dilluns, 28 de febrer del 2011

Estallido

Avui literatura de collita pròpia:

Impacto. Primer contacto. ¿Resultado? Hipsofacto.

Tu lengua contra la mía enzarzándose en la més cruel de las batallas con un único fin: poseernos.

Sudor. Segundo paso de nuestro amor. ¿Resultado? Estupor.

Cuerpos empapados de gotas secrecionales; mutuos esclavos encadenados a la pasión.

Furia. Tercer síntoma de nuestra colectiva lujuria. ¿Resultado? Absoluta ausencia de penuria.

Contacto. Amor. Lujuria. Choque frontal de emociones. ¡Arranca nuestra noche de frenesí! Recuerda: apaga las luces. Tiñámonos de negro.

Me posees. Te poseo.

Aguas turbulentas de pasiones hambrientas.
Oleaje de latidos. Vientos huracanados de gemidos.
¿Nuestra banda sonora? Una sinuosa melodía francesa.
¿Nuestra caja de Pandora? Tu suave fragancia con toque de fresa.

Me posees. Te poseo.

Dancemos a un mismo compás:
El de nuestro vaivén enloquecido.
Súplicas de adición: ¡quieres más!
Me derrito en ti, embravecido.

Me posees. Te poseo.

Ambos cuerpos ardientes de puro fuego.
¡No hay límite! Tu sexo lo admite.
¿Única meta? Exaltar nuestro ego.
¿Único obstáculo? Que nuestro corazón dinamite.

Soy todo tuyo. Eres toda mía. 

La atracción no es terrenal.
El edén de placer es celestial.

¡Ring, ring! Estéril sonido de despertador. ¡Bah! Un simple sueño risueño de gloriosas noches pasadas, atenazadas por un recuerdo que marchita paulatinamente, pero que no se desvanece. Cenizas. Todo lo que queda: cenizas.

Inhalo. Exhalo. Saco lo malo.

Mi sed existencial la calma Bebe: “Habrá que mirar pa’lante, que pa’trás ya has sufrío bastante”. Paradojalmente, en mi cerebro aún retumban las últimos acordes de aquel “Why I can’t say go”. Contradicciones. Ámame. Ódiame.

diumenge, 27 de febrer del 2011

Find myself

Eric Clapton- Find myself

We took the long way home, you held my hand,
The days so full of all the things we had planned.
We walked beyond the green, beyond the day.
We shared a dream that I let slip away.

I had to find myself.
I had to find myself.
No use looking for no one else,
'Cause I'll be lonely till I find myself.

You were the man who knew too much to say.
So many things that I learned came your way.
These things I know that I can't forget,
Deep in my heart, they're a part of me yet.

They helped me find myself.
They helped me find myself.
No use looking for no one else,
'Cause I'll be lonely till I find myself.

Too many years rolled by without a word.
I tried to hide behind things that I'd heard.
And now the truth is clear for all to see
That through it all, it was you believed in me.

You helped me find myself.
I had to find myself.
No use looking for no one else,
'Cause I'll be lonely till I find myself.

I got to find myself.
I got to find myself.
No use looking for no one else,
'Cause I'll be lonely till I find myself.

divendres, 18 de febrer del 2011

Crònica Arsenal 2 - Barça 1


 Un Arsenal sense la síndrome d’Stendhal

Derrota d’un Barça fluix en els darrers quinze minuts amb un arbitratge pèssim (2-1)

La síndrome d’Stendhal és una malaltia que causa un elevat ritme cardíac, en ocasions una gran sensació de vertigen, quan un individu és exposat a una sobredosi de bellesa en observar obres d’art. Fins ara, doncs, era la xacra que havia fustigat els equips que jugaven contra el Barça. Se sotmetien completament al traç infalible blaugrana. Amagaven el cap sota l’ala davant de tanta genialitat col·lectiva.
Fins que va arribar Wenger. Bé, Wenger i Rizzoli. El col·legiat italià (un íntim de “Mou” que va regalar un penal als milanesos en un Inter-Roma) va anul·lar un gol legal de Messi en el minut 38 per un fora de joc inexistent. A escassos minuts per concloure el primer període, l’àrbitre va marcar orsai quan Pedro es plantava sol per batre a Szczesny en posició totalment reglamentària. La marató d’errors no va acabar aquí, ja que en el minut 91 no va assenyalar penal per unes mans claríssimes d’Arshavin. Pel que fa a Wenger, va estar sublim. Un competidor nat. Va exercir la funció de l’intrèpid artista. El francès es desfeia en elogis del Barça, però, enlloc de recitar mil i una crítiques destructives per envejar i destruir l’art mitjançant l’antifutbol, es va sobreposar i el va superar amb un llenç menys atractiu, però més eficaç.
2 a 1 i cap a casa. Aquesta és la lectura més rasa, curta i objectiva. No obstant, el partit d’ahir nit mereix un anàlisi més exhaustiu. Va ser un encontre de tendències. Els “gunners”, durant els primers 15 minuts, van fer gala del seu nom i van sortir a matar. Volien morir amb les botes posades. Un Cesc més “axavilat” que mai era el cervell dels anglesos, mentre Wilshere es posava la màscara de Busquets i madurava deu anys en 90 minuts. Per l’exterior, la velocitat de Walcott i la versatilitat de Nasri començaven a posar estralls a la defensa blaugrana; mentre Van Persie tenia el punyal ben afilat i el treia a passejar. No obstant, el punyal va causar una ferida superficial perquè Valdés és assegurança d’èxit. Millor que Nadal amb Mapfre. La seva mà va esdevenir clau per aturar el llançament de Van Persie.
El quadre anglès, a partir del minut 15, va desdibuixar-se. Xavi començava a prendre el timó, i així el vaixell blaugrana (ahir verd turquesa) prenia un rumb fix: la porteria de Szczesny. La tripleta MVP rutllava. Corria el minut 26 quan Villa va rebre una passada en profunditat de “La pulga” i va aconseguir clavar l’esfèrica entre les llargues cames del meta txec. Era el tercer gol del davanter asturià a la màxima competició europea. A partir d’aquí, més domini blaugrana, no materialitzat pels errors arbitrals ja esmentats.
A partir de la segona meitat, els deixebles de Pep es van anar apagant paulatinament. Menys pressió. Més cansament. Pitjor circulació de pilota. Conclusió? Menys possessió. Sense pilota, el Barça no disposava de la seva gamma de colors sencera. Messi estava excessivament desentonat. Maxwell  Es van donar massa arguments perquè els pistolers desenfundessin de nou l’arma. A més, Wenger la va clavar. L’entrada d’Arshavin i Bendtner va esdevenir una càrrega molt potent pels anglesos. Dos gols en cinc minuts de Van Persie i del propi Arshavin van deixar gris obscur el colorit blaugrana.
Els blaugranes necessiten remuntar. El missatge és el mateix que la temporada passada. En aquesta ocasió, però, la victòria per la mínima sí que és vàlida. Guardiola necessita renovar el pinzell. Ha de posar pau al “Guernica”. Ha de brillar com “Els Girasols”. Els blaugranes volen persistir en la memòria. Dalí ho sabia... I *eldeloscuadros també, ja que Piqué està sancionat.

dimarts, 15 de febrer del 2011

Caragirada, botiflera

Caragirada, botiflera
 
Nyigu nyigu
Abans xilenes d’en Rivaldo, ara metralletes de l’Osvaldo.
Nyigu nyigu
Abans un Waitin' on a Sunny Day del Boss, ara un cantant amb veu de nena talòs.

Paxtim Patxam
Somiaves amb una Catalunya independent, i et corres amb un Rajoy president.
Patxim patxam
Solies arreglar qualsevol desgavell, i et limites a pentinar-te el serrell.

Brum brum
D’antuvi odiaves el múscul, actualment els cerques amb un cervell minúscul.
Brum brum
D’antuvi somiaves que ens fugàvem a París, actualment no et mous de ton pis.

Ziga zaga
Recollíem les bavetes admirant Hitckock, prefereixes en Willy a Hancock.
Ziga zaga
Repertori d’un kamasutra interminable, ara cinc minuts i ja és inestable.

La tramuntana et trastoca?
És la meva barbeta poc atractiva?
Miserable badoca.
Fuig! No vull la teva saliva.



diumenge, 13 de febrer del 2011

José Ángel Buesa

Avui recordant l'etern José Ángel Buesa, "El poeta enamorat". Et vaig descobrir fa poc més de tres nits i m'has deixat absolutament impressionat. D'entre totes les obres, perquè demostres una resistència bàrbara, em quedo amb aquesta:


 Poema de la despedida

Te digo adiós, y acaso te quiero todavía.
Quizá no he de olvidarte, pero te digo adiós.
No sé si me quisiste... No sé si te quería...
O tal vez nos quisimos demasiado los dos.
Este cariño triste, y apasionado, y loco,
me lo sembré en el alma para quererte a ti.
No sé si te amé mucho... no sé si te amé poco;
pero sí sé que nunca volveré a amar así.
Me queda tu sonrisa dormida en mi recuerdo,
y el corazón me dice que no te olvidaré;
pero, al quedarme solo, sabiendo que te pierdo,
tal vez empiezo a amarte como jamás te amé.
Te digo adiós, y acaso, con esta despedida,
mi más hermoso sueño muere dentro de mí...
Pero te digo adiós, para toda la vida,
aunque toda la vida siga pensando en ti.
                    

dimecres, 9 de febrer del 2011

Un Elvis naif-bohemi

Divendres 4 de febrer. 22.30h. Destinació Mataró. Fot massa rasca. És nit de pòquer i el temps per tornar és escàs. Ni tan sols queden trens de tornada. Aquesta nit la solució es diu Aarón. T'ofereixes a tornar-me perquè també Mataró és el teu destí i també has perdut el tren. Ets un tiu de cor immens, ja només per això. Tens el cabell curtet; més aviat rapadet. T'estàs liant un "drumillu" a la porta de l'estació de tren. Ets artista. Ets un bohemi. O no. Però en el meu cap ets de la bohèmia més negra carbó que pugui existir. I ja sé que no estem a Florència. No! Tampoc estem a Venècia. No! Estem a Arenys de Mar. Què cony! A Arenys de Mar hi ha enterrat Salvador Espriu. Tampoc era bohemi, però era un poeta, tu. I aquesta nit tot s'hi val per homenatjar-te, contorsionista del pinzell i de l'"spray"! Mentre esperem el teu col·lega, com tu dius, m'ensenyes les teves obres. Sincerament, no en tinc la més puta idea d'art. Només sé que m'he enamorat d'un Elvis que has pintat. Per un moment, penso comentaris professionals que m'elevin l'estatus per damunt teu i et facin penedir de no haver acabat els estudis escolars. Què collons! No és el meu estil: o si l'és, és per fer broma. I no em coneixes prou per saber si bromejo o no. I... Moment de flash mental contundent! La paraula clau per definir la teva obra és NAIF. En aquest moment desconec completament el significat de l'estimat mot que s'ha esmunyit entre les neurones de la decrepitut i ha arribat als meus axons cerebrals més profunds. Són les quatre lletres que s'han ajuntat entre les constel·lacions de Mart i Júpiter (possiblement essent la causa del nou signe astral "Ofiuco") per exaltar les hores de lectura que no he realitzat a base de resums de "El Rincón del Vago". En el fons, no saber el significat de NAIF és l'oda al treball mal fet; als 8, 9 i 10 de l'ESO i Batxillerat a base de nits d'"empalme" messengerià amb Don Segarra (algunes acompanyades amb Don Faiton) en què utilitzàvem la funció del "Zumbido" com a droga infalible per evitar el fantasma de la son. El "Zumbido" esdevenia aquelles inacabables hores el nostre cafè particular. En fi, és igual. Dir NAIF era (i és, vaja) molt guai. No obstant, resisteixo la temptació de pronunciar la deesa de totes les paraules que es fan i es defan. Em limito a valorar-ho amb paraules planeres i entendores que, un cop pronunciades, em fan força repugnància. "Pues... La del Elvis está muy chula". ¿Chula? Crec que he superat el límit de la ignorància artística; he tocat fons. Comenten algunes veus que Van Gogh, en pau descansi, s'ha tallat l'altra orella en escoltar aquesta "excrecencia autotipográfica", que diuen alguns "erudits" de la matèria.
A partir d'aquí, tot va sobre rodes (a aquestes hores de la nit els acudits fàcils no em fan fàstic, és clar!). El teu col·lega ens rep amb un monovolum fantàstic, brut com ell sol. Que estigui ben brutot m'agrada; m'encanta; em fascina. És molt... Naif ara no toca. BOHEMI... SÍ!. A Llavaneres trobem tres xicotots més que fan "auto-stop". El teu col·lega i tu decidiu parar. Estupendu. A més, en conec a un dels tres. És un defensa del FC Argentona (em permeto la llicència de pensar quantes vegades me'l dec haver "pixat" en la meva infantesa i preadolèscencia. Evidentment, "ni corto ni perezoso", em falten dits de les mans per contabilitzar-ho). Pel camí dialoguem de vivències futbolístiques passades, no sense massa èxit perquè ell està sota els efectes de certes substàncies estupefaents. L'amiga Maria Joana, en les dosis que ell la pren, no deu ser pas sana, penso. Entre rialles tontes i paraules buides arribem a Mataró. Abans et demano el mòbil. Em dónes un fixe. Tens casa. Merda. Has perdut un punt de bohemi. Et dic que demà et trucaré perquè et vull comprar l'Elvis. La nit bohèmia ha de culminar amb la compra d'una obra bohèmia. Si no, no anem pas bé. Ens despedim amb una apretada de mans. Ets dels que dóna la mà suau. Els meus metacarps t'ho agraeixen molt. Salten d'alegria pensant que aquesta nit podran sostenir el vas del "cubata" sense por a defallir.
(Pausa d'unes 19-20 hores amb una nit per emmarcar amb la millor companyia festera possible).
Et truco. Quedem a la Plaça de les Tereses. Des d'ara, ja no només és la plaça on més vegades he colpejat una bimba en la meva infantesa. Per a mi, d'ara en endavant serà el centre neuràlgic artístic de Mataró! Et presentes amb les mateixes pintes d'ahir. Vas igual que el cotxe del teu amic; força confós, per dir-ho amb suavitat. Això et fa sumar el punt que havies perdut ahir en conèixer que vivies en una llar amb parets, sostre i portes. Segueixes essent un bohemi negrot, gens burgesot. Jo et rebo amb una bicicleta i pintes d'empresari. Bonic contrast, deus pensar. Segur que penses que sóc un d'aquells "ricatxons" que viatja en bicicleta i exerceix de mecenes de les causes perdudes. Doncs no. No ho sóc. Però el paper de Robin Hood aquella tarda ennuvolada d'hivern em queda prou bé. Hi ha dubtes en el preu. Simplement perquè no t'atreveixes a dir-me una quantitat. Aquí sí que t'has coronat en l'elit de la bohèmia. A mi també em fa certa cosa. Ho acabem deixant en 15 eurets. Val la pena. Et tornaré a trucar més endavant si segueixo interessat, t'etzibo. Somrius. T'he fet feliç. Ho sé. I això em fa feliç. Per què saps què, Aarón? Realment T'ADMIRO, NANU!

I cinc dies després escric sobre la manera com la vida ens ha volgut ajuntar i com hem col·laborat en el projecte comú de la felicitat. De fet,  aquestes petites grans històries són les que donen vida a les nostres existències. Tot això, com no podia ser d'altra manera, ho he narrat escoltant "Elvis está vivo", del gran, grandíssim Calamaro:

Elvis está vivo
me lo dijo un amigo
cuando el sol empezaba a caer
está en el cuarto forrado de leopardo dorado
se queda viendo su propio funeral
en Memphis lo saben todo
pero es gente muy discreta y no dicen nada
será mejor así 
será mejor así 
Elvis está vivo
eternamente dormido
en un inodoro de cristal
Elvis está vivo
se escribe cartas conmigo
cuando el sol empieza a caer
Bob Dylan también lo sabe
pero Bob es muy discreto y no dice nada
será mejor así
será mejor así 
 
Elvis esta vivo
está lavando la limo
cuando el sol empieza a caer
supongo que esta en su casa en una bata de seda
mirando diez canales a la vez
en Memphis lo saben todos
pero es gente muy discreta y no dicen nada
será mejor así, 
será mejor así
será mejor así 
("are you lonesome tonight?")
Elvis está vivo
Elvis es un buen tío
espero que me
invite a comer.
 
P.D. Adjunto l'obra del contorsionista del pinzell-"spray"; del bo de l'Aarón. 
P.D.2. Naif = Simple, ingenu, espontani. 
 
 

divendres, 4 de febrer del 2011

Ras i curt

Gràcies. Aquesta llum irradia llibertat per totes bandes. Perquè veig el teu somriure a diari, massa sovint lamentablement, per tanta injustícia PURA i DURA. Les coses clares i pel seu nom. I això no hi ha amor que ho abarqui. Fa temps que volo. Fa més temps que voles. I la lluita és local, però quan tanco els ulls veig una lluita global. Brindem per tot el que m'espera. Brindem per tot el que ens espera. Brindem amb aigua; més PURA,  més MA-DURA. El camí és clar i el canvi és PERENNE. Gràcies.

dimecres, 2 de febrer del 2011

Dubovsny

Escrit del passat. Març - 2008

Tic, tac, tic, tac… El soroll de l’impertorbable temps. Magnífic seria poder deturar-lo per reflexionar més pausadament cada moviment. Sovint crec que ja no tinc forces per seguir amb aquesta guerra on l’únic que em mou furtivament és l’afany de victòria, la victòria. Una vida, la meva, en la qual cada jugada ha de ser estudiada meticulosament per tal d’assolir la perfecció.

Potser, a vegades, és millor fugir d’aquesta extenuant existència, d’aquesta constant lluita ferotge per demostrar la fortalesa de l’individu; deixar de banda l’orgull i pactar un empat. Potser el millor és un acord de no agressió entre tots per acabar amb aquest assetjament a la meva estimada reina. Jo la necessito, ja que sense ella el sentit de la vida s’enfosqueix com una gruta sense sortida. I és que posseeix virtuts que la fan ser la meva font d’inspiració. Quan realitza aquells moviments elegants, sinuosos, àgils, només em queda agenollar-me davant seu i admirar-la. Tots volen fer-se amb els seus encants, però jo la retindré al meu costat a qualsevol preu. Només és qüestió de bones tirades... De bones estratègies per seduir-la, vull dir. El cert és que fa poques hores que ens hem retrobat; però sé de ben segur que, com sempre, se sotmetrà davant d’un triomfador nat.  

El cervell em dicta que ha de sucumbir ja, però el cor, encara no esberlat del tot, em suggereix que dilati una mica més el desenllaç. A qui he d’obeir? De nou, la inseguretat enterboleix els meus pensaments. Intento combatre-la, però en els moments més inoportuns apareix per intentar arruïnar-me. Per uns instants deixo la ment en blanc, i és en aquest precís instant que ho veig clar; els seus ulls vidriosos i immòbils m’indiquen la solució; el camí per aconseguir-la. Per fi tindré les portes obertes a la felicitat! Tan sols donar-li la mort pot calmar-me: Torre de A8 a H8; et mato la reina i això provoca l’escac i mat.

“Senyor Dubovsny, altra vegada pensant en els escacs? Miri que ja li vam retirar les peces i el taulell. Sap perfectament que el motiu pel qual està aquí és l’obsessió que li produeix aquest joc.”

Vaig sortir de la meva obstinació, mentre un home amb bata blanca es dirigia a la meva cambra amb un pot de pastilles rosades. I s’obrí la porta de la que durant 9 anys havia estat la meva llar: el manicomi.

dimarts, 1 de febrer del 2011

Rimes dòcils i fàcils de l’"infant" somiador

I si em dius que ets ben avall, jo et pujo a cavall.
I si em dius que estàs deprimida, prometo curar-te la ferida.
I si em dius que ets a prop de l’esvoranc, et juro que no acabaràs menjant fang.
I si em dius que estàs perduda, prometo donar-te forces per no ser vençuda.

Vull compartir la glòria. Junts acabarem amb tanta escòria.
Vull fer-te enfollir i perdre així la por a defallir.
Vull tornar a ser l’escollit. Vull mirar-te de fit a fit.
Vull ser lliure. Vull escriure.

Perquè els teus llavis sempre han estat savis.
Perquè el teu somriure emfatitza el meu viure.
Perquè allò que abans eren penes ara ja no són cadenes.
Perquè entre tanta injustícia, entre nosaltres s’ha esborrat l’avarícia.

Que avui i sempre pot ser or tot el què rellueix.
Que segueixen essent bons temps pels somiadors.
Que mai no és massa tard per tornar a començar.
Que serem SEMPRE allò que tu i jo volguem ser.


Però… Saps què? Millor que ho deixem per demà. Avui se m’ha girat massa feina. Avui em toca ser feliç per MI mateix. Al cap i a la fi, el demà està prompte a arribar... I no cal que em busquis. Ja m’he trobat. I ja ens trobarem. O no... Tant se val, el simple misteri de l’esdevenir del temps i dels fets ja m’il·lusiona per si sol.