És dijous. 17.22. Estació de Vilassar de Mar. Avui la meva atenció se centra en tu. Rondes la vuitantena. Boina molt ben portada. Rabaqueta fina. Americana color ocre; classiquíssima. Corbata amb nus absolutament clavat. En aquest precís instant, et treus la boina. Puc entreveure quatre pèls força rebels. Deixant-me atònit, et treus una pinta de la butxaca. T’enclanxines les restes d’una cabellera prominent, encara amb la il·lusió de l’etern infantó que comença a fer galls en els càntics celestials de la Primera Comunió. T’ajustes les ulleres. Netes. Netíssimes. Com de costum, m’imagino. Treus l’Avui del maletí de pell. Deus enyorar els temps de la Segona República. M’aventuro a entrar en una ínfima part de la teva saviesa. M’imagino que dos del teus pensaments diaris porten el nom de Macià i Companys segellats amb lletra daurada. Poses la vista a la segona pàgina. A Egipte la llibertat triomfa. Mubàrak té els dies contats. Somrius. Somrius i deixes al descobert una dentadura poc ajustada. Tant se val. La teva felicitat no és de les que depèn de pròtesis dentals.
Ocata. S’obren les portes. Sant Adrià és el meu destí. Entres tu; l’acordionista. Entre tu i jo existeix una complicitat secreta, però jugo amb avantatge. Mai ho sabràs. Ens coneixem massa. Millor del que els dos ens pensem. La cançó que entones? La mateixa de sempre. La nostra polca russa de ritme arrauxat acompanyada de vehements cops de peu que li donen un toc més frenètic del que ja posseeix de per si. M’encanta. Quan et plantes davant meu, l’última nota encara em trontolla pel cervell. Segueixo abstret per la nostra sinuosa melodia. Em mires de fit a fit. Em somrius. Tinc preparada la moneda de 50 cèntims. La de sempre que la claves, és a dir, la de sempre. “Ha sido fantástico”, t'etzibo sense preocupar-me pel meu accent nostrat. Pensant-ho amb calma, en Nil es partiria amb l’accent catalanot amb què l’he pronunciada, i això que la frase no conté cap “l” d’aquelles que fan creure que sóc un pagesot de La Pobla (amb tots els respectes pel nostre capità, evidentment). “Gracias a ti por valorarlo”, em contestes.
No saps ni sabràs que ara fa uns quatre mesos vaig dedicar-te un escrit, que no vaig gosar publicar perquè, inconscientment, sabia que no era el moment. Ara ha arribat l’hora. Un professor (molt calb) (el detall de la calvície no és insignificant) universitari em va preguntar, en una pràctica, una obvietat. Es va dignar a preguntar-me el següent: “Per què vols ser periodista?”. Llavors em va venir al cap aquella experiència que havíem presenciat plegats, i vaig decidir contestar-li...
“Aquesta pregunta me la respon a diari la vida en si mateixa, amb situacions que m’enerven o em motiven; que em treuen un somriure o que em “rebenten” l’ànima. En fi, que parlin els fets.
Avui mateix, venint en tren, uns guàrdies de seguretat han fet baixar un músic ambulant que tocava l’acordió en el meu vagó. Fins aquí tot correcte, ja que els agents seguien unes ordres dictades per una llei. No obstant, el músic, amb un gran sentit de l’humor, ha deixat anar una cita molt encertada: “Article 1 dels Drets Humans: Els homes neixen iguals en drets i obligacions”. El noi podia tenir més o menys raó, però, en efecte, estava subjugant la llei. Allò que m’ha tret de polleguera ha estat la reacció d’un dels guàrdies. Amb un posat xulesc, pit enfora com si d’un gall dindi es tractés i un somriure malèfic al més pur estil Cruella de Vil li ha etzibat un cruel “Article 1 dels drets que jo et mano: Baixa en aquesta estació o tindràs problemes”.
És llavors quan me n’he adonat que la tasca del periodista era en aquell tren (bé, en aquell tren i en qualsevol situació de la vida): essent informador podria donar a conèixer a un públic força ampli la meva visió, realitzant un exercici de conscienciació i convidant a la reflexió.
A més, en una societat marcada per uns horaris fixos i inamovibles (com afirma una frase d’un anunci automobilístic “Cuando te regalan un reloj, no te regalan un reloj; te regalan una correa a la que te atan”), el periodisme suposa una llambregada d’aire fresc per aquells que no volem una vida ordenada, sinó viure experiències noves a diari.
Sempre he anhelat una vida bohèmia; una vida d’artista solitari (o amb ella) sense rumb fix. Tenint en compte que els meus dots per a qualsevol art plàstica són entre pèssims i decadents, només em puc recolzar en la paraula. Per això, considero que amb el periodisme atraparé aquest somni, perquè crec que un periodista és un artista de les paraules.”
I és en aquest punt on hom es qüestiona quina relació hi ha entre el tendre octogenari i l-intrèpid acordionista. Doncs bé, mentre realitzes la teva actuació (intrèpid acordionista), la teva dona (tendre octogenari) t’ha comentat que “Més val que toquin l’acordió que no que robin al metro”. Tu te l’has mirat i t’has estalviat la rèplica. No has pronunciat aquell comentari pejoratiu evident negant amb el cap i has callat. Ara bé, estàs esperant el teu moment de glòria. Quan s’acosta per demanar-te la moneda pertinent, li preguntes per la seva procedència. “Rumano”. Llavors, en aquest punt d’espurna infinita la vida s’il·lumina, em feu venir tints d’immortalitat i eternitat, mentre els dos us perdeu en un debat que no puc entendre per motius evidents d’incomprensió d’idioma. Xerreu i xerreu. Fins l’estació de Sant Adrià.
És el moment de la partida. Tu (intrèpid acordionista) baixes a Sant Adrià, com jo. Abans, però, us abraceu amb una tenacitat espectacular. En aquests moments, (tendre octogenari) no deus sentir el pas del temps i el catacrac demencial dels teus ossos quan t’has aixecat oblidant la teva artrosi t’és ben igual.
Llavors, abans d’agafar el Tram que m’acosti entre el brogir de la multitud de la gran ciutat, et somric per última vegada. La resta no en són conscients, però entre els tres hem format un triangle secret de felicitat.
Aliè al pas del temps, aquest escrit en forma de recordatori s’encarregarà de retractar la nostra vivència per a la posteritat.
