomplaença: “el periodista ha de cercar allò que ens intenten amagar”. En la mateixa línia, va afegir que “un bon informador ha de tenir coneixements històrics, jurídics i econòmics”.

Tot seguit, va endinsar-se en el tema principal de la conferència. Amb un to alarmista, el periodista va comparar l’actual crisi econòmica amb una hipotètica Tercera Guerra Mundial no convencional, en què la víctima és el capitalisme. En paraules seves, “el món s’encamina cap a un nou concepte de guerra, on hi haurà atur massiu i misèria absoluta”.

Sense deixar de banda la seva intranquil·litat vers la zona euro, Quatremer va arribar al punt àlgid de la seva dissertació amb una afirmació contundent. Segons l’orador, “si no hi ha acord per a guarir l’economia europea conjuntament, la crisi serà més greu que la de 1929”.  Així mateix, com a conseqüència d’aquest moment crític per a la Unió Europea, el conferenciant va sentenciar que “si el panorama segueix així, Europa es fragmentarà en tres blocs: la zona mediterrània, capitanejada per França, la zona central, amb Alemanya al capdavant i, per últim, els Països de l’Est”.

Com a cloenda, el francès va reincidir en els valors que les futures generacions de professionals de la informació han de posseir, amb èmfasi en el coratge i la feina ben feta. D’aquesta manera, va finalitzar el discurs asseverant que “el vostre objectiu és remoure les consciències de la població per donar esperança a una subversió dels poders”.

La Volta celebra el seu centenari amb una exposició al Museu Olímpic

Sota el títol La Volta a Catalunya 1911-2011. Un segle d’esport i país, el passat 27 de setembre es va inaugurar l’exposició sobre la cursa ciclista catalana al Museu Olímpic i de l’Esport Joan Antoni Samaranch de Barcelona. L’acte d’inauguració va estar comandat per Ivan Tibau, exjugador d’hoquei patins i actual secretari general de l’esport català.

En total, prop d’un centenar de persones van omplir la sala d’actes del museu. L’efemèride va constatar que la prova gaudeix d’una salut envejable, ja que és la tercera en antiguitat, després del Tour de França (1903) i el Giro d’Itàlia (1908). Quant a l’assistència, destaca la presència de Maite Fandos, presidenta de la Fundació Barcelona Olímpica, Rafael Vallbona, comissari i principal instigador de l’exposició i Rubèn Peris, president de la Volta.

Tibau, amb un discurs carregat d’emotivitat, va posar mèrit a tots aquells que havien lluitat per la supervivència de la prova, sobretot per la seva disputa durant els primers anys de la postguerra: “Cal agrair l’esforç de moltes persones que no apareixien als diaris de l’època, però que han estat herois des de la penombra”.

El secretari general també va destacar “la repercussió mundial de la competició” i va posar com a exemple els tres últims guanyadors per justificar-se: “El 2009 va vèncer Valverde, el 2010; Purito i, el 2011, Contador. Crec que només per noms, ja podem imaginar-nos quina és la transcendència de la Volta”. Finalment, va concloure el col·loqui amb la il·lusió de poder celebrar cent anys més.

Quant a la disponibilitat, per a tots aquells interessats en assistir-hi, l’exposició romandrà activa fins el 6 de novembre, de dimarts a dissabtes de deu del matí a les sis de la tarda. L’entrada serà gratuïta per a tot el públic. Per cert, els més nostàlgics podran fotografiar-se amb una reproducció a escala real de Mariano Cañardo, el set vegades campió de la Volta, entre el 1928 i el 1939.

El fill d’Eugenio presenta un llibre sobre l’humorista a la UAB

El passat 5 d’octubre, la Facultat de Comunicació de la UAB va organitzar la presentació del llibre Saben aquel que diu... Érase para siempre Eugenio. La xerrada va anar a càrrec de Gerard Jofre, fill del conegut humorista català i autor de l’obra. També van participar-hi Mar Deus, l’editora i Fabio Tropea, professor de l’Autònoma. L’acte es va desenvolupar a l’Aula Magna de la Universitat, amb més de 400 assistents.

Durant els tres primers quarts d’hora, els oradors van fer referència al vessant més personal d’Eugenio. L’autor va afirmar que “el llibre és un retrat del meu pare perquè tothom pugui conèixer la seva figura fora dels escenaris”. En la mateixa línia, Tropea, gran seguidor de l’artista, va destacar la repercussió atemporal del “show-man” en declarar que “el seu record segueix vigent deu anys després de la seva mort”. Reugenio, el seu imitador, va cloure l’esdeveniment amb un repertori d’acudits carregats d’ironia.

Canvi de temàtica

Des d'avui mateix, el blog s'encamina, per motius acadèmics, cap a la redacció de notícies. Durant tot aquest aquest any, hi abocaré tot el contingut de les classes de Periodisme de la UAB, mesclant-ho amb reflexions no purament informatives sobre la situació concreta política, econòmica, esportiva, social de fets d'actualitat. Tot això sense oblidar, lògicament, la intenció literària amb la que va néixer aquesta plataforma. De manera escalonada i entrellaçada, hi deixaré caure alguna reflexió com les d'antuvi.

Sembla que l'estabilitat torna a la meva vida i és hora de reordenar el cervell i el blog.

Així doncs, sense més dilació, som-hi de nou.

Anàlisi 1 x 1 CN Mataró Quadis

Com ja vam comentar en la primera jornada, és indiscutible que la totalitat de minuts a darrere és per a Mario Lloret. Porter jove, de 21 anys, sembla erigir-se com el reforç anhelat que ha cercat el Quadis durant aquests últims anys. Comença a destacar just quan més se’l necessitva; després de la marxa de Jordi Fernández. Espectacular a la porteria. En la jornada inaugural contra el Terrassa es va sortir amb parades iversemblants en el tercer període, que van servir per encadenar el parcial de 3 a 1 en el tercer quart. A la piscina de Sant Jordi, el dissabte passat no vam podem tenir la millor versió de Mario, en part per la passivitat defensiva que semblava apoderar-se dels homes de Betu Fernández. Afortunadament, va ser un petit entrebanc. Ahir més, i quasi millor. Igualar les aturades de mèrit del primer “matx” era complicat. Ara bé, va exercir de líder, o com un dels grans líders de l’equip si més no. Encaixar 6 gols en una competició tan igualada i tan exigent com és la d’aquest any, no és tasca fàcil. A més, va estar especialment actiu en el darrer i definitiu quart.  És dels que demostra més passió pel waterpolo en tot moment.

Entre Fran Sànchez, i Albert “Pei” Garcia, i Escribano es reparteixen els minuts als extrems. Els dos primers són jugadors veterans que, de moment, de cara a porteria, no estan mullant, mai millor dit. Recordem que Fran Sànchez la temporada passada va ser el tercer màxim anotador. L’explicació rau en un petit canvi de joc del Quadis. Les jugades d’atac solen ser llargues, però tenen la particularitat que la gran majoria (jo m’atreviria a dir més d’un 80%), les acaben homes del centre. López-Escribano, Baba i Bonca estan immensos. El madrileny i l’hongarès tenen una efectivitat altíssima. Bonca, més veterà, és una reconstrucció més afectiva, perquè transmet veterania a l’equip i efectiva per a l’equip. Dóna veterania de Balatoni, amb l’afegitó que dóna intensitat defensiva i reparteix més joc (no va tant de cara a barraca). A la boia els minuts se’ls reparteixen més o menys per igual entre Blary i Codina amb efectivitat similar.

Per altra banda, Pau Bach i Víctor Fernández van entrant més en les rotacions; i són les dues cares joves, juntament amb Lloret i Codina, més consolidats, que han crescut de la base i que seran el relleu generacional.