Abandonant les capes supèrflues.
Retrobant-me. Canviant cap a millor. Evolucionant. Eliminant qualsevol rastre
de prejudici. Estimant l’ésser humà per sobre de tot. Recuperant la confiança.
Involucrant-me en causes justes. Essent actiu. Callant. Observant. Recordant
BVells temps. Planejant el futur. Reprenent el rumb del vaixell. Deixant les
espines més profundes apartades. Rient-me dels meus pecats. Abandonant aquell
infantó per sempre i lluitant per no perdre la seva essència. Oblidant
penúries, desencisos. Recuperant la fe vital amb alegria i il·lusió. Corrent.
Anant en bicicleta. Elaborant llistes de somnis factibles. Volant despert.
Volant en somnis. Descobrint paisatges inusitats. Recollint-me en mi mateix per
explotar socialment. Entrenant la ment amb el “coaching”. Recuperant velles
amistats. Descobrint facetes interiors sorprenents. Palpant com amb la mirada
renovada les vivències s’interconnecten màgicament les unes amb les altres.
Provant-me ulleres a diari per emportar-me aquelles que em proporcionin la
visió més acurada de la meva realitat. Aplaudint l'esforç de superació dels
meus familiars i amics. Aprenent de cada llàgrima, sense dolor. Ajudant a
subjectar la caiguda d’aquells que formen el meu camí. Mirant la mort de fit a
fit i escopint-li a la cara. Actuant localment. Pensant globalment. Jugant amb
els mots. Evadint l’odi. Calmant la part fosca de la meva ànima. Gaudint la nit
amb la millor companyia possible k2k. Adorant la literatura. Descobrint nous
artistes. Professionalitzant la meva passió esportiva. Relativitzant els
fracassos. Enaltint els èxits. Cometent "petits" actes de bogeria per
aniquilar la rutina. Gaudint de la il·lusió de saber que queden persones que et
marquen en poc temps. Controlant els impulsos amb paciència. Per sobre de tot,
però, vivint intensament. Lluitant per anar atrapant pel camí el mite de la
felicitat perenne.
diumenge, 24 de juny del 2012
divendres, 18 de maig del 2012
Ser o no ser eterns
Que si vols haurem
estat
aquell petó mal donat
per les presses,
aquell silenci
incòmode entre paraules buides,
aquell polvo mal
acabat,
aquell pis de
Pedralbes que tant vam somiar i mai vam comprar.
Que si això és una
pel·lícula francesa
i t’agrada jugar a
fer el paper de "femme fatale",
vés en compte perquè
a "énfant terrible" poca gent em venç.
Que si avui
comparteixo crits i son amb desconegudes
És per plaer i no és
per plaer.
Que si tinc el cor en
un puny
És perquè un dia amb
el puny em vas trencar el cor.
I si ens oblidéssim
de tots els condicionals?
I malgrat tots els
condicionants,
Continuéssim jugant
als contraris?
Quan més t’allunyes,
menys em trobo.
Quan menys et trobes,
més m’estimes.
Quan menys t’estimes,
més em busques.
Quan menys ens
cerquin les busques, més lluny arribarem plegats.
Que si vols encara
podem ser
aquell bes etern que
ensenyarem en fotos als néts,
aquell silenci còmode
entre esgarips.
que farem l’amor i
l’amor ens farà invencibles.
Serem aquella barraca
del Rabal
que tant vam
menysprear i acabarem comprant.
Que si ahir vam ser
usurers de l’amor
i vam morir ofegats
en l’avarícia i l’egoïsme
Avui et mataré a
petons sense altres interessos
que no siguin els
nostres.
Que si això és una
pel·lícula italiana
Recorda que la segona
part de El Padrino
va ser molt millor
que la primera.
I si ens oblidéssim
de tots els condicionals?
I malgrat tots els
condicionants,
Continuéssim jugant
als contraris?
Quan més t’allunyes,
menys em trobo.
Quan menys et trobes,
més m’estimes.
Quan menys t’estimes,
més em busques.
Quan menys ens
cerquin les busques, més lluny arribarem plegats.
dimarts, 28 de febrer del 2012
Ebrio de desamor, colegueo y rap
Besando el suelo, sin consuelo,
suelo imaginar cómo sería volver a alzar el vuelo.
Ese era mi presente pasado,
chico decadente extasiado
de tanto darle a la mente,
de tanto intentar descifrar el significado coherente
a ese desaguisado.
Un chico que no sueña,
que no se empeña y se desdeña.
Un chico que quería abrazos, estrechar lazos
y que se llevó rechazos en forma de portazos.
Aprendí, pues, que a
nuestra edad
la mayoría de ellas
vienen y van,
un par de frases con
champán,
cuatro revolcones en
el desván,
te despistas y ya no
están.
Quizá la retórica más metafórica
será el antídoto que
te deje eufórica.
Quizá caerás a mis
redes cuando
mi complejo manejo
del palabrejo
termine en cortejo,
y no, no lo
llamaremos tirarte los tejos.
Y nena, ten cuidado,
porque de tanto ir y venir,
al final no echarás
raíces
cuando vuelvas a por
este alocado.
Lejos de ser árbol,
tus cicatrices de
desgastado mármol
las curará aquél de
los músculos con el que sueles tener deslices.
Hablemos sin matices.
Sólo es otro de esos
tipejos que de pequeño
ya era de aquellos espermatozoides con
esteroides.
Tras esa risueña cara,
se esconde un cerebro
con tara.
Ocultaste la falsedad,
tu mayor carencia.
Te dedicaste a hacer
ciencia sobre la apariencia
Permíteme decirte que
soy menos de presencia
y más de
complacencia.
¿Y es que no ves que
la presencia
es sólo el envoltorio de nuestra esencia?
Buscaba eternidad
como cualidad
Y me topé con
frialdad como seña de identidad.
Y es que al final
terminas entendiendo que
sólo la amistad es la
verdadera eternidad.
Esos hermanos de otra
madre,
Con los que compartir
alegría y desmadre
Colegas de lunes a
domingo sin festivos
preparados con frases
llenas de paliativos
365 días al año desde
antaño
Viviendo la amistad
sin engaños.
Cambio de mentalidad.
Colegueo y rap para
la posteridad
Más partidario de las
sonrisas que de las prisas.
Más de frases que de
flashes.
Cambié el sollozo por
el gozo.
Más de marcar
compases que de desfases.
Así decidí afrontar mi
vida.
Y después, cuando me
digan:
"Chaval, otra
noche de farra y pedal",
les contestaré que el
alcohol ya no sana mi herida.
Que no dependo de esa
musa en singular,
ya no soy víctima de
su cruel azar.
Ahora la magia me
contagia
cuando las musas
bajan en plural,
cuando esa fuerza
celestial
me atrapa, me
maltrata, me sacude,
y pues, ¿hay alguien
que la elude?
y a partir de aquí,
ya sabes enloquecido,
cuando embravecido,
aquel aullido marque
el estallido
¡Sí! Libre de aquella
correa,
¿quién mide el
calibre de nuestra polea?
Si tu corazón bombea,
álzate y frasea.
diumenge, 22 de gener del 2012
Siempre nos quedará París
Cuando Allen arranca el film con
tres empalagasos turísticos minutos en los que podemos apreciar las mil y una
maravillas del encanto parisino, pensamos que Woody sigue en su coma profundo y
sin intenciones de despertarse. Uno llega a pensar que el genio del clarinete
sigue anonadado por los encantos de Scarlett desde Vicky Cristina Barcelona y, como consecuencia, su segundo órgano
más potente no le deja desarrollar todo su potencial. Prueba de ello fueron las
contundentes pifias “Si La Cosa Funciona” (2009)
(no, no funcionó) y “Conocerás Al Hombre De Tus
Sueños” (2010) (ni Hopkins ni Banderas lo fueron).
Pero el neoyorkino, paradójicamente, desde el tercer
minuto se desata de sus temores indagando en ellos. Su recurrente miedo a la
muerte, sus crisis existenciales, su escepticismo, le resucitan a ritmo de
can-can y piezas piantísticas de Cole Porter, todo ello amenizado con una
mezcla de luces de cabaret de Moulin Rouge y de Torre Eiffel. El éxito de la
película se sostiene, en gran parte, por la capacidad de Owen Wilson en
camuflarse en la mente del director y ejercer de su “alter ego”. Gil (Wilson)
es ese típico escritor al que le falta autoestima literaria. Sus ansias de triunfar
con un best-seller se ven sacudidas por su falta de creatividad. Ese tartamudeo
y esa eterna duda dan en el clavo para provocar más de una carcajada.
Allen se permitirá la licencia de saltar en el
tiempo a ritmos endiablados sin que resulte molesto para el espectador,
adentrándonos en su vasto universo intelectual con recreaciones de mitos de los
años 20 o del París de la “belle époque”. De entre todos ellos, destaca un
Hemingway (Corey Stoll) con reflexiones existenciales a golpe de absenta y un
Dalí (Adrien Brody) con una aparación fugaz con hilarantes toques surrealistas
y con una gesticulación y acento absolutamente clavados, si bien este último
detalle es mérito del doblador. Por contra, una modosita Carla Bruni en el
papel de guía y una insoportable Inez (Rachel McAdams) como exponente del nuevo
concepto de mujer florero independiente (los más avispados y/o conspiradores
podrán captar rasgos de misoginia en ella) ponen de manifiesto que Allen sigue
sin alcanzar su máximo nivel.
divendres, 6 de gener del 2012
Un superhome nocturn
Quan el sol s’apagava, la nit em desvestia amb fermesa, i
ja no només parlo de dormir curt de roba. Ella m’obria els porus de la
creativitat. Em sacsejava amb vehemència, em regirava la consciència i em feia vomitar
les grans veritats personals que, al cap i a la fi, esdevenien el meu ADN
particular. Potser era només així, amb foscor, tinta daurada, paper en blanc,
cor calent i cervell fred, com podia demostrar que encara hi havia indicis per
creure que no havia cedit davant el batibull ardent de veus
desestabilitzadores.
I per què parlava de temps pretèrits? Seguia abocat, de
nou, a l’èxit, evocant les més altes instàncies per regenerar-me. Fugia
d’aquell passat gloriós en què no hi havia dia que no m’alabessin, recercava
restes d’inspiració que m’elevessin i em permetessin tornar a volar sense por a
besar l’asfalt. Regirava nit rere nit les parts més afectives d’allò que un dia
vaig gosar anomenar cor per intentar fer efectives totes les esperances que
algun dia algú també va gosar dipositar en mi. Necessitava callar d’una vegada
per totes aquells que m’acusaven d’un compromís omís. Sí! Aquells que
s’emparaven en allò de “Com que has viscut massa de nit i massa poc de dia, per
això mai has tingut les coses clares”.
Ben mirat, les garrotades de l’ahir no eren res més que
l’impuls de l’avui. Un avui constant, un present reiterat que assaboria amb
devoció, sense un regust amarg. Ben mirat, ja no em preocupava veure’m incapaç
de destriar la meva personalitat. No feia massa havia comprès quin era el camí
que no havia de seguir, i potser només així, coneixent quines eren les petjades
que no havien de deixar empremta, ja havia recorregut bona part del viatge. Ben
mirat, les maletes encara eren mig buides, sí, havia perdut aprenentatge acadèmic
i persones que en el seu dia havien resultat indispensables, però en canvi
havia guanyat experiència vital i havia refermat els vincles amb aquells que
des de sempre m’havien acompanyat. Ben mirat, paradoxalment, caminava més sol i
més ben acompanyat. Ben mirat, ja feia prop més d’un any que m’havia ajustat la
graduació de les ulleres i començava a veure-hi amb aquella claredat que tant m’havien
recriminat.
Sabia què volia ser, coneixia qui no volia ser, el com
vindria amb el quan, l’on era insubstancial i el perquè era la realització
completa personal. Goita, un “lied” sense errors. Bons auguris professionals.
Bons auguris personals. Una carrera amb una gran embranzida sempre era menys
fatigosa. I és que un cop arrencat, ja no em podrien frenar, ja que com el
nostre pastor particular va dir en el seu dia: “Apreteu-vos els cinturons, perquè
ens divertirem molt”.
diumenge, 1 de gener del 2012
El Pla de Bolonya: l’estancament d’una generació d’emprenedors
Primer de tot, per opinar
sobre el Pla de Bolonya, cal definir a grans trets en què consisteix aquest
conjunt de mesures. Cal dir, doncs, que la seva implantació implicarà un
augment del treball de hores lectives fora de l’aula, és a dir, es fomentarà el
treball autònom de l’alumne i s’eliminaran hores de treball a classe. Per altra
banda, també comportarà que el títol valgui a nivell europeu i no només a
l’àmbit estatal. Ja per últim, els estudis es dividiran en dos cicles: el
primer, amb una duració de tres o quatre anys, conegut com a Grau, i el segon, d’un o dos anys, sota el nom de
Màster, que implicaria una privatització dels estudis superiors. Bé, fins aquí tenim les dades objectives, però si analitzem cada punt amb els
seus pros i contres entendrem la polèmica.
En primer lloc, no trobem
cap inconvenient en que els estudiants treballin més a casa, ja que és una
mesura per desenvolupar-nos i aprendre a recercar; d’aquesta manera l’alumne
guanya importància en el procés d’aprenentatge i el professor en perd. En la
mateixa línia positiva, observem que el títol és vàlid a Europa. Excel·lent!
Això obre les portes de les futures generacions per exercir la seva professió a
l’estranger. Per fi aquelles persones que tenen un bon domini de l’anglès o de
qualsevol altra llengua estrangera podran gaudir d’un avantatge que els
diferenciï de la resta. Fins aquí tot perfecte, però és clar, sempre existeix
algun inconvenient, i en aquest cas és molt greu.
Pagar per uns estudis
postgrau fora de la universitat pública? Aquí sí que la discrepància és total,
ja que d’això se’n diu classisme, és a dir, anteposar els diners per sobre de
la intel·ligència personal. L’únic que aconseguirem privatitzant els estudis és
crear una futura generació on els rics podran gaudir d’alts càrrecs sense gran
esforç i on aquelles persones realment vàlides, que s’han esforçat al llarg de
la seva vida i que estan completament capacitats per desenvolupar la seva
professió amb rigorositat, siguin superats per pitjors professionals. Error.
Greu error. Aquest punt desestabilitza la idea de societat justa i igualitària,
on tothom tingui les mateixes oportunitats i on l’ètica i la moral estiguin per
sobre dels interessos econòmics. Al final sempre ens regim per la mateixa
màxima: la pela és la pela. Vulguis
o no, el nombre de zeros que hi ha al compte corrent del papá determina
en molts casos el teu futur.
Així doncs, cal
reformular aquest pla. Un procés com aquest no pot tirar endavant. El treball
personal per ser autodidacta i la validació a nivell europeu són grans
arguments, però el punt negatiu és tan precari, tan classista i tanca tantes
portes a gent amb capacitat d’emprendre grans projectes, que provoca el nostre
refús absolut cap al Pla Bolonya. Llavors és evident que davant d’aquesta injustícia
els estudiants es manifestin; tenen una causa justa. El problema és que hi ha
un corrent força elevat d’alumnes que s’uneixen a les manifestacions sense ni
conèixer el motiu de les protestes. Són els rebeldes sin causa que posen
en evidència a altres estudiants, que realment estan afectats pel procés. Bé,
però això ja és un altre tema. Per tant,
Bolonya no! No al classisme de la societat! Les idees no tenen preu.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)