Entrevista realitzada el setembre de 2009
Genís Roca (Sant Cugat del Vallès). Per
aprofundir en els conceptes de web 2.0, 3.0 i 4.5 entrevistem a Genís Roca,
llicenciat en Història (especialitat d’Arqueologia) i MBA (Master in Business
Administration) per Esade. És soci-director de la consultoria estratègica
RocaSalvatella, exgerent i exvicepresident de la Xarxa Virtual de Consum. Alhora
va ser director general d’Infonomia i ha treballat a la Universitat Oberta
de Catalunya, com també a l’Autònoma de Barcelona. Curiosament, però, ha acabat
interessant-se més en els models de presència a Internet; per tant, en tot allò
que comporta la web 2.0.
Web 2.0 i web 4.5 en un minut.
Primer de tot cal dir que la web 4.5 era una broma que em vaig inventar, ja
que algú va posar-li el nom de web 2.0 i em va saber molt de greu, perquè va
ser un error. Posar-li nom als conceptes és útil perquè una vegada el posseeixen
passen a ser definibles; ara bé, cal saber que li van dir web 2.0 perquè en la
cultura del software quan una aplicació és millor que l’anterior se li canvia
el dígit. Si els canvis són poc importants, es produeix en el dígit de darrere:
2.1, 2.2, 2.3, però quan es tracta d’una millora total el què varia és el dígit
de davant; les unitats: 1.0, 2.0, 3.0. Va ser un error posar-li aquest nom
perquè si es volia que Internet fos un espai on tothom s’hi pogués expressar i,
a més, posava a la teva disposició. Per tant, quina lògica té anomenar aquest
concepte amb aquest argot tan software quan l’objectiu de la pròpia 2.0 és que
arribi a tothom? És una gran pena, ja que 2.0 no es refereix a software, sinó a
activitat, persones, societat. Per això, a mi m’agrada dir-li web social o
societat xarxa. A més, hi ha el problema de que la web 3.0, la semàntica, sí
que fa referència a una millora de software. Per exemple, en el 2.0 busques
“Genís Roca” i et diu 54 resultats. En canvi en el 3.0 et diu si aquests 54 són
positius, negatius o neutrals. L’ordinador interacciona amb l’usuari; a la 2.0
això no succeeix.
Canviant de concepte, la web 4.5 reitero que és una tonteria que em vaig
inventar, ja que hi ha gent que considera que si no tens web 2.0 no ets ningú.
Ara bé, el que potencia el 2.0 és la conversa, la interacció, quan el que
realment el que cerquen les empreses és la rendibilitat econòmica. L’important,
per les empreses, no és la modernitat que suposa tenir 2.0; el que volen és
guanyar diners, com tot a la vida. Pel que fa al nom de 4.5, acabant de rematar
aquesta gran bajanada inventada, li he posat perquè és el valor de l’IPC del
setembre del 2008.
En la web 2.0, on els usuaris són
els protagonistes, quins són els efectes sobre la privadesa dels internautes
(vegi’s les xarxes socials) (cas d’acomiadament de l’empresa per parlar
malament del cap pel Facebook)?
Per explicar això sempre m’agrada escapar-me d’Internet. Oblida’t de la
xarxa. A la la vida, al carrer, tot funciona amb els mateixos paràmetres: si tu
ets tan inútil de trucar un dia a la ràdio i engegar a pastar fang al teu cap,
és probable que t’acomiadin, és a dir, que quan parles de cara al públic has
d’anar en compte amb allò que dius i sobre qui ho dius, però és que encara és
de ser més inútil quan aquest algú és el teu cap. Aquest fet passa a Internet i
a la vida real; ara i sempre ha estat així. La privacitat dels espais públics
sempre ha estat la mateixa, amb Internet o sense Internet. El que no podem fer
és demanar a la xarxa allò que no demanem a les converses de mercat, a les trucades
de ràdio, a les columnes de diari, a les tertúlies de la televisió. Reitero,
Internet és un espai públic, per tant, adequa’t a tot allò que comporta.
Alguna idea sobre el copyright de
les aportacions dels usuaris?
On acaba el
copyright d’un oient que truca a Catalunya Ràdio al matí i expressa la seva
opinió? Amb això el què et vull dir és que sovint exagerem en demanar a
Internet una sèrie de formalitats i definicions que els altres mitjans no tenen
resolts. És evident que la xarxa tampoc les incorpora perquè és més tendra i
més nova, però a la vegada és letal i té molta repercussió. Per això, la gent
li demana requisits que no li pertoquen. Per exemple, tu que ets estudiant.
Tens clar de qui és el copyright dels treballs que vas entregar l’any passat?
Ostres, doncs està claríssim, però la gent no ho sap. Seguint amb la mateixa
tònica, el professor pot publicar un estudi que contingui informacions del
treball que tu vas entregar el darrer curs? Jo crec que aquestes fronteres
difoses i són a tot arreu, però ara ens hem obsessionat a mirar a Internet com
un objecte d’estudi de moda. Evidentment, a la xarxa, en ser tan jove, no se li
poden demanar segons quines coses. Ara bé, quan es converteix en una aplicació
que utilitzen 10, 20 o 50 milions de persones que generen i modifiquen el seu
contingut, totes aquestes coses que s’aguantaven amb pinces pateixen molt i es
trenquen. Per tant, algun canvi s’haurà de produir amb la llei de propietat
intel·lectual. En l’actualitat, aquesta legislació sosté que qualsevol
contingut que generes és teu i no es pot compartir. Doncs ho trobo completament
desfasat, ja que ara, per defecte, les coses no es comparteixen; preferiria que
es compartissin, tret de que qui ho generi indiqui el contrari. Són dos models
de societats completament diferents. A Internet, l’equivalència de la idea que
a mi m’agrada la trobem en els “creative commons”, que són aplicacions que
gairebé apliquen la màxima de “Fes el que et doni la gana”. En un principi et
donen llibertat absoluta, però et marquen unes condicions: no treballis amb
afany de lucre, tingues un mínim de moralitat... Es correspon amb la idea la
llei de propietat intel·lectual que jo voldria, ja que l’actual es va aprovar a
la dècada dels 70, quan no és que no existís Internet, sinó que no existien els
ordinadors. Com és evident, cal revisar-la immediatament.
Darrere la web 2.0 hi ha una
empresa que centralitza el control dels continguts, mentre que els programes
P2P es gestionen pels propis usuaris. Creus que el futur de P2P i web 2.0 és el
conjugar-se plegats en una sola pàgina o de seguir camins diferents?
No crec que siguin dos conceptes separats. Per a mi, P2P equival a 2.0. Els
dos són cultura de compartir, de participar. Són propostes d’accedir a un espai
físic amb una proposta de continguts. El què canvia és la tècnica: P2P és una
tècnica específica d’intercanvi de fitxers, ja siguin de música, culturals o
parts d’un procés de càlcul d’una seqüència matemàtica, mentre que 2.0 no es
limita només a aquest intercanvi de fitxers i busca la interacció entre els
usuaris. Per tant, els dos seguiran sent com són perquè la diferència és molt
petita.
M’agradaria posar-te com a exemple Facebook. El què hi ha a aquesta xarxa
social és un intermediari que aporta valor al contingut: ofereix unes
funcionalitats, simplifica processos, fa més fàcil la trobada entre persones.
Fent referència encara al peer to peer,
és molt més descentralitzat; és el lliure mercat a Internet, però un mercat
molt especialitzat, ja que estic seguir que si féssim un estudi sobre els
usuaris mitjans d’un P2P i Facebook serien molt diferents. En el primer, el
perfil seria molt més tècnic, una persona que cerca uns continguts molt més
rics en coneixements informàtics que a la xarxa social, que hi ha perfils molt
allunyats de la tecnologia. Amb relació amb la centralització o la
descentralització, jo no parlaria d’aquests dos termes. Ara bé, si estàs en un
2.0, evidentment t’intentaré portar cap al meu terreny per obtenir beneficis
amb la teva presència, mentre que en el P2P el què busco és la major rapidesa
amb l’intercanvi de documents. Per posar un exemple, Pirate Bay és un dels P2P
més utilitzats pels usuaris, però ara desapareixerà per burlar la llei i per
controlar més informació del compte. Qui la fa desaparèixer són els propis
usuaris que, en saber la notícia, busquen altres alternatives igual
d’eficients. Un altre cas el trobem en el propi Facebook, en el que va sorgir
un conflicte per tenir un clausurat legal massa potent. Això va generar una
revolta dels seus usuaris que podia acabar amb la web. Els propietaris de la
xarxa ho tenien clar: ho canviaven, o se n’anirien a buscar les mateixes
prestacions a una altra banda. Jo crec que rectificaven siguent conscients de
que Facebook és una moda que desapareixerà en uns 2 o 3 anys; és massa
generalista. Per exemple, hi ha nens que els fa cosa tenir un usuari perquè els
seus pares podrien conèixer informació privada que ells no volen. Per posar-te
un referent que et demostra que desapareixerà ens podem fixar en Geocities.
Aquesta web, al final dels 90, era el mateix concepte que Facebook: xarxes
socials, en el seu cas parlaven de carrers i barris. Doncs bé, fa cinc o sis
mesos va tancar per falta d’èxit, i això que era el gran fenomen i semblava que
mai acabaria. No innoven i moren: el mateix que passarà amb Facebook. El temps
em donarà la raó, ja veuràs.
A la web 2.0 quin és el concepte
que prevaldrà, el de centralització o descentralització?
El què hi ha a la web 2.0 no és un òrgan censurador centralitzador que
sigui molt estricte, sinó un marc legal, que a mi ja m’agrada. El que em
disgusta són algunes lleis; per tant, intentaré canviar-les. Tornant el tema, a
mi ja m’agrada aquesta restricció, ja que seria una desgràcia un 2.0 de
pornografia de menors o d’apologia del terrorisme. Per a mi la
descentralització pot ser bona fins a un ser punt: des del moment en què es
burlen les lleis impostes per una extrema llibertat de circulació de documents,
és llavors que comença ser perillosa. Potser pensaràs: que conservador. Al
contrari, com t’he dit abans el què hem de fer és canviar les lleis sinó són
del nostre gust, però sempre partint d’elles. A mi la relativa centralització
de Facebook ja m’està bé.
Ara bé, en els peer to peer és
diferent, ja que no és una manera de construir coneixement, una opinió, depurar
entre tots un concepte per fer-lo millor. Per tant, el P2P és molt
col·laboratiu en compartir, però no en construir junts. L’important és el
contingut del document, perdent-se la identitat del seu autor. Aquesta extrema
descentralització ens fa molt més individualistes. Si cerques treball en equip
el millor és utilitzar els “Wikis”. Ja et dic, són eines molt determinades, que
cadascuna té la seva funció, però que no han de conjugar-se en una sola. Ja els
esta bé com està. Simplement, són usos, més o ments potents. En la majoria
d’ells, un factor determinant és la massa crítica, que té dues variables: o és
molt reduïda o molt segmentada; o només són trenta, però són trenta usuaris amb
un pes molt específic a Internet, o són 50 milions, tipus Facebook, on segur
que trobes l’opinió que cercaves. Ara bé, tornant al Peer to Peer, aquest
factor de la massa crítica es té molt menys en compte; és més aviat un banc de
recursos.
La web 2.0 és la beta permanent?
Això és màrqueting. Tota la vida, des dels inicis de la humanitat, mai res
ha estat definitiu. La diferència és que ara queda bé dir-ho, sona modern dir
“Estic en beta” i sembles una gran persona. A la història dels ordinadors també
passa això: Windows treu contínuament versions: el 92, el 95, el 00... I ara
amb el Vista, o sigui que això és un no parar. Ara bé, el tema de “ser guai”
siguent beta no és l’únic: estar en fase de contínues proves és una manera de
no assumir responsabilitats; si no va bé t’aguantes perquè és beta. És que la
beta en si no és res; és una excusa. Tot està en constant evolució i no només
la 2.0.
És com un d’aquests fenòmens adolescents: està tant de moda que tothom vol
saber-ne. Arrel d’això, sorgeixen personatges un pèl “frikis”, que es fan
anomenar els gurús de la web 2.0 i creuen tenir la gran, l’única veritat sobre
aquest tema. Es creuen tenir la llum en la foscor i pretenen explicar aquest
concepte tan modern a la resta de mortals, que són uns pobrets que no saben
res. Creuen arrossegar-se i fer un favor a la societat explicant aquest gran
canvi del món. Però això no acaba aquí, perquè per donar-li més “glamour”
utilitzen expressions del tipus: “Això és massa complex per a tu”, “Has
d’entendre l’esperit de la beta de la 2.0”. En conclusió, uns fantasmes venen fum.
Simplement, la 2.0 són usuaris fent el què volen, amb l’única regla a seguir
del marc legal. M’agradaria insistir en aquest tema dels gurús amb un exemple
que ho farà veure més clar: al principi de la informàtica, els professionals
anaven amb bata blanca i eren una espècie de semi-déus. Que el director de
l’empresa els demanava com portaven les nòmines, ells contestaven: “Haig de
revisar el sistema i mirar si els fluxos dels processos “Bax” estan estables.
Si estan bé, les tindràs avui; si no, t’hauràs d’esperar”. I els directors
callats perquè no sabien res. Això ara ha canviat, els informàtics són carn de
canó: els directius de les grans empreses els maltracten d’alguna manera. Per
sort, la febre de la 2.0 està passant una mica. Per fi ja no es parlarà de
grans veritats ocultes i tornaran a prevaldre els discursos lògics i amb fons.
Com pot la web 2.0, o la 4.5 com
tu anomenes, obtenir resultats mesurables econòmicament i no perdre’s en la
participació dels usuaris?
Avui en dia Internet és un espai on persones i institucions poden fer allò
que els doni la gana. Normalment les persones fan coses perquè volen i no per
obtenir beneficis econòmics, i d’això Internet n’està pleníssim. Els motius
poden ser diferents: s’estan entretenint, creant un prestigi professional,
interactuant amb familiars o amics. Ara bé, a la xarxa també hi trobem
institucions i empreses. Les primeres poden no perseguir un afany de lucre,
sinó cercar una causa, un valor moral. Per últim, tenim les empreses, les quals
cerquen en la gran majoria algun benefici econòmic, per aconseguir pagar les
nòmines, pujar els sous en els seus treballadors i, a més, gaudir d’un marge.
Llavors moltes d’aquestes, en el context actual d’Internet, es despisten i
comencen a prendre iniciatives que són despesa i no ingrés. A mi em sembla
rentable si estan en el capítol de màrqueting. Idear i produir un anunci és
favorable per a l’empresa, perquè acabarà provocant un augment de vendes i
donarà prestigi a la marca. Ara bé, els que es perden corren perill. Perill en
el sentit de que si jo recomano a una empresa que obri un blog, en paral·lel
hauria de garantir que ha complert els objectius. Si no és així poden sorgir
discussions absurdes, com les de directors d’empresa creient que si no obren un
blog, s’estancaran. És com voler patrocinar a un cotxe de fórmula 1 perquè
tothom ho fa, perquè està de moda. Has pensat si et serà rentable? En la
majoria de casos, lamentablement no. Si parlar amb tanta franquesa pot resultar
mercantil, doncs ho sento, però és que del contrari parlaríem de Disneylandia.
Tornant al tema, les empreses han de tenir objectius mesurables econòmicament
i, per desgràcia, molts no els saben mesurar i acaben incorrent pèrdues. Per
exemple, els publicistes s’han inventat un sistema de puntuació que permet
comparar la repercussió que ha tingut un determinat anunci sobre la població.
Ara bé, els de les webs 2.0 tenen problemes de medició de la monetització i han
d’aprendre a parlar amb dades tangibles.
Pel que fa al teu cas personal de Radeju, per obtenir beneficis, has
d’aconseguir inversos que creguin en el projecte. Ells invertiran 100 i en
voldran 115 i no perquè els caiguis bé o siguis molt “guapo”. Els mètodes per
obtenir aquests guanys són els tradicionals: publicitat a la web. Qui
s’interessarà en el producte? Doncs a qui siguis capaç de argumentar una certa
visibilitat a la web a un públic objectiu. Per exemple, si tens propaganda del
Fairy, que és de gran consum, necessitaràs grans audiències perquè els
inversors es vulguin publicitar a la teva web. Si vols tenir publicitat de
Nintendo, hauràs de ser capaç de justificar que els teus usuaris compren els
jocs d’aquesta companyia. Per tant, en funció de l’empresa, hauràs de variar la
teva estratègia de posicionament. Pots optar per una que s’anomena “nínxol”,
que seria apostar per un nombre reduït de visites cada dia, però són gent que
juga i compra jocs. Això has de poder demostrar-ho a l’empresa en qüestió, ja
que tan important és tenir moltes visites com que aquestes siguin de públic
objectiu al que et dirigeixes. Al cap i a la fi, l’important és compensar la
inversió inicial i aconseguir un cert marge de benefici. Per tant, has
d’establir el teu model de negoci i explotar-lo al màxim, deixant-te de grans
despeses que no es puguin compensar. Has de tenir clar que primer de tot cal
establir el teu model de negoci i després començar a dissenyar el producte.
Tenir un model bo ha de ser l’ADN de qualsevol projecte. També cal tenir en
compte els teus competidors, no estàs sol en el mercat. Has de cercar els seus
punts forts i febles i atacar aquests últims.
Per tant, si ho fas com a “hobby” cap problema, però des del moment en què
ho vulguis convertir en negoci cal tenir clara la monetització del projecte.
La web 2.0 i, més recentment, la web 4.5, són paradigmes de la modernitat
líquida, quasi gasosa, de Zygmunt Bauman? Dit d’una altra manera, s’amaga
darrere del pretès col·lectivisme de la web 2.0 el salvatge individualisme de
sempre?
No ho dubtis. Són persones i
la gent no ha canviat. Darrere d’aquestes aplicacions s’hi amaguen sempre
factors psicològics: hi ha gent que ho fa perquè li agrada ajudar. D’altres
busquen ser protagonistes perquè tenen l’autoestima baixa. Ara bé, sempre
cercant la satisfacció personal, però aquí i a tot arreu. Ahir vaig anar a
plaça i vaig notar molt individualisme: tothom feia cua amb el seu número,
quan li tocava el torn a algú els altres
s’havien d’esperar. No descobrim res nou; el món no ha canviat en aquest sentit
amb Internet. A la xarxa succeeix exactament el mateix: el teu ego es posa com
una “moto” quan algú et deixa un comentari, o perquè passes del lloc 1200 al
800 en un rànquing molt important, o escrius un “post” i te’n vas directament a
mirar si han augmentat les audiències. Sense anar més lluny, quan jo estava a la UOC vam fer un estudi sobre
quines eren les causes per les quals la gent participava en fòrums. Doncs bé,
ens van sortir set tipologies de participació. Saps que això de participar
sempre costa: per 10 que t’escriguin en un fòrum, 100 ho han de llegir sense
publicar res. El mateix passa a les classes: sempre n’hi ha 3 que fan preguntes
i 30 que estan callats. La mateixa proporció s’aplica a qualsevol àmbit de la
vida; és universal. Bé, com et deia, les tipologies de participació són vàries:
n’hi ha que volen ser protagonistes absoluts, també n’hi ha que busquen tocar
als nassos als que volen ser els protagonistes, els que només volen ajudar quan
sorgeix algun dubte i després es retiren, o els que et deia abans, els que
tenen l’autoestima baixa. Fins a un total de set perfils. En funció dels seus
percentatges es podia afirmar la qualitat d’un fòrum. Per exemple, si et trobes
amb algun cas d’un usuari amb molt reconeixement a la web i un que té ganes de
polemitzar, el fòrum ha mort. Aquests dos començaran a enganxar-se i la resta
s’avorreix i marxa. En canvi, en un espai on hi hagi un líder suau, pocs
polemistes i molts que estan interessats en ajudar prosperarà. En conclusió,
estudiant els perfils dels usuaris determinaràs l’èxit que tindrà el teu fòrum.
Ara bé, sempre parlarem de comunitats amb dosis d’individualisme molt altes.
La web 2.0 està triomfant. Creus que la web 3.0
acabarà fent el mateix en un futur?
La veritat és que aquest futur no m’interessa gaire. El
3.0 és una característica tècnica, com moltes altres corren pel mercat.
Actualment tinc en ment altres aplicacions. No sé si has sentit mai a parlar de
la realitat augmentada. Doncs bé, consisteix en que mitjançant el mòbil amb
càmera, s’enfoqui un punt determinat del carrer i se t’hi sobreimpressionin
dades. Per exemple, aquí al cantó tenim un restaurant japonès. Doncs la
realitat augmentada permetria veure el menú del dia i el seu preu. També, en
passar davant d’un cinema, et permetria veure la cartellera i comprar una entrada,
o en visitar un monument et proporcionaria totes les dades necessàries propis
d’una guia, entre altres coses. Això, parlant clars, és una bomba. Aquest és el
futur. Un futur en el qual crec que el PC com a tal morirà, ja que la
connectivitat serà en mobilitat. A qualsevol usuari no li servirà que la
informació que busca estigui a la xarxa, el què voldrà és tenir-la en el moment
en el què la necessita, i no haver de buscar un ordinador per satisfer les
seves necessitats. Per tant, em sembla molt més rellevant això que la web
semàntica, però se’n parla molt menys. Crec que hem arribat a un moment en que
la nostra identitat digital és una continuació de la realitat, i això em sembla
fantàstic. Per posar-te un exemple, la teva mare t’envia a buscar salsa de
tomàquet. Tu tens dues marques a la teva disposició: Orlando i Solís, però no
saps quina és la que la teva mare voldrà. És llavors quan la teva identitat
digital, que no és res més que tu mateix, a través d’un SMS, un comentari al
Facebook o una simple trucada telefònica resoldràs el dubte. No et servirà anar
a casa, preguntar-ho i tornar a la botiga; és i serà una pèrdua de temps
innecessària. Una identitat digital tan desenvolupada t’obrirà noves portes:
millors maneres d’encarar projecte, resoldre conflictes, prendre les decisions
correctes. El millor és que això ja ho estem vivint ara i serà encara millor en
el futur. Un “simple” GPS ja actua per tu i et permet venir a Sant Cugat, al
lloc indicat per fer-me l’entrevista.
A més, i com a complement, hi haurà una web semàntica
que et permetrà indexar totes les informacions. Però, sincerament, m’importa
ben poc. La web 3.0 és text, i el futur és àudio i vídeo, per millorar la
comoditat de l’usuari. Més que web semàntica, el què estem vivint és que tota la
informació digital s’està incorporant a la teva vida diària en qualsevol dels
teus processos: professional, social, cultural... Tot això gràcies a la seva
mobilitat. A partir d’aquí sempre hi haurà millores tècniques: com pot ser el
pas de la 2.0 a
la 3.0
El didactisme i la pedagogia amb el què expliques les “noves tecnologies”
(potser ja no tan noves) és un tret distintiu del seu discurs. És a Internet el
que Leopoldo Abadía és a l’economia?
Això ja m’ho vas comentar amb
un “mail” i, la veritat, no crec que ho sigui. Sí que busco expressament
explicar les coses de manera entenedora, perquè la tecnologia no és una ciència
de minories. Tothom pot entendre-la. Tot depèn de si qui t’explica algun
concepte del tema t’ho vol fer entendre o vol fer-se l’interessant. Intento
normalitzar el vocabulari. És clar, pensa que treballo per a la gran empresa,
fet que comporta que el seus alts directius tinguin entre 50 i 60 anys.
Llavors, la seva incursió en la tecnologia s’ha fet, però s’ha produït en edats
tardanes. Són gent que ha vist el primer ordinador quan tenien 30-40 anys. Per
tant, estan fent esforços extres per entendre-ho i agraeixen molt que qui ho
faci els hi posi les coses fàcils i no es perdi en tecnicisme. Mira, un cas
personal, el meu sogre té 90 anys i quan tenia la teva edat va veure la primera
ràdio, la primera “moto”, el primer cotxe. Més endavant, als 30 van asfaltar el
seu poble. Ara, vés per on, té un gendre que es guanya la vida amb els
ordinadors. El què et vull dir és que es necessita gent que et faci la incursió
a la tecnologia amb facilitat, ja que sinó és així aquests alts directius
passaran de la tecnologia i el seu ventall d’oportunitats serà més reduït. Si
ens posem de la seva part, és clar, ara mateix el cap d’Abertis veu com els
cotxes van passant pels peatges, i no necessita un bloc precisament. Per tant,
has de codificar els conceptes i passar-los a un àmbit de normalitat. Em
preocuparia pensar que sóc l’únic que fa això; el què succeeix és que tu m’has
conegut a mi, com haguessis pogut assabentar-te a través d’un altre. Internet
és un territori nou. Per tant, hi ha gent que intenta posicionar-se en el
mercat explicant-ho als altres. Si, a més, li afegeixes el plus de la facilitat
de les paraules que utilitzes. Jo no vull ser aquell amic que es passa de llest
i et diu: “Això és la memòria seqüencial que en el “woofer” a vegades no queda
ben alineada”. La teva reacció serà la d’enviar-lo a fer punyetes. Això és el
que aconsegueixo evitar.