Cors que callen

Tot just t’espolsaràs el son de les orelles quan ell ja t’haurà portat l’esmorzar a peu de llit. Que n’és de galant! T’haurà encisat acaronant-te per enèsima vegada, mentre un “T’estim” en forma de xiuxiueig a cau d‘orella t’haurà elevat al setè cel. Serà una declaració meditada i suau; però poc sincera i agafada amb pinces de cirugià amb Parkinson. I no! Oh, no! No seràs capaç d'entendre que tan sols seran sis lletres protocol·làries entonades amb veu de fals baríton! I tu? Oh, sí! Seguiràs feta un mar de dubtes, però li esbossaràs aquell tímid somriure, etern fustigador de cors solitaris. Aquesta vegada, no obstant, més que un somriure, serà una ganyota. Ell et jurarà amor etern, més per il·lusió que per convicció. Esperarà una resposta esperançadora… I callaràs! I ell? Oh, ell! T’intentarà convèncer d’un amor sense fi a través d’una vèrbola envejable, similar a la d’un firaire o a la d’un venedor de roba interior de mercat. I tu? Oh, tu! Seguiràs al teu món de soledat infranquejable.

I jo? Oh, jo! Compartiré somnis frustrats amb una simple desconeguda, una que sigui capaç de pal·liar tanta bogeria i tanta muntanya russa emocional. M’estimarà el doble que tu. L’estimaré una quarta part del que t’estimo a tu, però bé… Comprarem un pis a l’Eixample i menjarem crispetes al cinema Truffaut de Girona els caps de setmana. Fingirem ser feliços. Lamentablement pels meus instints més luxuriosos, no serà l’únic que ella fingeixi.

I vosaltres? Oh, vosaltres! Us establireu a Londres. Els matins del diumenge anireu al Camden i les tardes les aprofitareu per anar a teatre a veure obres de Shakespeare. Fingireu ser feliços. Lamentablement pels seus instints més luxuriosos, no serà l’únic que tu fingeixis.

I ens preguntarem el perquè de tanta penúria essent conscients que la solució la tenim nosaltres. Sí! La que s'emporti tanta por, com dirien els Manel. I què farem? Ens obviarem. Mentrestant, en la intimitat m'imaginaré el teu rostre de plaer a braços d'un altre, i viceversa. És llavors quan sabrem que ens hem equivocat. Però ja serà massa tard; ella i jo tindrem dos fills, i ell i tu tindreu dues filles.

I jo? Oh, jo! Em sentiré carn de la més infantil quitxalla. Al cap i a la fi, sempre seré un col·leccionant: de petit; cromos de futbol i de gran; fracassos amorosos.
 -----------------------------------------------------------------------------------------------------

Ja he buidat el pap. Tan sols eren pensaments personals fugaços massa enterbolits pel sofriment constant. Afortunadament, t'anhelo un futur més feliç, amorosit amb un toc escatològic, musicalment parlant, és clar. Sí! Estic escoltant "Les coses com són" de Els Pets.