Una de ràbia

Ja no són llàgrimes de dolor. És impotència. Ploro foc. Ploro coïssor. És ràbia. És pràcticament odi. I estar mort en vida, i clavar-me dagues al cor a diari, i despullar-me (l’ànima) per ferir-me (de nou).

Dèbil? Submís? No. Tot aquell que busca la perennitat i xoca frontalment amb allò efímer sap de què parlo. No. No resisteixis la meva penúria, tot i sabent que vindran temps millors; temps de circs, temps de sol. Que el millor bes va ser en aquest espectacle i ni tan sols els nostres llavis van xocar. No valoris allò que he deixat enrere per aconseguir unir-nos. No, i ara!

Tanca’t. Oh, sí! Tanca’t més encara. Posa’t mil capes més a la cuirassa d’acer inoxidable. Oh, sí! Endavant! Segueix essent impenetrable. Segueixes donant motius perquè Afrodita no surti del coma profund. Que n’ets de valenta, eh? Enterra’m ben avall. De la làpida ja me n’encarrego jo, tranquil·la. No em busquis! Per què? Si no vols trobar-me! I què? Ets feliç? Almenys digues-me que sí. Que vius al cel i que llepes cada dia un trosset de núvol amb la teva ànima bessona.

I... Temps? No! Aquestes ferides queden marcades amb tinta de sang imborrable. Solies dir: “Ets una muntanya russa emocional”. “Penses massa”. Sí! A les muntanyes russes els encanta donar mil voltes per arribar al seu destí final, i (creu-me) la sensació d’adrenalina, si es realitza plegats, compensa el trajecte. En surts ben reposat i ben unit.

La solució: mirar endavant? No! Només quan hagi matat el teu record, a base d’hòsties no consagrades (tot i que per la força que porten intrínseques tenen una càrrega celestial segur), i a traguets de tequila. El meu fetge entén el dolor i és comprensiu. “Vida perdida por la mujer y la bebida”. I callo. I calla. No obris mai més els llavis si no és per besar-me.

Qui sóc?

Envellia a ritmes endimoniats. Aquell mirall no enganyava. 17 anys i mig ben portats, però un darrer any carregat d’emocions colpidores, capaces de trastornar un cervell més proper a la rauxa que el seny, començaven a fer estralls la pulcritud i la suavitat de la meva pell...  I alguna entrada capil·lar massa entrada. Vaja, mentre no hi hagués sortides ja anàvem prou bé, pensava... Tot passava factura. També aquella festa excessivament marcada pels graus etílics que no recordo... I algun consell “antiafrodita” a algun amic fraternal per part d’una ànima en còlera. Perquè com em repetia una i altra vegada: “Si tenia el cor en un puny era perquè amb el puny m’havien destrossat el cor”. Tot restava vida, em clamava el Lucifer del meu cervell; tot sumava experiència, em consolava alguna veu celestial. Afortunadament, em començava a agradar sentir el pas del temps en el meu rellotge biològic.

Al cap i a la fi, el què veia a l’altre costat del mirall m’agradava... Pèl rebel ben morè i fosc, del color del dubte; mirada penetrant i somiadora; pestanyes voleiadores, llargues, desafiadores de la llei de la gravetat; orelles i nas prominents (en aquest últim cas, jo preferia dir que era per l’extremat olfacte golejador que posseïa quan m’alçava poc més de cinc pams de terra i perquè m’ensumava la falsedat humana des de la llunyania); boca de pinyó, ben menuda per estalviar-me comentaris sobrers, i només obrir-la quan el cor també ho fes; llargarut, fibrat i esprimatxat pels efectes d’una mononucleosi a mig guarir.

En el fons, poc m’importava. Tot just estava intentant destriar la meva vertadera identitat, i solia pensar que no ho aconseguiria ni amb la pedra filosofal a les meves mans. No obstant, seguia sense rendir-me. "Endavant, endavant i endavant", em xiuxiuejava una veueta femenina coneguda. I jo callava. I t'estimava. I seguia.

Cors que callen

Tot just t’espolsaràs el son de les orelles quan ell ja t’haurà portat l’esmorzar a peu de llit. Que n’és de galant! T’haurà encisat acaronant-te per enèsima vegada, mentre un “T’estim” en forma de xiuxiueig a cau d‘orella t’haurà elevat al setè cel. Serà una declaració meditada i suau; però poc sincera i agafada amb pinces de cirugià amb Parkinson. I no! Oh, no! No seràs capaç d'entendre que tan sols seran sis lletres protocol·làries entonades amb veu de fals baríton! I tu? Oh, sí! Seguiràs feta un mar de dubtes, però li esbossaràs aquell tímid somriure, etern fustigador de cors solitaris. Aquesta vegada, no obstant, més que un somriure, serà una ganyota. Ell et jurarà amor etern, més per il·lusió que per convicció. Esperarà una resposta esperançadora… I callaràs! I ell? Oh, ell! T’intentarà convèncer d’un amor sense fi a través d’una vèrbola envejable, similar a la d’un firaire o a la d’un venedor de roba interior de mercat. I tu? Oh, tu! Seguiràs al teu món de soledat infranquejable.

I jo? Oh, jo! Compartiré somnis frustrats amb una simple desconeguda, una que sigui capaç de pal·liar tanta bogeria i tanta muntanya russa emocional. M’estimarà el doble que tu. L’estimaré una quarta part del que t’estimo a tu, però bé… Comprarem un pis a l’Eixample i menjarem crispetes al cinema Truffaut de Girona els caps de setmana. Fingirem ser feliços. Lamentablement pels meus instints més luxuriosos, no serà l’únic que ella fingeixi.

I vosaltres? Oh, vosaltres! Us establireu a Londres. Els matins del diumenge anireu al Camden i les tardes les aprofitareu per anar a teatre a veure obres de Shakespeare. Fingireu ser feliços. Lamentablement pels seus instints més luxuriosos, no serà l’únic que tu fingeixis.

I ens preguntarem el perquè de tanta penúria essent conscients que la solució la tenim nosaltres. Sí! La que s'emporti tanta por, com dirien els Manel. I què farem? Ens obviarem. Mentrestant, en la intimitat m'imaginaré el teu rostre de plaer a braços d'un altre, i viceversa. És llavors quan sabrem que ens hem equivocat. Però ja serà massa tard; ella i jo tindrem dos fills, i ell i tu tindreu dues filles.

I jo? Oh, jo! Em sentiré carn de la més infantil quitxalla. Al cap i a la fi, sempre seré un col·leccionant: de petit; cromos de futbol i de gran; fracassos amorosos.
 -----------------------------------------------------------------------------------------------------

Ja he buidat el pap. Tan sols eren pensaments personals fugaços massa enterbolits pel sofriment constant. Afortunadament, t'anhelo un futur més feliç, amorosit amb un toc escatològic, musicalment parlant, és clar. Sí! Estic escoltant "Les coses com són" de Els Pets.

Ciao.

Sonnet XLIII - Shakespeare
When most I wink, then do mine eyes best see,
For all the day they view things unrespected;
But when I sleep, in dreams they look on thee,
And darkly bright are bright in dark directed.
Then thou, whose shadow shadows doth make bright,
How would thy shadow's form form happy show
To the clear day with thy much clearer light,
When to unseeing eyes thy shade shines so!
How would, I say, mine eyes be blessed made
By looking on thee in the living day,
When in dead night thy fair imperfect shade
Through heavy sleep on sightless eyes doth stay!
All days are nights to see till I see thee,
And nights bright days when dreams do show thee me.

Però demà, mentre la claror envaeixi suaument el cel, 

deixaré que el meu cor s'ofusqui a un ritme inversament proporcional. 

L'etern vencedor accepta la "derrota", i sense victimismes. 

Per mil llàgrimes que hagi de tornar a vessar, aquests són els 

últims mots que et retombaran les entranyes. Com algú va dir en el 

seu dia, "A love that is lost can never be found again", o

això és el que penses. Caminar en cercles acaba marejant; per tant, 

és millor que el vòmit sigui personal, i no col·lectiu. 

Amorísticament parlant,

CIAO. 

Viu

Abandonant les capes supèrflues. Retrobant-me. Canviant cap a millor. Evolucionant. Eliminant qualsevol rastre de prejudici. Estimant l’ésser humà per sobre de tot. Recuperant la confiança. Involucrant-me en causes justes. Essent actiu. Callant. Observant. Recordant BVells temps. Planejant el futur. Reprenent el rumb del vaixell. Deixant les espines més profundes apartades. Rient-me dels meus pecats. Abandonant aquell infantó per sempre i lluitant per no perdre la seva essència. Oblidant penúries, desencisos. Recuperant la fe vital amb alegria i il·lusió. Corrent. Anant en bicicleta. Elaborant llistes de somnis factibles. Volant despert. Volant en somnis. Descobrint paisatges inusitats. Recollint-me en mi mateix per explotar socialment. Entrenant la ment amb el “coaching”. Recuperant velles amistats. Descobrint facetes interiors sorprenents. Palpant com amb la mirada renovada les vivències s’interconnecten màgicament les unes amb les altres. Provant-me ulleres a diari per emportar-me aquelles que em proporcionin la visió més acurada de la meva realitat. Aplaudint l'esforç de superació dels meus familiars i amics. Aprenent de cada llàgrima, sense dolor. Ajudant a subjectar la caiguda d’aquells que formen el meu camí. Mirant la mort de fit a fit i escopint-li a la cara. Actuant localment. Pensant globalment. Jugant amb els mots. Evadint l’odi. Calmant la part fosca de la meva ànima. Gaudint la nit. Adorant la literatura. Descobrint nous artistes. Professionalitzant la meva passió esportiva. Relativitzant els fracassos. Enaltint els èxits. Cometent "petits" actes de bogeria per aniquilar la rutina. Estimant-te de nou en silenci, que és com millor t'he estimat. Per sobre de tot, però, vivint intensament. Lluitant per atrapar el mite de la felicitat perenne.