Siempre nos quedará París

Cuando Allen arranca el film con tres empalagasos turísticos minutos en los que podemos apreciar las mil y una maravillas del encanto parisino, pensamos que Woody sigue en su coma profundo y sin intenciones de despertarse. Uno llega a pensar que el genio del clarinete sigue anonadado por los encantos de Scarlett desde Vicky Cristina Barcelona y, como consecuencia, su segundo órgano más potente no le deja desarrollar todo su potencial. Prueba de ello fueron las contundentes pifias “Si La Cosa Funciona” (2009) (no, no funcionó) y “Conocerás Al Hombre De Tus Sueños” (2010) (ni Hopkins ni Banderas lo fueron).

Pero el neoyorkino, paradójicamente, desde el tercer minuto se desata de sus temores indagando en ellos. Su recurrente miedo a la muerte, sus crisis existenciales, su escepticismo, le resucitan a ritmo de can-can y piezas piantísticas de Cole Porter, todo ello amenizado con una mezcla de luces de cabaret de Moulin Rouge y de Torre Eiffel. El éxito de la película se sostiene, en gran parte, por la capacidad de Owen Wilson en camuflarse en la mente del director y ejercer de su “alter ego”. Gil (Wilson) es ese típico escritor al que le falta autoestima literaria. Sus ansias de triunfar con un best-seller se ven sacudidas por su falta de creatividad. Ese tartamudeo y esa eterna duda dan en el clavo para provocar más de una carcajada.

Allen se permitirá la licencia de saltar en el tiempo a ritmos endiablados sin que resulte molesto para el espectador, adentrándonos en su vasto universo intelectual con recreaciones de mitos de los años 20 o del París de la “belle époque”. De entre todos ellos, destaca un Hemingway (Corey Stoll) con reflexiones existenciales a golpe de absenta y un Dalí (Adrien Brody) con una aparación fugaz con hilarantes toques surrealistas y con una gesticulación y acento absolutamente clavados, si bien este último detalle es mérito del doblador. Por contra, una modosita Carla Bruni en el papel de guía y una insoportable Inez (Rachel McAdams) como exponente del nuevo concepto de mujer florero independiente (los más avispados y/o conspiradores podrán captar rasgos de misoginia en ella) ponen de manifiesto que Allen sigue sin alcanzar su máximo nivel.

Un superhome nocturn

Quan el sol s’apagava, la nit em desvestia amb fermesa, i ja no només parlo de dormir curt de roba. Ella m’obria els porus de la creativitat. Em sacsejava amb vehemència, em regirava la consciència i em feia vomitar les grans veritats personals que, al cap i a la fi, esdevenien el meu ADN particular. Potser era només així, amb foscor, tinta daurada, paper en blanc, cor calent i cervell fred, com podia demostrar que encara hi havia indicis per creure que no havia cedit davant el batibull ardent de veus desestabilitzadores.

I per què parlava de temps pretèrits? Seguia abocat, de nou, a l’èxit, evocant les més altes instàncies per regenerar-me. Fugia d’aquell passat gloriós en què no hi havia dia que no m’alabessin, recercava restes d’inspiració que m’elevessin i em permetessin tornar a volar sense por a besar l’asfalt. Regirava nit rere nit les parts més afectives d’allò que un dia vaig gosar anomenar cor per intentar fer efectives totes les esperances que algun dia algú també va gosar dipositar en mi. Necessitava callar d’una vegada per totes aquells que m’acusaven d’un compromís omís. Sí! Aquells que s’emparaven en allò de “Com que has viscut massa de nit i massa poc de dia, per això mai has tingut les coses clares”.

Ben mirat, les garrotades de l’ahir no eren res més que l’impuls de l’avui. Un avui constant, un present reiterat que assaboria amb devoció, sense un regust amarg. Ben mirat, ja no em preocupava veure’m incapaç de destriar la meva personalitat. No feia massa havia comprès quin era el camí que no havia de seguir, i potser només així, coneixent quines eren les petjades que no havien de deixar empremta, ja havia recorregut bona part del viatge. Ben mirat, les maletes encara eren mig buides, sí, havia perdut aprenentatge acadèmic i persones que en el seu dia havien resultat indispensables, però en canvi havia guanyat experiència vital i havia refermat els vincles amb aquells que des de sempre m’havien acompanyat. Ben mirat, paradoxalment, caminava més sol i més ben acompanyat. Ben mirat, ja feia prop més d’un any que m’havia ajustat la graduació de les ulleres i començava a veure-hi amb aquella claredat que tant m’havien recriminat.

Sabia què volia ser, coneixia qui no volia ser, el com vindria amb el quan, l’on era insubstancial i el perquè era la realització completa personal. Goita, un “lied” sense errors. Bons auguris professionals. Bons auguris personals. Una carrera amb una gran embranzida sempre era menys fatigosa. I és que un cop arrencat, ja no em podrien frenar, ja que com el nostre pastor particular va dir en el seu dia: “Apreteu-vos els cinturons, perquè ens divertirem molt”.

El Pla de Bolonya: l’estancament d’una generació d’emprenedors

Primer de tot, per opinar sobre el Pla de Bolonya, cal definir a grans trets en què consisteix aquest conjunt de mesures. Cal dir, doncs, que la seva implantació implicarà un augment del treball de hores lectives fora de l’aula, és a dir, es fomentarà el treball autònom de l’alumne i s’eliminaran hores de treball a classe. Per altra banda, també comportarà que el títol valgui a nivell europeu i no només a l’àmbit estatal. Ja per últim, els estudis es dividiran en dos cicles: el primer, amb una duració de tres o quatre anys, conegut com a Grau,  i el segon, d’un o dos anys, sota el nom de Màster, que implicaria una privatització dels estudis superiors. Bé, fins aquí tenim les dades objectives, però si analitzem cada punt amb els seus pros i contres entendrem la polèmica.

En primer lloc, no trobem cap inconvenient en que els estudiants treballin més a casa, ja que és una mesura per desenvolupar-nos i aprendre a recercar; d’aquesta manera l’alumne guanya importància en el procés d’aprenentatge i el professor en perd. En la mateixa línia positiva, observem que el títol és vàlid a Europa. Excel·lent! Això obre les portes de les futures generacions per exercir la seva professió a l’estranger. Per fi aquelles persones que tenen un bon domini de l’anglès o de qualsevol altra llengua estrangera podran gaudir d’un avantatge que els diferenciï de la resta. Fins aquí tot perfecte, però és clar, sempre existeix algun inconvenient, i en aquest cas és molt greu.

Pagar per uns estudis postgrau fora de la universitat pública? Aquí sí que la discrepància és total, ja que d’això se’n diu classisme, és a dir, anteposar els diners per sobre de la intel·ligència personal. L’únic que aconseguirem privatitzant els estudis és crear una futura generació on els rics podran gaudir d’alts càrrecs sense gran esforç i on aquelles persones realment vàlides, que s’han esforçat al llarg de la seva vida i que estan completament capacitats per desenvolupar la seva professió amb rigorositat, siguin superats per pitjors professionals. Error. Greu error. Aquest punt desestabilitza la idea de societat justa i igualitària, on tothom tingui les mateixes oportunitats i on l’ètica i la moral estiguin per sobre dels interessos econòmics. Al final sempre ens regim per la mateixa màxima: la pela és la pela.  Vulguis o no, el nombre de zeros que hi ha al compte corrent del papá determina en molts casos el teu futur. 

Així doncs, cal reformular aquest pla. Un procés com aquest no pot tirar endavant. El treball personal per ser autodidacta i la validació a nivell europeu són grans arguments, però el punt negatiu és tan precari, tan classista i tanca tantes portes a gent amb capacitat d’emprendre grans projectes, que provoca el nostre refús absolut cap al Pla Bolonya. Llavors és evident que davant d’aquesta injustícia els estudiants es manifestin; tenen una causa justa. El problema és que hi ha un corrent força elevat d’alumnes que s’uneixen a les manifestacions sense ni conèixer el motiu de les protestes. Són els rebeldes sin causa que posen en evidència a altres estudiants, que realment estan afectats pel procés. Bé, però això ja és un altre tema.  Per tant, Bolonya no! No al classisme de la societat! Les idees no tenen preu.