dijous, 15 de desembre del 2011

Entrevista a Genís Roca


Entrevista realitzada el setembre de 2009

Genís Roca (Sant Cugat del Vallès). Per aprofundir en els conceptes de web 2.0, 3.0 i 4.5 entrevistem a Genís Roca, llicenciat en Història (especialitat d’Arqueologia) i MBA (Master in Business Administration) per Esade. És soci-director de la consultoria estratègica RocaSalvatella, exgerent i exvicepresident de la Xarxa Virtual de Consum. Alhora va ser director general d’Infonomia i ha treballat a la Universitat Oberta de Catalunya, com també a l’Autònoma de Barcelona. Curiosament, però, ha acabat interessant-se més en els models de presència a Internet; per tant, en tot allò que comporta la web 2.0.

Web 2.0 i web 4.5 en un minut.

Primer de tot cal dir que la web 4.5 era una broma que em vaig inventar, ja que algú va posar-li el nom de web 2.0 i em va saber molt de greu, perquè va ser un error. Posar-li nom als conceptes és útil perquè una vegada el posseeixen passen a ser definibles; ara bé, cal saber que li van dir web 2.0 perquè en la cultura del software quan una aplicació és millor que l’anterior se li canvia el dígit. Si els canvis són poc importants, es produeix en el dígit de darrere: 2.1, 2.2, 2.3, però quan es tracta d’una millora total el què varia és el dígit de davant; les unitats: 1.0, 2.0, 3.0. Va ser un error posar-li aquest nom perquè si es volia que Internet fos un espai on tothom s’hi pogués expressar i, a més, posava a la teva disposició. Per tant, quina lògica té anomenar aquest concepte amb aquest argot tan software quan l’objectiu de la pròpia 2.0 és que arribi a tothom? És una gran pena, ja que 2.0 no es refereix a software, sinó a activitat, persones, societat. Per això, a mi m’agrada dir-li web social o societat xarxa. A més, hi ha el problema de que la web 3.0, la semàntica, sí que fa referència a una millora de software. Per exemple, en el 2.0 busques “Genís Roca” i et diu 54 resultats. En canvi en el 3.0 et diu si aquests 54 són positius, negatius o neutrals. L’ordinador interacciona amb l’usuari; a la 2.0 això no succeeix.

Canviant de concepte, la web 4.5 reitero que és una tonteria que em vaig inventar, ja que hi ha gent que considera que si no tens web 2.0 no ets ningú. Ara bé, el que potencia el 2.0 és la conversa, la interacció, quan el que realment el que cerquen les empreses és la rendibilitat econòmica. L’important, per les empreses, no és la modernitat que suposa tenir 2.0; el que volen és guanyar diners, com tot a la vida. Pel que fa al nom de 4.5, acabant de rematar aquesta gran bajanada inventada, li he posat perquè és el valor de l’IPC del setembre del 2008.

En la web 2.0, on els usuaris són els protagonistes, quins són els efectes sobre la privadesa dels internautes (vegi’s les xarxes socials) (cas d’acomiadament de l’empresa per parlar malament del cap pel Facebook)?

Per explicar això sempre m’agrada escapar-me d’Internet. Oblida’t de la xarxa. A la la vida, al carrer, tot funciona amb els mateixos paràmetres: si tu ets tan inútil de trucar un dia a la ràdio i engegar a pastar fang al teu cap, és probable que t’acomiadin, és a dir, que quan parles de cara al públic has d’anar en compte amb allò que dius i sobre qui ho dius, però és que encara és de ser més inútil quan aquest algú és el teu cap. Aquest fet passa a Internet i a la vida real; ara i sempre ha estat així. La privacitat dels espais públics sempre ha estat la mateixa, amb Internet o sense Internet. El que no podem fer és demanar a la xarxa allò que no demanem a les converses de mercat, a les trucades de ràdio, a les columnes de diari, a les tertúlies de la televisió. Reitero, Internet és un espai públic, per tant, adequa’t a tot allò que comporta.

Alguna idea sobre el copyright de les aportacions dels usuaris?

On acaba el copyright d’un oient que truca a Catalunya Ràdio al matí i expressa la seva opinió? Amb això el què et vull dir és que sovint exagerem en demanar a Internet una sèrie de formalitats i definicions que els altres mitjans no tenen resolts. És evident que la xarxa tampoc les incorpora perquè és més tendra i més nova, però a la vegada és letal i té molta repercussió. Per això, la gent li demana requisits que no li pertoquen. Per exemple, tu que ets estudiant. Tens clar de qui és el copyright dels treballs que vas entregar l’any passat? Ostres, doncs està claríssim, però la gent no ho sap. Seguint amb la mateixa tònica, el professor pot publicar un estudi que contingui informacions del treball que tu vas entregar el darrer curs? Jo crec que aquestes fronteres difoses i són a tot arreu, però ara ens hem obsessionat a mirar a Internet com un objecte d’estudi de moda. Evidentment, a la xarxa, en ser tan jove, no se li poden demanar segons quines coses. Ara bé, quan es converteix en una aplicació que utilitzen 10, 20 o 50 milions de persones que generen i modifiquen el seu contingut, totes aquestes coses que s’aguantaven amb pinces pateixen molt i es trenquen. Per tant, algun canvi s’haurà de produir amb la llei de propietat intel·lectual. En l’actualitat, aquesta legislació sosté que qualsevol contingut que generes és teu i no es pot compartir. Doncs ho trobo completament desfasat, ja que ara, per defecte, les coses no es comparteixen; preferiria que es compartissin, tret de que qui ho generi indiqui el contrari. Són dos models de societats completament diferents. A Internet, l’equivalència de la idea que a mi m’agrada la trobem en els “creative commons”, que són aplicacions que gairebé apliquen la màxima de “Fes el que et doni la gana”. En un principi et donen llibertat absoluta, però et marquen unes condicions: no treballis amb afany de lucre, tingues un mínim de moralitat... Es correspon amb la idea la llei de propietat intel·lectual que jo voldria, ja que l’actual es va aprovar a la dècada dels 70, quan no és que no existís Internet, sinó que no existien els ordinadors. Com és evident, cal revisar-la immediatament.

Darrere la web 2.0 hi ha una empresa que centralitza el control dels continguts, mentre que els programes P2P es gestionen pels propis usuaris. Creus que el futur de P2P i web 2.0 és el conjugar-se plegats en una sola pàgina o de seguir camins diferents?

No crec que siguin dos conceptes separats. Per a mi, P2P equival a 2.0. Els dos són cultura de compartir, de participar. Són propostes d’accedir a un espai físic amb una proposta de continguts. El què canvia és la tècnica: P2P és una tècnica específica d’intercanvi de fitxers, ja siguin de música, culturals o parts d’un procés de càlcul d’una seqüència matemàtica, mentre que 2.0 no es limita només a aquest intercanvi de fitxers i busca la interacció entre els usuaris. Per tant, els dos seguiran sent com són perquè la diferència és molt petita.

M’agradaria posar-te com a exemple Facebook. El què hi ha a aquesta xarxa social és un intermediari que aporta valor al contingut: ofereix unes funcionalitats, simplifica processos, fa més fàcil la trobada entre persones. Fent referència encara al peer to peer, és molt més descentralitzat; és el lliure mercat a Internet, però un mercat molt especialitzat, ja que estic seguir que si féssim un estudi sobre els usuaris mitjans d’un P2P i Facebook serien molt diferents. En el primer, el perfil seria molt més tècnic, una persona que cerca uns continguts molt més rics en coneixements informàtics que a la xarxa social, que hi ha perfils molt allunyats de la tecnologia. Amb relació amb la centralització o la descentralització, jo no parlaria d’aquests dos termes. Ara bé, si estàs en un 2.0, evidentment t’intentaré portar cap al meu terreny per obtenir beneficis amb la teva presència, mentre que en el P2P el què busco és la major rapidesa amb l’intercanvi de documents. Per posar un exemple, Pirate Bay és un dels P2P més utilitzats pels usuaris, però ara desapareixerà per burlar la llei i per controlar més informació del compte. Qui la fa desaparèixer són els propis usuaris que, en saber la notícia, busquen altres alternatives igual d’eficients. Un altre cas el trobem en el propi Facebook, en el que va sorgir un conflicte per tenir un clausurat legal massa potent. Això va generar una revolta dels seus usuaris que podia acabar amb la web. Els propietaris de la xarxa ho tenien clar: ho canviaven, o se n’anirien a buscar les mateixes prestacions a una altra banda. Jo crec que rectificaven siguent conscients de que Facebook és una moda que desapareixerà en uns 2 o 3 anys; és massa generalista. Per exemple, hi ha nens que els fa cosa tenir un usuari perquè els seus pares podrien conèixer informació privada que ells no volen. Per posar-te un referent que et demostra que desapareixerà ens podem fixar en Geocities. Aquesta web, al final dels 90, era el mateix concepte que Facebook: xarxes socials, en el seu cas parlaven de carrers i barris. Doncs bé, fa cinc o sis mesos va tancar per falta d’èxit, i això que era el gran fenomen i semblava que mai acabaria. No innoven i moren: el mateix que passarà amb Facebook. El temps em donarà la raó, ja veuràs.

A la web 2.0 quin és el concepte que prevaldrà, el de centralització o descentralització?

El què hi ha a la web 2.0 no és un òrgan censurador centralitzador que sigui molt estricte, sinó un marc legal, que a mi ja m’agrada. El que em disgusta són algunes lleis; per tant, intentaré canviar-les. Tornant el tema, a mi ja m’agrada aquesta restricció, ja que seria una desgràcia un 2.0 de pornografia de menors o d’apologia del terrorisme. Per a mi la descentralització pot ser bona fins a un ser punt: des del moment en què es burlen les lleis impostes per una extrema llibertat de circulació de documents, és llavors que comença ser perillosa. Potser pensaràs: que conservador. Al contrari, com t’he dit abans el què hem de fer és canviar les lleis sinó són del nostre gust, però sempre partint d’elles. A mi la relativa centralització de Facebook ja m’està bé.

Ara bé, en els peer to peer és diferent, ja que no és una manera de construir coneixement, una opinió, depurar entre tots un concepte per fer-lo millor. Per tant, el P2P és molt col·laboratiu en compartir, però no en construir junts. L’important és el contingut del document, perdent-se la identitat del seu autor. Aquesta extrema descentralització ens fa molt més individualistes. Si cerques treball en equip el millor és utilitzar els “Wikis”. Ja et dic, són eines molt determinades, que cadascuna té la seva funció, però que no han de conjugar-se en una sola. Ja els esta bé com està. Simplement, són usos, més o ments potents. En la majoria d’ells, un factor determinant és la massa crítica, que té dues variables: o és molt reduïda o molt segmentada; o només són trenta, però són trenta usuaris amb un pes molt específic a Internet, o són 50 milions, tipus Facebook, on segur que trobes l’opinió que cercaves. Ara bé, tornant al Peer to Peer, aquest factor de la massa crítica es té molt menys en compte; és més aviat un banc de recursos.

La web 2.0 és la beta permanent?

Això és màrqueting. Tota la vida, des dels inicis de la humanitat, mai res ha estat definitiu. La diferència és que ara queda bé dir-ho, sona modern dir “Estic en beta” i sembles una gran persona. A la història dels ordinadors també passa això: Windows treu contínuament versions: el 92, el 95, el 00... I ara amb el Vista, o sigui que això és un no parar. Ara bé, el tema de “ser guai” siguent beta no és l’únic: estar en fase de contínues proves és una manera de no assumir responsabilitats; si no va bé t’aguantes perquè és beta. És que la beta en si no és res; és una excusa. Tot està en constant evolució i no només la 2.0.

És com un d’aquests fenòmens adolescents: està tant de moda que tothom vol saber-ne. Arrel d’això, sorgeixen personatges un pèl “frikis”, que es fan anomenar els gurús de la web 2.0 i creuen tenir la gran, l’única veritat sobre aquest tema. Es creuen tenir la llum en la foscor i pretenen explicar aquest concepte tan modern a la resta de mortals, que són uns pobrets que no saben res. Creuen arrossegar-se i fer un favor a la societat explicant aquest gran canvi del món. Però això no acaba aquí, perquè per donar-li més “glamour” utilitzen expressions del tipus: “Això és massa complex per a tu”, “Has d’entendre l’esperit de la beta de la 2.0”. En conclusió, uns fantasmes venen fum. Simplement, la 2.0 són usuaris fent el què volen, amb l’única regla a seguir del marc legal. M’agradaria insistir en aquest tema dels gurús amb un exemple que ho farà veure més clar: al principi de la informàtica, els professionals anaven amb bata blanca i eren una espècie de semi-déus. Que el director de l’empresa els demanava com portaven les nòmines, ells contestaven: “Haig de revisar el sistema i mirar si els fluxos dels processos “Bax” estan estables. Si estan bé, les tindràs avui; si no, t’hauràs d’esperar”. I els directors callats perquè no sabien res. Això ara ha canviat, els informàtics són carn de canó: els directius de les grans empreses els maltracten d’alguna manera. Per sort, la febre de la 2.0 està passant una mica. Per fi ja no es parlarà de grans veritats ocultes i tornaran a prevaldre els discursos lògics i amb fons.

Com pot la web 2.0, o la 4.5 com tu anomenes, obtenir resultats mesurables econòmicament i no perdre’s en la participació dels usuaris?
Avui en dia Internet és un espai on persones i institucions poden fer allò que els doni la gana. Normalment les persones fan coses perquè volen i no per obtenir beneficis econòmics, i d’això Internet n’està pleníssim. Els motius poden ser diferents: s’estan entretenint, creant un prestigi professional, interactuant amb familiars o amics. Ara bé, a la xarxa també hi trobem institucions i empreses. Les primeres poden no perseguir un afany de lucre, sinó cercar una causa, un valor moral. Per últim, tenim les empreses, les quals cerquen en la gran majoria algun benefici econòmic, per aconseguir pagar les nòmines, pujar els sous en els seus treballadors i, a més, gaudir d’un marge. Llavors moltes d’aquestes, en el context actual d’Internet, es despisten i comencen a prendre iniciatives que són despesa i no ingrés. A mi em sembla rentable si estan en el capítol de màrqueting. Idear i produir un anunci és favorable per a l’empresa, perquè acabarà provocant un augment de vendes i donarà prestigi a la marca. Ara bé, els que es perden corren perill. Perill en el sentit de que si jo recomano a una empresa que obri un blog, en paral·lel hauria de garantir que ha complert els objectius. Si no és així poden sorgir discussions absurdes, com les de directors d’empresa creient que si no obren un blog, s’estancaran. És com voler patrocinar a un cotxe de fórmula 1 perquè tothom ho fa, perquè està de moda. Has pensat si et serà rentable? En la majoria de casos, lamentablement no. Si parlar amb tanta franquesa pot resultar mercantil, doncs ho sento, però és que del contrari parlaríem de Disneylandia. Tornant al tema, les empreses han de tenir objectius mesurables econòmicament i, per desgràcia, molts no els saben mesurar i acaben incorrent pèrdues. Per exemple, els publicistes s’han inventat un sistema de puntuació que permet comparar la repercussió que ha tingut un determinat anunci sobre la població. Ara bé, els de les webs 2.0 tenen problemes de medició de la monetització i han d’aprendre a parlar amb dades tangibles.

Pel que fa al teu cas personal de Radeju, per obtenir beneficis, has d’aconseguir inversos que creguin en el projecte. Ells invertiran 100 i en voldran 115 i no perquè els caiguis bé o siguis molt “guapo”. Els mètodes per obtenir aquests guanys són els tradicionals: publicitat a la web. Qui s’interessarà en el producte? Doncs a qui siguis capaç de argumentar una certa visibilitat a la web a un públic objectiu. Per exemple, si tens propaganda del Fairy, que és de gran consum, necessitaràs grans audiències perquè els inversors es vulguin publicitar a la teva web. Si vols tenir publicitat de Nintendo, hauràs de ser capaç de justificar que els teus usuaris compren els jocs d’aquesta companyia. Per tant, en funció de l’empresa, hauràs de variar la teva estratègia de posicionament. Pots optar per una que s’anomena “nínxol”, que seria apostar per un nombre reduït de visites cada dia, però són gent que juga i compra jocs. Això has de poder demostrar-ho a l’empresa en qüestió, ja que tan important és tenir moltes visites com que aquestes siguin de públic objectiu al que et dirigeixes. Al cap i a la fi, l’important és compensar la inversió inicial i aconseguir un cert marge de benefici. Per tant, has d’establir el teu model de negoci i explotar-lo al màxim, deixant-te de grans despeses que no es puguin compensar. Has de tenir clar que primer de tot cal establir el teu model de negoci i després començar a dissenyar el producte. Tenir un model bo ha de ser l’ADN de qualsevol projecte. També cal tenir en compte els teus competidors, no estàs sol en el mercat. Has de cercar els seus punts forts i febles i atacar aquests últims.

Per tant, si ho fas com a “hobby” cap problema, però des del moment en què ho vulguis convertir en negoci cal tenir clara la monetització del projecte.

La web 2.0 i, més recentment, la web 4.5, són paradigmes de la modernitat líquida, quasi gasosa, de Zygmunt Bauman? Dit d’una altra manera, s’amaga darrere del pretès col·lectivisme de la web 2.0 el salvatge individualisme de sempre?

No ho dubtis. Són persones i la gent no ha canviat. Darrere d’aquestes aplicacions s’hi amaguen sempre factors psicològics: hi ha gent que ho fa perquè li agrada ajudar. D’altres busquen ser protagonistes perquè tenen l’autoestima baixa. Ara bé, sempre cercant la satisfacció personal, però aquí i a tot arreu. Ahir vaig anar a plaça i vaig notar molt individualisme: tothom feia cua amb el seu número, quan  li tocava el torn a algú els altres s’havien d’esperar. No descobrim res nou; el món no ha canviat en aquest sentit amb Internet. A la xarxa succeeix exactament el mateix: el teu ego es posa com una “moto” quan algú et deixa un comentari, o perquè passes del lloc 1200 al 800 en un rànquing molt important, o escrius un “post” i te’n vas directament a mirar si han augmentat les audiències. Sense anar més lluny, quan jo estava a la UOC vam fer un estudi sobre quines eren les causes per les quals la gent participava en fòrums. Doncs bé, ens van sortir set tipologies de participació. Saps que això de participar sempre costa: per 10 que t’escriguin en un fòrum, 100 ho han de llegir sense publicar res. El mateix passa a les classes: sempre n’hi ha 3 que fan preguntes i 30 que estan callats. La mateixa proporció s’aplica a qualsevol àmbit de la vida; és universal. Bé, com et deia, les tipologies de participació són vàries: n’hi ha que volen ser protagonistes absoluts, també n’hi ha que busquen tocar als nassos als que volen ser els protagonistes, els que només volen ajudar quan sorgeix algun dubte i després es retiren, o els que et deia abans, els que tenen l’autoestima baixa. Fins a un total de set perfils. En funció dels seus percentatges es podia afirmar la qualitat d’un fòrum. Per exemple, si et trobes amb algun cas d’un usuari amb molt reconeixement a la web i un que té ganes de polemitzar, el fòrum ha mort. Aquests dos començaran a enganxar-se i la resta s’avorreix i marxa. En canvi, en un espai on hi hagi un líder suau, pocs polemistes i molts que estan interessats en ajudar prosperarà. En conclusió, estudiant els perfils dels usuaris determinaràs l’èxit que tindrà el teu fòrum. Ara bé, sempre parlarem de comunitats amb dosis d’individualisme molt altes.

La web 2.0 està triomfant. Creus que la web 3.0 acabarà fent el mateix en un futur?

La veritat és que aquest futur no m’interessa gaire. El 3.0 és una característica tècnica, com moltes altres corren pel mercat. Actualment tinc en ment altres aplicacions. No sé si has sentit mai a parlar de la realitat augmentada. Doncs bé, consisteix en que mitjançant el mòbil amb càmera, s’enfoqui un punt determinat del carrer i se t’hi sobreimpressionin dades. Per exemple, aquí al cantó tenim un restaurant japonès. Doncs la realitat augmentada permetria veure el menú del dia i el seu preu. També, en passar davant d’un cinema, et permetria veure la cartellera i comprar una entrada, o en visitar un monument et proporcionaria totes les dades necessàries propis d’una guia, entre altres coses. Això, parlant clars, és una bomba. Aquest és el futur. Un futur en el qual crec que el PC com a tal morirà, ja que la connectivitat serà en mobilitat. A qualsevol usuari no li servirà que la informació que busca estigui a la xarxa, el què voldrà és tenir-la en el moment en el què la necessita, i no haver de buscar un ordinador per satisfer les seves necessitats. Per tant, em sembla molt més rellevant això que la web semàntica, però se’n parla molt menys. Crec que hem arribat a un moment en que la nostra identitat digital és una continuació de la realitat, i això em sembla fantàstic. Per posar-te un exemple, la teva mare t’envia a buscar salsa de tomàquet. Tu tens dues marques a la teva disposició: Orlando i Solís, però no saps quina és la que la teva mare voldrà. És llavors quan la teva identitat digital, que no és res més que tu mateix, a través d’un SMS, un comentari al Facebook o una simple trucada telefònica resoldràs el dubte. No et servirà anar a casa, preguntar-ho i tornar a la botiga; és i serà una pèrdua de temps innecessària. Una identitat digital tan desenvolupada t’obrirà noves portes: millors maneres d’encarar projecte, resoldre conflictes, prendre les decisions correctes. El millor és que això ja ho estem vivint ara i serà encara millor en el futur. Un “simple” GPS ja actua per tu i et permet venir a Sant Cugat, al lloc indicat per fer-me l’entrevista.

A més, i com a complement, hi haurà una web semàntica que et permetrà indexar totes les informacions. Però, sincerament, m’importa ben poc. La web 3.0 és text, i el futur és àudio i vídeo, per millorar la comoditat de l’usuari. Més que web semàntica, el què estem vivint és que tota la informació digital s’està incorporant a la teva vida diària en qualsevol dels teus processos: professional, social, cultural... Tot això gràcies a la seva mobilitat. A partir d’aquí sempre hi haurà millores tècniques: com pot ser el pas de la 2.0 a la 3.0

El didactisme i la pedagogia amb el què expliques les “noves tecnologies” (potser ja no tan noves) és un tret distintiu del seu discurs. És a Internet el que Leopoldo Abadía és a l’economia?
Això ja m’ho vas comentar amb un “mail” i, la veritat, no crec que ho sigui. Sí que busco expressament explicar les coses de manera entenedora, perquè la tecnologia no és una ciència de minories. Tothom pot entendre-la. Tot depèn de si qui t’explica algun concepte del tema t’ho vol fer entendre o vol fer-se l’interessant. Intento normalitzar el vocabulari. És clar, pensa que treballo per a la gran empresa, fet que comporta que el seus alts directius tinguin entre 50 i 60 anys. Llavors, la seva incursió en la tecnologia s’ha fet, però s’ha produït en edats tardanes. Són gent que ha vist el primer ordinador quan tenien 30-40 anys. Per tant, estan fent esforços extres per entendre-ho i agraeixen molt que qui ho faci els hi posi les coses fàcils i no es perdi en tecnicisme. Mira, un cas personal, el meu sogre té 90 anys i quan tenia la teva edat va veure la primera ràdio, la primera “moto”, el primer cotxe. Més endavant, als 30 van asfaltar el seu poble. Ara, vés per on, té un gendre que es guanya la vida amb els ordinadors. El què et vull dir és que es necessita gent que et faci la incursió a la tecnologia amb facilitat, ja que sinó és així aquests alts directius passaran de la tecnologia i el seu ventall d’oportunitats serà més reduït. Si ens posem de la seva part, és clar, ara mateix el cap d’Abertis veu com els cotxes van passant pels peatges, i no necessita un bloc precisament. Per tant, has de codificar els conceptes i passar-los a un àmbit de normalitat. Em preocuparia pensar que sóc l’únic que fa això; el què succeeix és que tu m’has conegut a mi, com haguessis pogut assabentar-te a través d’un altre. Internet és un territori nou. Per tant, hi ha gent que intenta posicionar-se en el mercat explicant-ho als altres. Si, a més, li afegeixes el plus de la facilitat de les paraules que utilitzes. Jo no vull ser aquell amic que es passa de llest i et diu: “Això és la memòria seqüencial que en el “woofer” a vegades no queda ben alineada”. La teva reacció serà la d’enviar-lo a fer punyetes. Això és el que aconsegueixo evitar.

diumenge, 11 de desembre del 2011

El Quadis s'ofega a Montjuïc

Derrota dolorosa del CN Mataró Quadis a Monjuïc després d’un partit molt intens. Els de Betu Fernández no van saber segellar el partit en els instants claus i ho van acabar pagant massa car.

El matx va començar amb cops i atacs ràpids a les dues porteries, i Bonca i Baba aconseguien avançar els mataronins en dues ocasions. Tot i així, el Montjuïc remuntava el primer quart, i deixava el 3 a 2 a l’electrònic gràcies a un Balatoni, ex del Quadis, que amb quatre dianes va acabar sent la bèstia negra de l’encontre.

El segon parcial va ser favorable als de Betu. Les bones aturades de Mario Lloret i l’aparició de Fran Sánchez van provocar que s’arribés al 4 al 4 al descans, amb tota l’emoció diposatada en els darrers 16 minuts.

Després de la mitja part, 5 a 6 en remontar un altre gol del Montjuic i establir un parcial de 0 a 2 feia presagiar que es podia donar el cop d’autoritat necessari per sentenciar, però de nou Balatoni, i ara també Egedi, dos dels grans golejadors d’aquesta lliga van establir el 8 a 6.

Amb els vuit últims minuts per disputar, calia fer front a un resultat negatiu de dos gols en contra. En algun moment semblava que el Mataró recorriria a l’èpica i de la mà de Lalo López-Escribano i de Fran Sánchez, es podia produir el miracle. El 10 a 9 i l’11 a 10 així ho feien pensar. Ara bé, el 12 a 10 a falta de dos minuts, obra d’Egedi, va acabar amb tota esperança possible. Als últims segons, el Quadis va maquillar el resultat i va deixar el definitiu i dolorós 12 a 11.

D’aquesta manera, els de Betu Fernández baixen una posició i veuen com els gran favorits de la lliga es disparen cap amunt. El Barceloneta és a set punts, mentre que el Sabadell, en cas de vèncer a la piscina del Túria, fet molt probable, restaria a cinc punts. El Canoe avança als mataronins després de la seva victòria, a la vegada que el Terrassa empata amb el Mataró a punts.

Ara toca pensar amb el darrer enfrontament abans de la gran parada per festes i pel Campionat d’Europa d’Eindhoven, que ajornarà l’inici de Lliga fins el 4 de febrer. Així doncs, partit al Complex Joan Serra el proper dissabte contra un rival directe, el Real Canoe, i descans de mes i mig.

Ara toca pensar amb el darrer enfrontament abans de la gran parada per festes i pel Campionat d’Europa d’Eindhoven, que ajornarà l’inici de Lliga fins el 4 de febrer. Així doncs, partit al Complex Joan Serra el proper dissabte contra un rival directe, el Real Canoe, i descans de mes i mig.