dijous, 15 de desembre del 2011

Entrevista a Genís Roca


Entrevista realitzada el setembre de 2009

Genís Roca (Sant Cugat del Vallès). Per aprofundir en els conceptes de web 2.0, 3.0 i 4.5 entrevistem a Genís Roca, llicenciat en Història (especialitat d’Arqueologia) i MBA (Master in Business Administration) per Esade. És soci-director de la consultoria estratègica RocaSalvatella, exgerent i exvicepresident de la Xarxa Virtual de Consum. Alhora va ser director general d’Infonomia i ha treballat a la Universitat Oberta de Catalunya, com també a l’Autònoma de Barcelona. Curiosament, però, ha acabat interessant-se més en els models de presència a Internet; per tant, en tot allò que comporta la web 2.0.

Web 2.0 i web 4.5 en un minut.

Primer de tot cal dir que la web 4.5 era una broma que em vaig inventar, ja que algú va posar-li el nom de web 2.0 i em va saber molt de greu, perquè va ser un error. Posar-li nom als conceptes és útil perquè una vegada el posseeixen passen a ser definibles; ara bé, cal saber que li van dir web 2.0 perquè en la cultura del software quan una aplicació és millor que l’anterior se li canvia el dígit. Si els canvis són poc importants, es produeix en el dígit de darrere: 2.1, 2.2, 2.3, però quan es tracta d’una millora total el què varia és el dígit de davant; les unitats: 1.0, 2.0, 3.0. Va ser un error posar-li aquest nom perquè si es volia que Internet fos un espai on tothom s’hi pogués expressar i, a més, posava a la teva disposició. Per tant, quina lògica té anomenar aquest concepte amb aquest argot tan software quan l’objectiu de la pròpia 2.0 és que arribi a tothom? És una gran pena, ja que 2.0 no es refereix a software, sinó a activitat, persones, societat. Per això, a mi m’agrada dir-li web social o societat xarxa. A més, hi ha el problema de que la web 3.0, la semàntica, sí que fa referència a una millora de software. Per exemple, en el 2.0 busques “Genís Roca” i et diu 54 resultats. En canvi en el 3.0 et diu si aquests 54 són positius, negatius o neutrals. L’ordinador interacciona amb l’usuari; a la 2.0 això no succeeix.

Canviant de concepte, la web 4.5 reitero que és una tonteria que em vaig inventar, ja que hi ha gent que considera que si no tens web 2.0 no ets ningú. Ara bé, el que potencia el 2.0 és la conversa, la interacció, quan el que realment el que cerquen les empreses és la rendibilitat econòmica. L’important, per les empreses, no és la modernitat que suposa tenir 2.0; el que volen és guanyar diners, com tot a la vida. Pel que fa al nom de 4.5, acabant de rematar aquesta gran bajanada inventada, li he posat perquè és el valor de l’IPC del setembre del 2008.

En la web 2.0, on els usuaris són els protagonistes, quins són els efectes sobre la privadesa dels internautes (vegi’s les xarxes socials) (cas d’acomiadament de l’empresa per parlar malament del cap pel Facebook)?

Per explicar això sempre m’agrada escapar-me d’Internet. Oblida’t de la xarxa. A la la vida, al carrer, tot funciona amb els mateixos paràmetres: si tu ets tan inútil de trucar un dia a la ràdio i engegar a pastar fang al teu cap, és probable que t’acomiadin, és a dir, que quan parles de cara al públic has d’anar en compte amb allò que dius i sobre qui ho dius, però és que encara és de ser més inútil quan aquest algú és el teu cap. Aquest fet passa a Internet i a la vida real; ara i sempre ha estat així. La privacitat dels espais públics sempre ha estat la mateixa, amb Internet o sense Internet. El que no podem fer és demanar a la xarxa allò que no demanem a les converses de mercat, a les trucades de ràdio, a les columnes de diari, a les tertúlies de la televisió. Reitero, Internet és un espai públic, per tant, adequa’t a tot allò que comporta.

Alguna idea sobre el copyright de les aportacions dels usuaris?

On acaba el copyright d’un oient que truca a Catalunya Ràdio al matí i expressa la seva opinió? Amb això el què et vull dir és que sovint exagerem en demanar a Internet una sèrie de formalitats i definicions que els altres mitjans no tenen resolts. És evident que la xarxa tampoc les incorpora perquè és més tendra i més nova, però a la vegada és letal i té molta repercussió. Per això, la gent li demana requisits que no li pertoquen. Per exemple, tu que ets estudiant. Tens clar de qui és el copyright dels treballs que vas entregar l’any passat? Ostres, doncs està claríssim, però la gent no ho sap. Seguint amb la mateixa tònica, el professor pot publicar un estudi que contingui informacions del treball que tu vas entregar el darrer curs? Jo crec que aquestes fronteres difoses i són a tot arreu, però ara ens hem obsessionat a mirar a Internet com un objecte d’estudi de moda. Evidentment, a la xarxa, en ser tan jove, no se li poden demanar segons quines coses. Ara bé, quan es converteix en una aplicació que utilitzen 10, 20 o 50 milions de persones que generen i modifiquen el seu contingut, totes aquestes coses que s’aguantaven amb pinces pateixen molt i es trenquen. Per tant, algun canvi s’haurà de produir amb la llei de propietat intel·lectual. En l’actualitat, aquesta legislació sosté que qualsevol contingut que generes és teu i no es pot compartir. Doncs ho trobo completament desfasat, ja que ara, per defecte, les coses no es comparteixen; preferiria que es compartissin, tret de que qui ho generi indiqui el contrari. Són dos models de societats completament diferents. A Internet, l’equivalència de la idea que a mi m’agrada la trobem en els “creative commons”, que són aplicacions que gairebé apliquen la màxima de “Fes el que et doni la gana”. En un principi et donen llibertat absoluta, però et marquen unes condicions: no treballis amb afany de lucre, tingues un mínim de moralitat... Es correspon amb la idea la llei de propietat intel·lectual que jo voldria, ja que l’actual es va aprovar a la dècada dels 70, quan no és que no existís Internet, sinó que no existien els ordinadors. Com és evident, cal revisar-la immediatament.

Darrere la web 2.0 hi ha una empresa que centralitza el control dels continguts, mentre que els programes P2P es gestionen pels propis usuaris. Creus que el futur de P2P i web 2.0 és el conjugar-se plegats en una sola pàgina o de seguir camins diferents?

No crec que siguin dos conceptes separats. Per a mi, P2P equival a 2.0. Els dos són cultura de compartir, de participar. Són propostes d’accedir a un espai físic amb una proposta de continguts. El què canvia és la tècnica: P2P és una tècnica específica d’intercanvi de fitxers, ja siguin de música, culturals o parts d’un procés de càlcul d’una seqüència matemàtica, mentre que 2.0 no es limita només a aquest intercanvi de fitxers i busca la interacció entre els usuaris. Per tant, els dos seguiran sent com són perquè la diferència és molt petita.

M’agradaria posar-te com a exemple Facebook. El què hi ha a aquesta xarxa social és un intermediari que aporta valor al contingut: ofereix unes funcionalitats, simplifica processos, fa més fàcil la trobada entre persones. Fent referència encara al peer to peer, és molt més descentralitzat; és el lliure mercat a Internet, però un mercat molt especialitzat, ja que estic seguir que si féssim un estudi sobre els usuaris mitjans d’un P2P i Facebook serien molt diferents. En el primer, el perfil seria molt més tècnic, una persona que cerca uns continguts molt més rics en coneixements informàtics que a la xarxa social, que hi ha perfils molt allunyats de la tecnologia. Amb relació amb la centralització o la descentralització, jo no parlaria d’aquests dos termes. Ara bé, si estàs en un 2.0, evidentment t’intentaré portar cap al meu terreny per obtenir beneficis amb la teva presència, mentre que en el P2P el què busco és la major rapidesa amb l’intercanvi de documents. Per posar un exemple, Pirate Bay és un dels P2P més utilitzats pels usuaris, però ara desapareixerà per burlar la llei i per controlar més informació del compte. Qui la fa desaparèixer són els propis usuaris que, en saber la notícia, busquen altres alternatives igual d’eficients. Un altre cas el trobem en el propi Facebook, en el que va sorgir un conflicte per tenir un clausurat legal massa potent. Això va generar una revolta dels seus usuaris que podia acabar amb la web. Els propietaris de la xarxa ho tenien clar: ho canviaven, o se n’anirien a buscar les mateixes prestacions a una altra banda. Jo crec que rectificaven siguent conscients de que Facebook és una moda que desapareixerà en uns 2 o 3 anys; és massa generalista. Per exemple, hi ha nens que els fa cosa tenir un usuari perquè els seus pares podrien conèixer informació privada que ells no volen. Per posar-te un referent que et demostra que desapareixerà ens podem fixar en Geocities. Aquesta web, al final dels 90, era el mateix concepte que Facebook: xarxes socials, en el seu cas parlaven de carrers i barris. Doncs bé, fa cinc o sis mesos va tancar per falta d’èxit, i això que era el gran fenomen i semblava que mai acabaria. No innoven i moren: el mateix que passarà amb Facebook. El temps em donarà la raó, ja veuràs.

A la web 2.0 quin és el concepte que prevaldrà, el de centralització o descentralització?

El què hi ha a la web 2.0 no és un òrgan censurador centralitzador que sigui molt estricte, sinó un marc legal, que a mi ja m’agrada. El que em disgusta són algunes lleis; per tant, intentaré canviar-les. Tornant el tema, a mi ja m’agrada aquesta restricció, ja que seria una desgràcia un 2.0 de pornografia de menors o d’apologia del terrorisme. Per a mi la descentralització pot ser bona fins a un ser punt: des del moment en què es burlen les lleis impostes per una extrema llibertat de circulació de documents, és llavors que comença ser perillosa. Potser pensaràs: que conservador. Al contrari, com t’he dit abans el què hem de fer és canviar les lleis sinó són del nostre gust, però sempre partint d’elles. A mi la relativa centralització de Facebook ja m’està bé.

Ara bé, en els peer to peer és diferent, ja que no és una manera de construir coneixement, una opinió, depurar entre tots un concepte per fer-lo millor. Per tant, el P2P és molt col·laboratiu en compartir, però no en construir junts. L’important és el contingut del document, perdent-se la identitat del seu autor. Aquesta extrema descentralització ens fa molt més individualistes. Si cerques treball en equip el millor és utilitzar els “Wikis”. Ja et dic, són eines molt determinades, que cadascuna té la seva funció, però que no han de conjugar-se en una sola. Ja els esta bé com està. Simplement, són usos, més o ments potents. En la majoria d’ells, un factor determinant és la massa crítica, que té dues variables: o és molt reduïda o molt segmentada; o només són trenta, però són trenta usuaris amb un pes molt específic a Internet, o són 50 milions, tipus Facebook, on segur que trobes l’opinió que cercaves. Ara bé, tornant al Peer to Peer, aquest factor de la massa crítica es té molt menys en compte; és més aviat un banc de recursos.

La web 2.0 és la beta permanent?

Això és màrqueting. Tota la vida, des dels inicis de la humanitat, mai res ha estat definitiu. La diferència és que ara queda bé dir-ho, sona modern dir “Estic en beta” i sembles una gran persona. A la història dels ordinadors també passa això: Windows treu contínuament versions: el 92, el 95, el 00... I ara amb el Vista, o sigui que això és un no parar. Ara bé, el tema de “ser guai” siguent beta no és l’únic: estar en fase de contínues proves és una manera de no assumir responsabilitats; si no va bé t’aguantes perquè és beta. És que la beta en si no és res; és una excusa. Tot està en constant evolució i no només la 2.0.

És com un d’aquests fenòmens adolescents: està tant de moda que tothom vol saber-ne. Arrel d’això, sorgeixen personatges un pèl “frikis”, que es fan anomenar els gurús de la web 2.0 i creuen tenir la gran, l’única veritat sobre aquest tema. Es creuen tenir la llum en la foscor i pretenen explicar aquest concepte tan modern a la resta de mortals, que són uns pobrets que no saben res. Creuen arrossegar-se i fer un favor a la societat explicant aquest gran canvi del món. Però això no acaba aquí, perquè per donar-li més “glamour” utilitzen expressions del tipus: “Això és massa complex per a tu”, “Has d’entendre l’esperit de la beta de la 2.0”. En conclusió, uns fantasmes venen fum. Simplement, la 2.0 són usuaris fent el què volen, amb l’única regla a seguir del marc legal. M’agradaria insistir en aquest tema dels gurús amb un exemple que ho farà veure més clar: al principi de la informàtica, els professionals anaven amb bata blanca i eren una espècie de semi-déus. Que el director de l’empresa els demanava com portaven les nòmines, ells contestaven: “Haig de revisar el sistema i mirar si els fluxos dels processos “Bax” estan estables. Si estan bé, les tindràs avui; si no, t’hauràs d’esperar”. I els directors callats perquè no sabien res. Això ara ha canviat, els informàtics són carn de canó: els directius de les grans empreses els maltracten d’alguna manera. Per sort, la febre de la 2.0 està passant una mica. Per fi ja no es parlarà de grans veritats ocultes i tornaran a prevaldre els discursos lògics i amb fons.

Com pot la web 2.0, o la 4.5 com tu anomenes, obtenir resultats mesurables econòmicament i no perdre’s en la participació dels usuaris?
Avui en dia Internet és un espai on persones i institucions poden fer allò que els doni la gana. Normalment les persones fan coses perquè volen i no per obtenir beneficis econòmics, i d’això Internet n’està pleníssim. Els motius poden ser diferents: s’estan entretenint, creant un prestigi professional, interactuant amb familiars o amics. Ara bé, a la xarxa també hi trobem institucions i empreses. Les primeres poden no perseguir un afany de lucre, sinó cercar una causa, un valor moral. Per últim, tenim les empreses, les quals cerquen en la gran majoria algun benefici econòmic, per aconseguir pagar les nòmines, pujar els sous en els seus treballadors i, a més, gaudir d’un marge. Llavors moltes d’aquestes, en el context actual d’Internet, es despisten i comencen a prendre iniciatives que són despesa i no ingrés. A mi em sembla rentable si estan en el capítol de màrqueting. Idear i produir un anunci és favorable per a l’empresa, perquè acabarà provocant un augment de vendes i donarà prestigi a la marca. Ara bé, els que es perden corren perill. Perill en el sentit de que si jo recomano a una empresa que obri un blog, en paral·lel hauria de garantir que ha complert els objectius. Si no és així poden sorgir discussions absurdes, com les de directors d’empresa creient que si no obren un blog, s’estancaran. És com voler patrocinar a un cotxe de fórmula 1 perquè tothom ho fa, perquè està de moda. Has pensat si et serà rentable? En la majoria de casos, lamentablement no. Si parlar amb tanta franquesa pot resultar mercantil, doncs ho sento, però és que del contrari parlaríem de Disneylandia. Tornant al tema, les empreses han de tenir objectius mesurables econòmicament i, per desgràcia, molts no els saben mesurar i acaben incorrent pèrdues. Per exemple, els publicistes s’han inventat un sistema de puntuació que permet comparar la repercussió que ha tingut un determinat anunci sobre la població. Ara bé, els de les webs 2.0 tenen problemes de medició de la monetització i han d’aprendre a parlar amb dades tangibles.

Pel que fa al teu cas personal de Radeju, per obtenir beneficis, has d’aconseguir inversos que creguin en el projecte. Ells invertiran 100 i en voldran 115 i no perquè els caiguis bé o siguis molt “guapo”. Els mètodes per obtenir aquests guanys són els tradicionals: publicitat a la web. Qui s’interessarà en el producte? Doncs a qui siguis capaç de argumentar una certa visibilitat a la web a un públic objectiu. Per exemple, si tens propaganda del Fairy, que és de gran consum, necessitaràs grans audiències perquè els inversors es vulguin publicitar a la teva web. Si vols tenir publicitat de Nintendo, hauràs de ser capaç de justificar que els teus usuaris compren els jocs d’aquesta companyia. Per tant, en funció de l’empresa, hauràs de variar la teva estratègia de posicionament. Pots optar per una que s’anomena “nínxol”, que seria apostar per un nombre reduït de visites cada dia, però són gent que juga i compra jocs. Això has de poder demostrar-ho a l’empresa en qüestió, ja que tan important és tenir moltes visites com que aquestes siguin de públic objectiu al que et dirigeixes. Al cap i a la fi, l’important és compensar la inversió inicial i aconseguir un cert marge de benefici. Per tant, has d’establir el teu model de negoci i explotar-lo al màxim, deixant-te de grans despeses que no es puguin compensar. Has de tenir clar que primer de tot cal establir el teu model de negoci i després començar a dissenyar el producte. Tenir un model bo ha de ser l’ADN de qualsevol projecte. També cal tenir en compte els teus competidors, no estàs sol en el mercat. Has de cercar els seus punts forts i febles i atacar aquests últims.

Per tant, si ho fas com a “hobby” cap problema, però des del moment en què ho vulguis convertir en negoci cal tenir clara la monetització del projecte.

La web 2.0 i, més recentment, la web 4.5, són paradigmes de la modernitat líquida, quasi gasosa, de Zygmunt Bauman? Dit d’una altra manera, s’amaga darrere del pretès col·lectivisme de la web 2.0 el salvatge individualisme de sempre?

No ho dubtis. Són persones i la gent no ha canviat. Darrere d’aquestes aplicacions s’hi amaguen sempre factors psicològics: hi ha gent que ho fa perquè li agrada ajudar. D’altres busquen ser protagonistes perquè tenen l’autoestima baixa. Ara bé, sempre cercant la satisfacció personal, però aquí i a tot arreu. Ahir vaig anar a plaça i vaig notar molt individualisme: tothom feia cua amb el seu número, quan  li tocava el torn a algú els altres s’havien d’esperar. No descobrim res nou; el món no ha canviat en aquest sentit amb Internet. A la xarxa succeeix exactament el mateix: el teu ego es posa com una “moto” quan algú et deixa un comentari, o perquè passes del lloc 1200 al 800 en un rànquing molt important, o escrius un “post” i te’n vas directament a mirar si han augmentat les audiències. Sense anar més lluny, quan jo estava a la UOC vam fer un estudi sobre quines eren les causes per les quals la gent participava en fòrums. Doncs bé, ens van sortir set tipologies de participació. Saps que això de participar sempre costa: per 10 que t’escriguin en un fòrum, 100 ho han de llegir sense publicar res. El mateix passa a les classes: sempre n’hi ha 3 que fan preguntes i 30 que estan callats. La mateixa proporció s’aplica a qualsevol àmbit de la vida; és universal. Bé, com et deia, les tipologies de participació són vàries: n’hi ha que volen ser protagonistes absoluts, també n’hi ha que busquen tocar als nassos als que volen ser els protagonistes, els que només volen ajudar quan sorgeix algun dubte i després es retiren, o els que et deia abans, els que tenen l’autoestima baixa. Fins a un total de set perfils. En funció dels seus percentatges es podia afirmar la qualitat d’un fòrum. Per exemple, si et trobes amb algun cas d’un usuari amb molt reconeixement a la web i un que té ganes de polemitzar, el fòrum ha mort. Aquests dos començaran a enganxar-se i la resta s’avorreix i marxa. En canvi, en un espai on hi hagi un líder suau, pocs polemistes i molts que estan interessats en ajudar prosperarà. En conclusió, estudiant els perfils dels usuaris determinaràs l’èxit que tindrà el teu fòrum. Ara bé, sempre parlarem de comunitats amb dosis d’individualisme molt altes.

La web 2.0 està triomfant. Creus que la web 3.0 acabarà fent el mateix en un futur?

La veritat és que aquest futur no m’interessa gaire. El 3.0 és una característica tècnica, com moltes altres corren pel mercat. Actualment tinc en ment altres aplicacions. No sé si has sentit mai a parlar de la realitat augmentada. Doncs bé, consisteix en que mitjançant el mòbil amb càmera, s’enfoqui un punt determinat del carrer i se t’hi sobreimpressionin dades. Per exemple, aquí al cantó tenim un restaurant japonès. Doncs la realitat augmentada permetria veure el menú del dia i el seu preu. També, en passar davant d’un cinema, et permetria veure la cartellera i comprar una entrada, o en visitar un monument et proporcionaria totes les dades necessàries propis d’una guia, entre altres coses. Això, parlant clars, és una bomba. Aquest és el futur. Un futur en el qual crec que el PC com a tal morirà, ja que la connectivitat serà en mobilitat. A qualsevol usuari no li servirà que la informació que busca estigui a la xarxa, el què voldrà és tenir-la en el moment en el què la necessita, i no haver de buscar un ordinador per satisfer les seves necessitats. Per tant, em sembla molt més rellevant això que la web semàntica, però se’n parla molt menys. Crec que hem arribat a un moment en que la nostra identitat digital és una continuació de la realitat, i això em sembla fantàstic. Per posar-te un exemple, la teva mare t’envia a buscar salsa de tomàquet. Tu tens dues marques a la teva disposició: Orlando i Solís, però no saps quina és la que la teva mare voldrà. És llavors quan la teva identitat digital, que no és res més que tu mateix, a través d’un SMS, un comentari al Facebook o una simple trucada telefònica resoldràs el dubte. No et servirà anar a casa, preguntar-ho i tornar a la botiga; és i serà una pèrdua de temps innecessària. Una identitat digital tan desenvolupada t’obrirà noves portes: millors maneres d’encarar projecte, resoldre conflictes, prendre les decisions correctes. El millor és que això ja ho estem vivint ara i serà encara millor en el futur. Un “simple” GPS ja actua per tu i et permet venir a Sant Cugat, al lloc indicat per fer-me l’entrevista.

A més, i com a complement, hi haurà una web semàntica que et permetrà indexar totes les informacions. Però, sincerament, m’importa ben poc. La web 3.0 és text, i el futur és àudio i vídeo, per millorar la comoditat de l’usuari. Més que web semàntica, el què estem vivint és que tota la informació digital s’està incorporant a la teva vida diària en qualsevol dels teus processos: professional, social, cultural... Tot això gràcies a la seva mobilitat. A partir d’aquí sempre hi haurà millores tècniques: com pot ser el pas de la 2.0 a la 3.0

El didactisme i la pedagogia amb el què expliques les “noves tecnologies” (potser ja no tan noves) és un tret distintiu del seu discurs. És a Internet el que Leopoldo Abadía és a l’economia?
Això ja m’ho vas comentar amb un “mail” i, la veritat, no crec que ho sigui. Sí que busco expressament explicar les coses de manera entenedora, perquè la tecnologia no és una ciència de minories. Tothom pot entendre-la. Tot depèn de si qui t’explica algun concepte del tema t’ho vol fer entendre o vol fer-se l’interessant. Intento normalitzar el vocabulari. És clar, pensa que treballo per a la gran empresa, fet que comporta que el seus alts directius tinguin entre 50 i 60 anys. Llavors, la seva incursió en la tecnologia s’ha fet, però s’ha produït en edats tardanes. Són gent que ha vist el primer ordinador quan tenien 30-40 anys. Per tant, estan fent esforços extres per entendre-ho i agraeixen molt que qui ho faci els hi posi les coses fàcils i no es perdi en tecnicisme. Mira, un cas personal, el meu sogre té 90 anys i quan tenia la teva edat va veure la primera ràdio, la primera “moto”, el primer cotxe. Més endavant, als 30 van asfaltar el seu poble. Ara, vés per on, té un gendre que es guanya la vida amb els ordinadors. El què et vull dir és que es necessita gent que et faci la incursió a la tecnologia amb facilitat, ja que sinó és així aquests alts directius passaran de la tecnologia i el seu ventall d’oportunitats serà més reduït. Si ens posem de la seva part, és clar, ara mateix el cap d’Abertis veu com els cotxes van passant pels peatges, i no necessita un bloc precisament. Per tant, has de codificar els conceptes i passar-los a un àmbit de normalitat. Em preocuparia pensar que sóc l’únic que fa això; el què succeeix és que tu m’has conegut a mi, com haguessis pogut assabentar-te a través d’un altre. Internet és un territori nou. Per tant, hi ha gent que intenta posicionar-se en el mercat explicant-ho als altres. Si, a més, li afegeixes el plus de la facilitat de les paraules que utilitzes. Jo no vull ser aquell amic que es passa de llest i et diu: “Això és la memòria seqüencial que en el “woofer” a vegades no queda ben alineada”. La teva reacció serà la d’enviar-lo a fer punyetes. Això és el que aconsegueixo evitar.

diumenge, 11 de desembre del 2011

El Quadis s'ofega a Montjuïc

Derrota dolorosa del CN Mataró Quadis a Monjuïc després d’un partit molt intens. Els de Betu Fernández no van saber segellar el partit en els instants claus i ho van acabar pagant massa car.

El matx va començar amb cops i atacs ràpids a les dues porteries, i Bonca i Baba aconseguien avançar els mataronins en dues ocasions. Tot i així, el Montjuïc remuntava el primer quart, i deixava el 3 a 2 a l’electrònic gràcies a un Balatoni, ex del Quadis, que amb quatre dianes va acabar sent la bèstia negra de l’encontre.

El segon parcial va ser favorable als de Betu. Les bones aturades de Mario Lloret i l’aparició de Fran Sánchez van provocar que s’arribés al 4 al 4 al descans, amb tota l’emoció diposatada en els darrers 16 minuts.

Després de la mitja part, 5 a 6 en remontar un altre gol del Montjuic i establir un parcial de 0 a 2 feia presagiar que es podia donar el cop d’autoritat necessari per sentenciar, però de nou Balatoni, i ara també Egedi, dos dels grans golejadors d’aquesta lliga van establir el 8 a 6.

Amb els vuit últims minuts per disputar, calia fer front a un resultat negatiu de dos gols en contra. En algun moment semblava que el Mataró recorriria a l’èpica i de la mà de Lalo López-Escribano i de Fran Sánchez, es podia produir el miracle. El 10 a 9 i l’11 a 10 així ho feien pensar. Ara bé, el 12 a 10 a falta de dos minuts, obra d’Egedi, va acabar amb tota esperança possible. Als últims segons, el Quadis va maquillar el resultat i va deixar el definitiu i dolorós 12 a 11.

D’aquesta manera, els de Betu Fernández baixen una posició i veuen com els gran favorits de la lliga es disparen cap amunt. El Barceloneta és a set punts, mentre que el Sabadell, en cas de vèncer a la piscina del Túria, fet molt probable, restaria a cinc punts. El Canoe avança als mataronins després de la seva victòria, a la vegada que el Terrassa empata amb el Mataró a punts.

Ara toca pensar amb el darrer enfrontament abans de la gran parada per festes i pel Campionat d’Europa d’Eindhoven, que ajornarà l’inici de Lliga fins el 4 de febrer. Així doncs, partit al Complex Joan Serra el proper dissabte contra un rival directe, el Real Canoe, i descans de mes i mig.

Ara toca pensar amb el darrer enfrontament abans de la gran parada per festes i pel Campionat d’Europa d’Eindhoven, que ajornarà l’inici de Lliga fins el 4 de febrer. Així doncs, partit al Complex Joan Serra el proper dissabte contra un rival directe, el Real Canoe, i descans de mes i mig.

diumenge, 27 de novembre del 2011

Prèvia CN Mataró El Tot - CN Madrid Moscardó

El Sabadell Astrapool no va fallar en el seu desplaçament intrasetmanal i va vèncer amb rotunditat al Dos Hermanas per 3 gols a 21, amb 5 de Jennifer Pareja i 4 de Matilde Ortiz. Recordem que les vallesanes jugaven un partit, corresponent a la cinquena jornada perquè van tenir problemes per agafar el vol després de la final de la Supercopa Europea Femenina. Així doncs, amb aquests 3 punts, les de Nani Guiu assoleixen el liderat en solitari per primera vegada en tota la temporada, aprofitant la derrota del Sant Andreu contra el Mataró.

Per tant, el tren capdavanter de la Divisió d’Honor Femenina queda amb el Sabadell líder amb vuit victòries de vuit possibles, les de Vicenç Tarrés segones amb 7 de 8, 21 punts, els mateixos que Sant Andreu, que són terceres amb pitjor “average” general i particular.

El CN Mataró El Tot, doncs, afronta aquesta jornada amb la moral ben alta. La victòria contra el Sant Andreu la setmana passada va esdevenir clau per recuperar-se de la desfeta, previsible, davant el Sabadell. Una derrota, per altra banda, que havia deixat un mal regust a les mataronines pel no excessiu marge. Un 8 a 14 contra les líders europees, i mundials (perquè no dir-ho) amb hàndicap per les mataronines. Recordem que Mar Llisterri, una de les referents de l’equip, no va poder jugar per lesió; mentre que Jennifer Pareja, la líder i màxima golejadora de l’equip, va jugar en última instància, recuperant-se sorprentment de la lesió al braç que patia.

Roser Tarragó segueix sense mostrar símptomes de terrenalitat, i segueix liderant la llista de màximes golejadores. 44 gols, amb una mitjana de 5,5 dianes per partit. Les jugadores veneçolanes, Patsy Alas, Franjelis Pitter i Alexandra Caranjelo, van adaptant-se paulatinament, van a més. Podríem dir que són aquelles jugadores “comodí” en certa manera. Sense ser claus, donen aire fresc al conjunt, que ha guanyat molta rotació de sis inicial. La banqueta és llarga, i l’equip ho agraeix. Bach i Llisterri secunden a Tarragó com a líders morals i golejadores de l’equip. Miriam López-Escribano ha adoptat aquesta temporada un paper menys destacat de cara a porteria, sobretot per la irrupció de les tres joves jugadores esmentades, però dóna alternativa al joc. Carla Graupera sembla començar a despuntar aquesta temporada, tot i la seva joventut (17 anys), i per darrere vénen jugadores que van gaudint de minuts poc transcendentals, però necessaris per agafar experiència a la màxima categoria del waterpolo estatal. És el cas d’Ariadna Fornàs, Laia Rigau, Anna Samsó o Mireia Nedderman. Sense oblidar la consolidació a la porteria de Carla Rodríguez, que suma la tercera temporada com a primera portera de les mataronines. 49 gols en 8 partits l’aval·len. Pràcticament tots els que ha anotat Tarragó.

El partit, demà dissabte a tres quarts d’una, en horari avançat aprofitant que no hi ha jornada en waterpolo masculí, enfrontarà a les mataronines contra el CN Madrid Moscardó. Les madrilenyes són sisenes a la taula, amb dos partits menys que la gran majoria de contricants, i amb progressió ascendent. És destacable que dues de derrotes de les tres que tenen al sarró van ser en les dues primeres jornades contra Sabadell i Sant Andreu i vénen de vèncer al Concepción per 12 a 10.

Les de la capital, unes de les històriques del waterpolo estatal femení, no han trobat el seu “punch” en les darreres temporades. Van ser vuitenes el 2010-2011, novenes el 2009-2010 i setenes el 2008-2009. Després de la dissolució de l’Alcorcón es veuen amb el pes de portar tota la càrrega del waterpolo madrileny que, per comunitats autònomes, podríem dir que és a un segon nivell, per sota del català i a la mateixa alçada que el navarrès i l’aragonès. Van tenir la gran sort de repescar Laura López Ventosa, vella coneguda per les mataronines, que la temporada passada jugava a la capital del Maresme. 66 gols la consoliden com la màxima amenaça de cara a porteria. També és una fixa de la selecció estatal. No ens oblidem tampoc de Marta Bautista, que és la segona de cara a barraca, com tampoc de Claudia Abad, amb 16 anys i seleccionada pel Campinonat d’Europa sub-17 d’aquest estiu.

diumenge, 6 de novembre del 2011

Big society liberal de conservadors

David Cameron, el primer ministre britànic, ha optat per emprendre una nova política de govern, que ell mateix defineix com a “revolucionària”: la “Big Society”. L’objectiu és clar: cedir a fundacions, ONG i voluntaris part del poder del sector públic, en un intent per afavorir l’autogestió i reduir el deute públic. La causa d’aquesta aplicació és la crisi galopant que ha deixat les arques de l’estat sota mínims.

Menys poder de l’estat per tal d’aconseguir un servei més eficient? Una simple mesura propagandística per callar les veus que l’acusen de mala gestió? Una estratègia per justificar la reducció de la inversió pública?

Mirant precedents de la idea de Cameron, l’origen el trobem en els anys 60 els Estats Units amb el president Lyndon B. Johnson. Ell l’anomenava “Great Society”, una nació on la igualtat d’oportunitats i una alta qualitat de vida fossin el pa de cada dia. La idea va triomfar, i és que en el 1965 hi havia moltes raons per sentir-se a prop del bon futur de la nació. Totes les formes de discriminació racial legal havien estat eliminades, la pobresa anava en descens, i els nord-americans gaudien d’una major prosperitat i millor educació que en qualsevol altre període de la història.

La situació ara és diferent. Allò eren els anys 60 i es respirava ambient de somni americà, i el 2011 el somni americà és també el somni europeu. A més, la crisi econòmica és globalment internacional.

De moment, Cameron té una petita part de l’opinió pública de costat. Els sondejos mostren que la majoria dels votants van acceptar la necessitat de reduir el dèficit pressupostari, i és que el dèficit sobrepassa el 10 per cent del PIB. Per això, el govern britànic ha convertit el seu pla d’austeritat en la seva prioritat. Ara bé, sembla que no les tenen totes, ja que quan els primers en sentir en carn pròpia els efectes de la retallada fiscal (els estudiants amb les subvencions) van sortir al carrer se’ls va reprimir amb molta violència.

Per tal que la “Big Society” sigui la reencarnació moderna de la “Great Society” és transcendental que els voluntaris assumeixin aquest augment de treball. El sector juvenil considera que  aquesta associació d’idees és absolutament nefasta. Veuen una fórmula poc factible: voluntaris + augment del treball = fracàs.

Aquelles veus més pessimistes també recorden que la confiança del consumidor britànic va caure a l’octubre al nivell més baix des de 2009, fet pel qual el mercat interior es troba en un dels pitjors moments. De fet, la balança comercial (la diferència entre importacions i exportacions) es troba en nivells irrisoris.

A mode de conclusió, un pot afirmar que l’origen del problema és la mentalitat extremadament conservadora dels britànics. A més, se li afegeix l’agreujant que Cameron és precisament un conservador nat. No són capaços d’entendre, doncs, una mesura tan liberal, tan poc recurrent. Consideren que posar els diners a mans d’entitats privades els desprotegeix. Caldrà veure, doncs, si el “première” és capaç de fer entendre el matís del seu plantejament antikeynesià: “la solució de l’economia no la té l’estat com a òrgan; es troba en la voluntat de tots i cadascun dels britànics”.

Que cantin els ocells!

Aquell 24 d’octubre de 1971 la consciència catalana va esdevenir lírica i, sota “El cant dels ocells”, EL violoncel·lista per excel·lència va entonar a l’uníson les cendres renaixents catalanistes de 35 anys de penombra. Amb un anglès ben nostrat, veu rogallosa i tremolosa per l’emotivitat del moment, el Pau Casals de 95 anys, durant la seva condecoració amb la Medalla de la Pau, va sorprendre a tothom amb el celebèrrim: “(...) I am a Catalan. Today, a province of Spain. But what has been Catalonia? Catalonia has been the greatest nation in the world. I will tell you why. Catalonia has had the first parliament, much before England. Catalonia had the first United Nations. (...)”

Comparacions odioses de banda, Pau Casals és un Stéphane Hessel amb missatge diferent, però amb matisos reivindicatius iguals. Paraules punyents i ben directes d’un nonagenari amb les idees clares. Ni ell mateix era conscient de la repercussió d’aquells mots en la mentalitat de les futures generacions. Va ser només després, amb el Caudillo enterrat uns quants metres sota terra, quan vam poder palpar la grandiositat de les seves paraules.

Passats 40 anys d’aquell fet històric, la plataforma mallorquina Fòrum Musicae vol homenatjar el català universal amb una recreació de la pròpia peça el “Cant dels Ocells”. Malgrat això, l’inicial recolzament de les més altes instàncies polítiques espanyoles i del govern d’Andorra, el projecte ha quedat en “stand by” i ja només queden sis mesos per l’efemèride.

Fent una mica de memòria (històrica), sembla que el cas Casals s’assembli a allò que està succeint amb Llei de la Memòria Històrica, o Llei de les Mitges Tintes, com, personalment, m’agrada anomenar-la.  Afortunadament, tot periodista amb dos dits de seny democràtic, de tinta n’hi sobra per poder afirmar que la classe política actual té un Alzheimer completament induït.

Els fets van molt més enllà d’un simple concert-homenatge. Oblidant Pau Casals (no oblidem que hagués pogut ser el President de la Generalitat a l’exili), estan esborrant el record de totes aquelles ànimes republicanes enterrades sense identificació en fosses comunes. Indirectament, segueixen assassinant la memòria de tants i tants joves tenaços que, amb la cara pigada i amb el plor de la mama com a il·lusió esperançadora, varen morir a terres tortosines i varen tenyir de roig les aigües de l’Ebre.

No deixem que la memòria de Pau Casals habiti en l’oblit. No deixem que l’esperit de tants republicans romanguin oblidats a “El Valle de los Caídos”. No deixem que el poder judicial espanyol tendeixi a la desdemocratització. Ja no només pel propi Casals. No! Toca fer-ho per aquells que s’hi van deixar la pell i per aquells altres que segurament s’hi deixaran la toga.

La UAB organitza una xerrada sobre la crisi de l’euro


El ponent de l’acte, Jean Quatremer, preveu una possible fragmentació d’Europa

Jean Quatremer, periodista francès del diari Libération corresponsal a Brussel·les, va visitar la Facultat de Comunicació de la UAB el 21 d’octubre per a oferir una xerrada sobre la crisi de l’euro. El col·loqui, precedit d’una breu introducció de Josep Maria Català i Teresa Carreras, va aplegar unes 100 persones a les dues sales habilitades per a l’acte.

El ponent va iniciar la seva exposició amb un breu preludi sobre la professió. Va encoratjar els estudiants de Periodisme a superar-se constantment, per tal d’evitar caure en l’autocomplaença: “el periodista ha de cercar allò que ens intenten amagar”. En la mateixa línia, va afegir que “un bon informador ha de tenir coneixements històrics, jurídics i econòmics”.

Tot seguit, va endinsar-se en el tema principal de la conferència. Amb un to alarmista, el periodista va comparar l’actual crisi econòmica amb una hipotètica Tercera Guerra Mundial no convencional, en què la víctima és el capitalisme. En paraules seves, “el món s’encamina cap a un nou concepte de guerra, on hi haurà atur massiu i misèria absoluta”.

Sense deixar de banda la seva intranquil·litat vers la zona euro, Quatremer va arribar al punt àlgid de la seva dissertació amb una afirmació contundent. Segons l’orador, “si no hi ha acord per a guarir l’economia europea conjuntament, la crisi serà més greu que la de 1929”.  Així mateix, com a conseqüència d’aquest moment crític per a la Unió Europea, el conferenciant va sentenciar que “si el panorama segueix així, Europa es fragmentarà en tres blocs: la zona mediterrània, capitanejada per França, la zona central, amb Alemanya al capdavant i, per últim, els Països de l’Est”.

Com a cloenda, el francès va reincidir en els valors que les futures generacions de professionals de la informació han de posseir, amb èmfasi en el coratge i la feina ben feta. D’aquesta manera, va finalitzar el discurs asseverant que “el vostre objectiu és remoure les consciències de la població per donar esperança a una subversió dels poders”.

La Volta celebra el seu centenari amb una exposició al Museu Olímpic



Sota el títol La Volta a Catalunya 1911-2011. Un segle d’esport i país, el passat 27 de setembre es va inaugurar l’exposició sobre la cursa ciclista catalana al Museu Olímpic i de l’Esport Joan Antoni Samaranch de Barcelona. L’acte d’inauguració va estar comandat per Ivan Tibau, exjugador d’hoquei patins i actual secretari general de l’esport català.

En total, prop d’un centenar de persones van omplir la sala d’actes del museu. L’efemèride va constatar que la prova gaudeix d’una salut envejable, ja que és la tercera en antiguitat, després del Tour de França (1903) i el Giro d’Itàlia (1908). Quant a l’assistència, destaca la presència de Maite Fandos, presidenta de la Fundació Barcelona Olímpica, Rafael Vallbona, comissari i principal instigador de l’exposició i Rubèn Peris, president de la Volta.

Tibau, amb un discurs carregat d’emotivitat, va posar mèrit a tots aquells que havien lluitat per la supervivència de la prova, sobretot per la seva disputa durant els primers anys de la postguerra: “Cal agrair l’esforç de moltes persones que no apareixien als diaris de l’època, però que han estat herois des de la penombra”.

El secretari general també va destacar “la repercussió mundial de la competició” i va posar com a exemple els tres últims guanyadors per justificar-se: “El 2009 va vèncer Valverde, el 2010; Purito i, el 2011, Contador. Crec que només per noms, ja podem imaginar-nos quina és la transcendència de la Volta”. Finalment, va concloure el col·loqui amb la il·lusió de poder celebrar cent anys més.

Quant a la disponibilitat, per a tots aquells interessats en assistir-hi, l’exposició romandrà activa fins el 6 de novembre, de dimarts a dissabtes de deu del matí a les sis de la tarda. L’entrada serà gratuïta per a tot el públic. Per cert, els més nostàlgics podran fotografiar-se amb una reproducció a escala real de Mariano Cañardo, el set vegades campió de la Volta, entre el 1928 i el 1939.

El fill d’Eugenio presenta un llibre sobre l’humorista a la UAB


El passat 5 d’octubre, la Facultat de Comunicació de la UAB va organitzar la presentació del llibre Saben aquel que diu... Érase para siempre Eugenio. La xerrada va anar a càrrec de Gerard Jofre, fill del conegut humorista català i autor de l’obra. També van participar-hi Mar Deus, l’editora i Fabio Tropea, professor de l’Autònoma. L’acte es va desenvolupar a l’Aula Magna de la Universitat, amb més de 400 assistents.

Durant els tres primers quarts d’hora, els oradors van fer referència al vessant més personal d’Eugenio. L’autor va afirmar que “el llibre és un retrat del meu pare perquè tothom pugui conèixer la seva figura fora dels escenaris”. En la mateixa línia, Tropea, gran seguidor de l’artista, va destacar la repercussió atemporal del “show-man” en declarar que “el seu record segueix vigent deu anys després de la seva mort”. Reugenio, el seu imitador, va cloure l’esdeveniment amb un repertori d’acudits carregats d’ironia.

Canvi de temàtica

Des d'avui mateix, el blog s'encamina, per motius acadèmics, cap a la redacció de notícies. Durant tot aquest aquest any, hi abocaré tot el contingut de les classes de Periodisme de la UAB, mesclant-ho amb reflexions no purament informatives sobre la situació concreta política, econòmica, esportiva, social de fets d'actualitat. Tot això sense oblidar, lògicament, la intenció literària amb la que va néixer aquesta plataforma. De manera escalonada i entrellaçada, hi deixaré caure alguna reflexió com les d'antuvi.

Sembla que l'estabilitat torna a la meva vida i és hora de reordenar el cervell i el blog.

Així doncs, sense més dilació, som-hi de nou.

dijous, 3 de novembre del 2011

Anàlisi 1 x 1 CN Mataró Quadis


Com ja vam comentar en la primera jornada, és indiscutible que la totalitat de minuts a darrere és per a Mario Lloret. Porter jove, de 21 anys, sembla erigir-se com el reforç anhelat que ha cercat el Quadis durant aquests últims anys. Comença a destacar just quan més se’l necessitva; després de la marxa de Jordi Fernández. Espectacular a la porteria. En la jornada inaugural contra el Terrassa es va sortir amb parades iversemblants en el tercer període, que van servir per encadenar el parcial de 3 a 1 en el tercer quart. A la piscina de Sant Jordi, el dissabte passat no vam podem tenir la millor versió de Mario, en part per la passivitat defensiva que semblava apoderar-se dels homes de Betu Fernández. Afortunadament, va ser un petit entrebanc. Ahir més, i quasi millor. Igualar les aturades de mèrit del primer “matx” era complicat. Ara bé, va exercir de líder, o com un dels grans líders de l’equip si més no. Encaixar 6 gols en una competició tan igualada i tan exigent com és la d’aquest any, no és tasca fàcil. A més, va estar especialment actiu en el darrer i definitiu quart.  És dels que demostra més passió pel waterpolo en tot moment.

Entre Fran Sànchez, i Albert “Pei” Garcia, i Escribano es reparteixen els minuts als extrems. Els dos primers són jugadors veterans que, de moment, de cara a porteria, no estan mullant, mai millor dit. Recordem que Fran Sànchez la temporada passada va ser el tercer màxim anotador. L’explicació rau en un petit canvi de joc del Quadis. Les jugades d’atac solen ser llargues, però tenen la particularitat que la gran majoria (jo m’atreviria a dir més d’un 80%), les acaben homes del centre. López-Escribano, Baba i Bonca estan immensos. El madrileny i l’hongarès tenen una efectivitat altíssima. Bonca, més veterà, és una reconstrucció més afectiva, perquè transmet veterania a l’equip i efectiva per a l’equip. Dóna veterania de Balatoni, amb l’afegitó que dóna intensitat defensiva i reparteix més joc (no va tant de cara a barraca). A la boia els minuts se’ls reparteixen més o menys per igual entre Blary i Codina amb efectivitat similar.

Per altra banda, Pau Bach i Víctor Fernández van entrant més en les rotacions; i són les dues cares joves, juntament amb Lloret i Codina, més consolidats, que han crescut de la base i que seran el relleu generacional.


dimarts, 25 d’octubre del 2011

Reflexions sobre "Lo intenté y fracasé"


"Lo intenté y fracasé" és un text narrat per la periodista russa Politkovskaya, una jornalista que s’oposava completament al conflicte txetxè i al règim de Vladimir Putin.

Cal situar el context històric de la Guerra Txetxena a finals del segle XX i en dues onades. La primera, compresa entre el 1994 i el 1996; mentre que la segona abarca des del 1999 fins al 2009. És un conflicte amb una causa molt clara: un interès suprem de Rússia per envair la zona del Caucas que xocava amb els interessos independentistes txextens: mantenir la independència. A més, Txetxènia era el territori per on passaven els principals oleoductes de Rússia cap el Caucas.
Durant la Primera Guerra Txetxena, les forces russes van intentar recuperar el control de la República de Txetxènia. Tot i que els rusos tenien una força superior en soldats, armaments i recolzament aeri, les forces russes van ser incapaces d’establir un control de l’àrea muntanyosa, per atacs dels guerrillers o partisans txetxens. La forta desmoralització de l’exèrcit rus va provocar que el president Boris Yeltsin declarés el cessament del foc unilateral el 1995 i iniciés la retirada de tropes l’any següent.

Pel que fa a la Segona Guerra Txetxena, va començar amb el pretext de l’intent d’inserció dels txetxens al Daguestan (territori rus). Així mateix, l’acusació de Putin als txetxens d’haver atemptat contra el seu estat va ser el desencadenant d’aquest conflicte. Algunes veus clamen que va ser la KGB la instigadora dels atemptats. Cal recordar que aquell era el primer mandat d’un jove i desconegut Putin, que acabava de guanyar les eleccions del 1999.

És en el context de la Segona Guerra Txetena on situem el text “Lo intenté y fracasé” d’Anna Politkovskaya. L’any 2002 es va produir l’assalt d’un teatre de Dubrovka, a Moscou. Un grup de 50 txetxens, liderats per Movsar Barayev (donat per mort dues vegades pels rusos). Per uns instants, el públic va creure que era part de l’obra. No obstant, quan els txetxens van instal·lar bombes en les bigues de l’amfiteatre, els assitents van comprendre que es tractava d’un atemptat terrorista. Als retinguts se’ls va deixar trucar a les seves famílies per telèfon perquè se sabés a tota la ciutat el segrestament. Aquell atemptat va significar que la guerra havia arribat a la capital. Tres dies després, un grup d’operacions especials rus va entrar al teatre i va tirar bombes de fum. Aquestes són massa potents i 77 dels presos moren. Així mateix, la brigada va aniquilar tots els txetxens i allibera a 700 persones. 200 d’aquestes van morir en hospitals per culpa d’inhalacions de fum.

Finalment, la conseqüència del conflicte és la incorporació de Txetxènia al territori rus. Tanmateix, encara es produeixen atacs esporàdics a la zona del Cauques.

Pel que fa al text, Anna Politkovskaya ens narra la impotència amb la que es va trobar la periodista en contactar amb els terroristes. Només va ser capaç de proveir els presos amb aliments i begudes. No hi havia res a fer. Els txetxens anhelaven la mort. Deien que moririen pel poble, i això els reconfortava.

Repassant la biografia de la periodista, cal destacar la seva constant lluita a favor dels Drets Humans, totalment contrària al règim de Putin. Politkovskaya patia constants amenaces del govern per la seva manera d’actuar: era molt clara i reivindicativa. L’any 2004, durant la massacra a l’Escola de Beslán, va ser sospitosament enverinada mentre volava cap a la localitat per cobrir la notícia.

El 9 d’octubre de 2006 va ser assassinada a l’ascensor del seu pis. El fet que morís el dia de l’aniversari de Putin va ser, per alguns, sospitós. A més, Alexander Litvinenko, un ex espia rus afincat a Londres que investigava la seva mort, va ser trobat enverinat un mes i mig després.

Politkovskaya va ser un referent de la llibertat d’expressió. Mostra d’això, són els nombrosos premis que va rebre al llarg de la seva carrera. El  2001 va rebre el Premi de la Unió Russa de Periodistes; el 2004, el Premi Manuel Vázquez Montalbán (compartit amb Maruja Torres) i el 2005; Premi per la Llibertat i el Futur dels Mitjans de Comunicació

divendres, 14 d’octubre del 2011

Pretemporada i primers partits del Joventut Handbol Mataró

Tercera temporada consecutiva de canvis d’entrenadors. La primera d’aquestes va ser Guiteras qui portava el timó de l’entitat groc-i-negra, després d’haver aconseguit un ascens que se l’hi havia resistit les temporada 2007-2008. Finalment, va ser  el 3 de maig de 2008 quan els mataronins van aconseguir la fita, després d’una fase regular espectular en què es va obtenir un ple de victòries al Pavelló Teresa Maria Roca, i unes jornades d’ascens antològiques, celebrades a casa, amb 3 de 3. Es va vèncer l’Anaitazarra, la Universitat Politècnica de València i el Puig d’en Valls. Encara amb Guiteras capitenjant el projecte guanyador, El Joventut va redebutar a la Primera Estatal realitzant un paper més que meritori (29 punts, 12 victòries i cinc empats. Uns cinc empats que van pesar en excés. Van ser poc merescuts i això va col·locar l’equip en una setena posició meritòria, però poc justa, tenint en compte que d’haver guanyat el Palautordera en la darrera jornada, s’hagués obtingut la cinquena plaça. L’estiu del 2009 no va ser especialment fructífer amb l’èxode d’importants jugadors acompanyats de l’home que havia fet possible el somni de la Primera Estatal, el “Doctor” Guiteras. 15 anys de glòria deixava a terres mataronines.

Va ser llavors quan es va confiar en Héctor del Pino, el segon entrenador fins aleshores, i en el retorn de David Pedragosa, un home puntal en l’atac mataroní; juntament amb l’alternança de juvenils que pujaven fort. (Bernat Bonamusa i Dani Aguilera) van ser dels que van ajudar més. El resultat? Excel·lent, però amb mal sabor de boca.  Després de mantenir la segona plaça durant moltes setmanes i de gaudir d’una ratxa brutal, amb 14 partits sense conèixer la derrota, molts entrebancs a la fase final , van situar els mataronins a la quarta plaça, per darrere de Sarrià, Bordils i La Roca.

I aquest estiu més canvis. Poca estabilitat en el si de l’entitat. Juanan Garcia, tècnic de la base, prenia el relleu a del Pino. Ple quie fa a jugadors, només es mantenen Oriol Mas, juvenil 2ª temporada, Dani Aguilera i Bernat Bonamusa. Tots tres segona temporadaSergi Rodríguez, David Pedragosa, Gerard Hernàndez, Toni Busquets i Bernat Muñoz. Vénen d’equips de fora: Oriol Manzano (Barça), Raul Escoda (La Roca) i Oriol García-Milà (Cardedeu). Del b pugen Marc Martínez, Nil Vidal i Guillem Fàbregas

De moment, l’equip ha aconseguit dues importants victòries. La primera a casa davant el Palautordera per 29 a 25. La segona, molt més treballada davant el Sarrià de Ter per 32 a 35, el campió de la temporada passada. Aquesta setmana el rival sembla dels més forts de la categoria. El Sant Martí Adrianenc: En cinc visites a terres mataronines, ha obtingut cinc victòries.

Destacar el bon paper de Pedragosa en ambdós partits, amb 10 gols en total com sempre de Sergi Rodríguez, però això ja no és notícia; d’Oriol García Milà, el fitxtatge, que s’està consolidant com el pivot amb més recorregut de l’equip (de moment, nou gols), i sobretot també de Toni Busquets, el jove jugador que ja va destacar en l’equador de la temporada passada.

dimecres, 27 de juliol del 2011

Corrandes des de l’exili (amorós)

T’estimo quan tinc raons per a tornar-te a odiar i t’odio quan tinc raons per tornar-te a estimar.
 
T’odio per tants condicionals, per tants condicionants, per tanta condícia emocional.

T’estimo quan els meus sanglots nocturns no s’evaporen, tot i l’ardor d’allò que m’entendreix per dins.

T’odio per tantes aparicions sobtades a “L’auberge espagnole”, “Pas sur la bouche” i a “Ensemble, c’est tout", sense demanar-ho, tot fent gal•la de la teva absència present des d’Amélie.

T’estimo quan les busques cerquen les 00:00, les 11:11, les 22:22, conscients de la rellevància de proporcionar-me anhels per seguir-nos somiant, com em vas ensenyar.

T’odio per la inevitable tendència a recordar els sons que feien el nostre amor.

T’estimo quan m’evoques al passat i aboques espurnes de segones intencions; quan tendrament ens devoràvem amb gust de crep de xocolata, de bombó ensucrat i de Poleo Mentes amb un regust relatiu, tot sigui dit.

T’odio quan Phil Collins, Barbra Sterissand, Whitney Houston, Joan Manel Serrat se succeeixen mesquinament en aquell tocadiscs que mai vas poder sentir.

T’estimo quan sé que no has caigut en braços d’un estrany i quan desitjo que la nostra plenitud efímera no hagi tingut rèplica.

Sí, correcte. T’odio per Two hearts, Woman in love, I will always love you i Paraules d’amor; quan m’irrompen sense consulta prèvia en una espècie d’espiral de melangia infinit.

T’estimo quan sé que no saps que tu no vas resultar la vencedora real en aquella mítica partida de billar, només per permetre’m el luxe de veure’t somriure.

T’odio quan els malabaristes de l’amor em fan defallir i fan caure en mans de desconegudes unes entrades que de ben segur ens haguessin delectat per segona vegada amb ELS MALABARISTES. Sí, en temps de sol.

T’estimo quan t’imagino triomfant en paratges inhòspits; pacífica amb uns principis sense fi, exercint de mediadora amb aquell anglès que tant m’exalta.

T’odio quan totes elles no estan a la teva alçada, quan a soles em fan caure en una eterna comparació amb falsos miratges de tu.

T’estimo per haver-me fallat tant; per donar-me l’oportunitat d’un reciclatge emocional profund, a voltes amb tendències autodestructives, que no eren res més que el signe inequívoc d’una prompta recuperació.

T’odio quan aquest destí cruel posa a prova la meva follia a base de noves coneixences que apareixen en el meu camí i em parlen amb naturalitat de tu com si em resultessis una desconeguda (pobres incrèduls sense mala fe, tots ells).

T’estimo quan t’imagino imaginant-me apareixent (estel•lar, com sempre) en trens a mitja parada amb missatges xifrats en mà, en classes de llengües que em resulten alienes, recitant-te poemes pocs madurs (com les mandarines, correcte!) i d’altres massa intensos.

T’odio quan després d’un període d’absència nihilista, te m’apareixes entre esglaó i esglaó pujant les escales, en la breu pausa entre “La competència” i “La segona hora”, entre el repàs a dues banyistes prou fermes, entre una mirada d’excessiva complicitat després d’una conversa prou agradable amb nouvingudes, entre el raspall d’un molar i d’un ullal, entre la parada de Premià i la de Masnou, entre el Port i el Bar de la xapa, entre pedalada i pedalada de sofriment quan estic a punt de coronar cims.

T’estimo quan desitjo egoistament que no siguin bons temps pels somiadors, que segueixes sensible a l’encant de les petites coses i quan sé que si algú gosa pronunciar-te la nostra frase afrancesada, serà incapaç de captar com retrunyen les teves entranyes.

T’odio quan m’obres el cor amb tant fervor; quan ets l’única destinatària de tanta reflexió; quan el full en blanc sembla portar inherent el teu nom escrit.

T’estimo tant que no m’importa revelar les nostres intimats supèrflues.

T’odio quan tinc raons per tornar-te a estimar i t’estimo quan tinc raons per tornar-te a odiar.

dijous, 26 de maig del 2011

Parada i fonda

Boca de metro avall, John Lennon veu interromput el seu “Please darling, darling, stand by me”. Bé, sí, les ones hertzianes no són subterrànies, però avui és un senyal. El nostre himne d’amor és, per primera vegada, una simple cançó entretallada.

Bé, destí mai havia cregut en tu, però avui faré una excepció i et donaré una oportunitat.

Seguim doncs. A punt d’arribar a peu d’andana ensumo la teva fragància en pell d’una estranya. No eres l'única que em podia embafar.

Destí, xato, avui sí que t’has vestit amb les teves millors gal·les.

Accelerat, el cor em fa un bot i jo també decideixo botar. Escales amunt; saltaire, dansaire, et sento tan lluny, tan absent, que el teu alè ja no fa trontollar el meu respir. Llavors, la distància que hi ha entre quatre escales i quatre escales no és res més que un impàs cap a la felicitat.

Ara que la vida és somni, sembla que he oblidat que a la realitat l’estabilitat mental és relativa, però la física és més concreta. Entre salt i salt, l’entrebanc a l’últim esglaó és monumental. Ara bé, la meva dentadura no se’n ressén, no pas. El xoc no és frontal, però el meu quàdriceps no pensa el mateix. Si fos blaugrana, el doctor Cugat tindria mesos de feina.

Vaja, amic destí, resulta que has canviat el teu abric de bisó per una falda ben curteta, d’aquelles FRF. Espero que els experts en la matèria ja ho hagin entès.

Seguint el procediment rutinari per pujar al tren, m’assento al costat d’una angeleta que té tatuat a la cuixa un “LOVE” de dimensions considerables. El mal karma em torna a sacsejar bruscament.

16.34. S’obren les portes; pujo; destinació Aeroport amb parada a El Prat del Llobregat per trobar-me amb ella. Bé, no per trobar-nos, però ja ens entenem. Els dos ja sabem que tenim aquests atacs de rauxa.  Són d'aquells que emmalaltirien els més emporuguits. Tant és! Ells desconeixen el què hi ha entre nosaltres.

Claror. Claror. I claror. És llavors quan no entenc el perquè de tanta divagació mental si aquella parada maresmenca maleïda amb nom i pronunciació xinesa queda ben lluny. Tu ja no ets tu.

I ella, només potser, és aquell anhel d’aire fresc que necessitava per tornar a tremolar. 

dimecres, 18 de maig del 2011

Autoengany modern

Avui sí! Toca passar pàgina i oblidar-se del punt. És moment de passar al punt i a part.

Aquesta ment malaltissa ja t'ha anomenat Júlia.
En tens vint-i-cinc.

Prediccions que em complauen…

Seràs tímida si no xerres i simpàtica si no calles ni sota l'aigua.
Seràs fidel i m'estimaràs amb devoció tot i que el butaner ens visiti massa sovint i tinguem gas natural.
Seràs de temperament estable, tot i que quan discutim la meva testa perilli quan tu, vaixella en mà, la confonguis amb una diana.
Seràs primmirada amb uns gustos culinaris sublims, tot i que el meu estómac no opini el mateix quan aboqui la teva "fondue" vàter avall.

Procediment abastable…

Còctel ardent de Dry Martini, San Francisco i Daiquiri amb un bon Sant Hilari i les cuixes et cremen.

Motius evidents…

Que tot i que això et soni massa líric, aquesta nit jo no m’estic per romanços. “Estic mort d’amor” i necessito la teva companyia per ressucitar. Jo no sóc Jesucrist, nena; i vull arribar a la quarantena.

Resultat esperat…

Gata en zel, ja t’he engatussat per compartir crits i son.

dimecres, 11 de maig del 2011

Engrunes fugisseres


Despulla la meva ànima amb els batecs del teu cor.
A cada batec més nu; més pur; més teu.

Parlem sense paraules.
Només vull sospirs; gemecs.

I ara parla fort.
Per callar les veus que dins meu em maltracten.

I ara ofega’m.
Assedegat, respiraré del teu aire.

Pequem.
 De les confessions no en tindrà cura un cura.

Trenca’m a bocins.
Refés els trossets esberlats. Són tot teus.

No somiïs dormida.
Plegats, no acluquis els ullets. Ja romans desperta.

Somriu.
O il·lumina’m, vaja.

Afrancesats, ens entonaré de forma améliana:
Sans toi, les émotions d'aujourd hui ne seraient que la peau morte des émotions d'autrefois.

I és que quan em mires, tot és serenor.
Dos immensos fars oceànics il·luminen el meu (nostre) camí.

T’estim. T’estim. T’estim.

diumenge, 1 de maig del 2011

Personatges quotidians – Històries no quotidianes

És dijous. 17.22. Estació de Vilassar de Mar. Avui la meva atenció se centra en tu. Rondes la vuitantena. Boina molt ben portada. Rabaqueta fina. Americana color ocre; classiquíssima. Corbata amb nus absolutament clavat. En aquest precís instant, et treus la boina. Puc entreveure quatre pèls força rebels. Deixant-me atònit, et treus una pinta de la butxaca. T’enclanxines les restes d’una cabellera prominent, encara amb la il·lusió de l’etern infantó que comença a fer galls en els càntics celestials de la Primera Comunió. T’ajustes les ulleres. Netes. Netíssimes. Com de costum, m’imagino. Treus l’Avui del maletí de pell. Deus enyorar els temps de la Segona República. M’aventuro a entrar en una ínfima part de la teva saviesa. M’imagino que dos del teus pensaments diaris porten el nom de Macià i Companys segellats amb lletra daurada. Poses la vista a la segona pàgina. A Egipte la llibertat triomfa. Mubàrak té els dies contats. Somrius. Somrius i deixes al descobert una dentadura poc ajustada. Tant se val. La teva felicitat no és de les que depèn de pròtesis dentals.

Ocata. S’obren les portes. Sant Adrià és el meu destí. Entres tu; l’acordionista. Entre tu i jo existeix una complicitat secreta, però jugo amb avantatge. Mai ho sabràs. Ens coneixem massa. Millor del que els dos ens pensem. La cançó que entones? La mateixa de sempre. La nostra polca russa de ritme arrauxat acompanyada de vehements cops de peu que li donen un toc més frenètic del que ja posseeix de per si. M’encanta. Quan et plantes davant meu, l’última nota encara em trontolla pel cervell. Segueixo abstret per la nostra sinuosa melodia. Em mires de fit a fit. Em somrius. Tinc preparada la moneda de 50 cèntims. La de sempre que la claves, és a dir, la de sempre. “Ha sido fantástico”, t'etzibo sense preocupar-me pel meu accent nostrat. Pensant-ho amb calma, en Nil es partiria amb l’accent catalanot amb què l’he pronunciada, i això que la frase no conté cap “l” d’aquelles que fan creure que sóc un pagesot de La Pobla (amb tots els respectes pel nostre capità, evidentment). “Gracias a ti por valorarlo”, em contestes.

No saps ni sabràs que ara fa uns quatre mesos vaig dedicar-te un escrit, que no vaig gosar publicar perquè, inconscientment, sabia que no era el moment. Ara ha arribat l’hora. Un professor (molt calb) (el detall de la calvície no és insignificant) universitari em va preguntar, en una pràctica, una obvietat. Es va dignar a preguntar-me el següent: “Per què vols ser periodista?”. Llavors em va venir al cap aquella experiència que havíem presenciat plegats, i vaig decidir contestar-li...

“Aquesta pregunta me la respon a diari la vida en si mateixa, amb situacions que m’enerven o em motiven; que em treuen un somriure o que em “rebenten” l’ànima. En fi, que parlin els fets.
Avui mateix, venint en tren, uns guàrdies de seguretat han fet baixar un músic ambulant que tocava l’acordió en el meu vagó. Fins aquí tot correcte, ja que els agents seguien unes ordres dictades per una llei. No obstant, el músic, amb un gran sentit de l’humor, ha deixat anar una cita molt encertada:  “Article 1 dels Drets Humans: Els homes neixen iguals en drets i obligacions”. El noi podia tenir més o menys raó, però, en efecte, estava subjugant la llei. Allò que m’ha tret de polleguera ha estat la reacció d’un dels guàrdies. Amb un posat xulesc, pit enfora com si d’un gall dindi es tractés i un somriure malèfic al més pur estil Cruella de Vil li ha etzibat un cruel “Article 1 dels drets que jo et mano: Baixa en aquesta estació o tindràs problemes”.
És llavors quan me n’he adonat que la tasca del periodista era en aquell tren (bé, en aquell tren i en qualsevol situació de la vida): essent informador podria donar a conèixer a un públic força ampli la meva visió, realitzant un exercici de conscienciació i convidant a la reflexió.
A més, en una societat marcada per uns horaris fixos i inamovibles (com afirma una frase d’un anunci automobilístic “Cuando te regalan un reloj, no te regalan un reloj; te regalan una correa a la que te atan”), el periodisme suposa una llambregada d’aire fresc per aquells que no volem una vida ordenada, sinó viure experiències noves a diari.
Sempre he anhelat una vida bohèmia; una vida d’artista solitari (o amb ella) sense rumb fix. Tenint en compte que els meus dots per a qualsevol art plàstica són entre pèssims i decadents, només em puc recolzar en la paraula. Per això, considero que amb el periodisme atraparé aquest somni, perquè crec que un periodista és un artista de les paraules.”

I és en aquest punt on hom es qüestiona quina relació hi ha entre el tendre octogenari i l-intrèpid acordionista. Doncs bé, mentre realitzes la teva actuació (intrèpid acordionista), la teva dona (tendre octogenari) t’ha comentat que “Més val que toquin l’acordió que no que robin al metro”. Tu te l’has mirat i t’has estalviat la rèplica. No has pronunciat aquell comentari pejoratiu evident negant amb el cap i has callat. Ara bé, estàs esperant el teu moment de glòria. Quan s’acosta per demanar-te la moneda pertinent, li preguntes per la seva procedència. “Rumano”. Llavors, en aquest punt d’espurna infinita la vida s’il·lumina, em feu venir tints d’immortalitat i eternitat, mentre els dos us perdeu en un debat que no puc entendre per motius evidents d’incomprensió d’idioma. Xerreu i xerreu. Fins l’estació de Sant Adrià.

És el moment de la partida. Tu (intrèpid acordionista) baixes a Sant Adrià, com jo. Abans, però, us abraceu amb una tenacitat espectacular. En aquests moments, (tendre octogenari) no deus sentir el pas del temps i el catacrac demencial dels teus ossos quan t’has aixecat oblidant la teva artrosi t’és ben igual.

Llavors, abans d’agafar el Tram que m’acosti entre el brogir de la multitud de la gran ciutat, et somric per última vegada. La resta no en són conscients, però entre els tres hem format un triangle secret de felicitat.

Aliè al pas del temps, aquest escrit en forma de recordatori s’encarregarà de retractar la nostra vivència per a la posteritat.

dimecres, 20 d’abril del 2011

I més, i més, i molt més.

Era nit de lluna plena i per a arruixar els vampirs de Mou ja no es necessitaven alls. N'hi havia prou amb el Messies. I si provaven de xuclar-li la sang, ell no hi oposava resistència. Aquella nit valenciana la seva sang era de xufla.

Finalment, quan la busca del rellotge m'indicava que la mitjanit s'apropava, vaig enfollir en veure el petit més gran argentí. Arrencava des de banda dreta, trencava cintures de defenses del color del paper més brut (un blanc de tonalitats asqueroses) i callava boques a parts iguals. Sobretot la d'aquell "ésser": era més animal que persona i tenia nom de propietari de bar madrileny tot i ser portuguès. Després, l'astre més brillant de la constel·lació blaugrana, amb la innocència pròpia d'aquell que ha estat tocat amb la vareta màgica d'Ícar i té ganes de batre a Íker, volava ben amunt i feia rodar la bimba a velocitats vertiginoses quan trepitjava la mitja lluna. Els va caure un repòquer de dianes "boludes".

Després, intentant no contenir l'eufòria, vaig agafar el comandament, vaig posar un canal de braus espanyols ("machos ibéricos de pelo en pecho") i un home més animal que Pepe, aquest més aviat era gorrí i li deien Roncerdo, va mirar a càmera i va exclamar: "El imperio blanco ha caído para siempre". Tot seguit, emulant el seu suïcidi com a madridista, agafà una samarra nostrada amb el 10 a l'esquena i va anunciar que es feia soci blaugrana.

I jo era feliç. Molt feliç.