dimecres, 20 d’abril del 2011

I més, i més, i molt més.

Era nit de lluna plena i per a arruixar els vampirs de Mou ja no es necessitaven alls. N'hi havia prou amb el Messies. I si provaven de xuclar-li la sang, ell no hi oposava resistència. Aquella nit valenciana la seva sang era de xufla.

Finalment, quan la busca del rellotge m'indicava que la mitjanit s'apropava, vaig enfollir en veure el petit més gran argentí. Arrencava des de banda dreta, trencava cintures de defenses del color del paper més brut (un blanc de tonalitats asqueroses) i callava boques a parts iguals. Sobretot la d'aquell "ésser": era més animal que persona i tenia nom de propietari de bar madrileny tot i ser portuguès. Després, l'astre més brillant de la constel·lació blaugrana, amb la innocència pròpia d'aquell que ha estat tocat amb la vareta màgica d'Ícar i té ganes de batre a Íker, volava ben amunt i feia rodar la bimba a velocitats vertiginoses quan trepitjava la mitja lluna. Els va caure un repòquer de dianes "boludes".

Després, intentant no contenir l'eufòria, vaig agafar el comandament, vaig posar un canal de braus espanyols ("machos ibéricos de pelo en pecho") i un home més animal que Pepe, aquest més aviat era gorrí i li deien Roncerdo, va mirar a càmera i va exclamar: "El imperio blanco ha caído para siempre". Tot seguit, emulant el seu suïcidi com a madridista, agafà una samarra nostrada amb el 10 a l'esquena i va anunciar que es feia soci blaugrana.

I jo era feliç. Molt feliç.

dimarts, 12 d’abril del 2011

Besucs que es besen

-         Et cases amb mi?
-         Que si vull cafè? A aquestes hores de la nit?
-         Home, si em permets ser la teva cafeïna les 24 hores del dia no et diria pas que no. Sóc més de Cacaolat, per això, ja ho saps.
-         Està desapareixent...
-         El què?
-         El meu amor cap a tu.
-         Vaja, ni en Ruiz-Mateos ni tu m’estimeu.

(Silenci) (Ella riu)

-         Diguéssim que m’agrada entre poc i massa que callis de cop.
-         “El silencio es el mayor de los gritos, no?”
-         Sí, sí. Això deia aquell amic d’en Nietzsche amb nom de xòpet.
-         Schopenhauer.
-         Saps que ho he fet expressament perquè m’encanta que em corregeixis.
-         I a mi m’encanta que t’equivoquis expressament per poder-te corregir.
-         Això està derivant en el joc d’alumne-professora. No toquis la meva debilitat…
-         Realment sóc la teva perdició.
-         Benedicció, tonta. Sona massa catòlic, tontaina. Saps de sobres que sóc un pecador de la praderarrrrr.

(Silenci) (Ella riu)

-         Les imitacions d’en Chiquito no són el meu fort. Per què rius?
-         Per no plorar.
-         Que n’ets d’original, maca. Precisament l’altre dia pensava que després de tot el sofert havia arribat a trobar el gaudi en cada llàgrima.
-         Massoquisme?
-         Idiotisme? O idiotesa, vaja. Diguéssim que jo havia creat un mar de dubtes a base de llàgrimes absurdes. Una mica de Dying Softly d’aquest dramàtic al que tu i jo estem abonats, you know.
-         Amor pur, del bo. Hi creus?
-         Jo no me’n cansaré mai de buscar-lo al teu costat. Fes-te’n a la idea.
-         Mai no és massa tard per tornar a començar.
-         Sí, però jo sóc més de Els Pets, ja ho saps.
-         Ets una mica Manel-ic, no? Ara que estem en tema de grups catalans m’ho has recordat.
-         -Ic. -Ic. Home, el teu nom ja quadra amb el de la prota. Només falto jo. Me’l canvio i cap problema.
-         Ho faries?
-         Sí, anem-hi, sí, que allà es perdona tot; que no és com aquí baix, on tot se corromp. Quin fàstic. Que allà dalt,  fins els cossos en la neu se conserven: ves què faran les ànimes!”.
-         M’ho prendré com un sí, doncs.
-         I doncs, fugim per sempre?
-         Demà tinc classe de nou a onze del matí.
-         Jo de tres a cinc de la tarda.
-         I tu vas de Manelic? En Manelic no tenia classes normalment. Era més de cuidar ovelletes i de matar a llops.
-         Ets tu la que vas de bohèmia i segueixes amotllant-te als patrons.
-         Els dos els seguim.
-         Som igual d’hipòcrites, doncs?
-         Ens mola anar de rebels.
-         A mi em moles tu, tia.
-         Què? Em vas d’emo i t’has tallat la vena romàntica?
-         Aquí m’has fet massa gràcia. Riuria si no fos perquè només penso en besar-te.
-         Ara no em va massa bé, ja ho saps. És dia parell, que tu solies dir. Si fos imparell...
-         Era només un joc de nens quan vam començar i se’ns en ha anat de les mans.
-         Vam madurar amb mà dura, doncs.
-         Jo sí. Tu ets tu.
-         Jo sóc jo.
-         I els dos qui som?
-         Nosaltres!
-         Molt aguda, nena. Sempre he pensat que tens un do pels pronoms.
-         Per què?
-         Perquè pensaves en tu i en mi, i l’oblidaves a ella. No creies en el vosaltres i sabies que esdevindríem un nosaltres.
-         I quan érem nosaltres tu vas deixar de ser tu, i jo no era, perquè jo vull ser només jo, de moment.
-         M’incites a escriure, i m’excites massa. Em tortures el pensament. T’hauré de denunciar, preciosa.
-         Bombonet, sisplau.
-         Más a mi favor. Els Ferrero Rocher només es comercialitzen quan ve la calor. És abril i estem a 30 graus.
-         A l’agost en les temperatures s’enfilaran fins els 40.
-         I fins llavors què?
-         El bombonet no sap què vol ser, però sap qui vol ser i sembla tenir clar amb qui no vol ser, però tampoc n’està segura del tot.
-         Temps? Més temps?
-         Saps que sí.
-         Sé que el temps em comença a pesar massa, però tens raó. De fet, puc esperar tota la vida. Sé qui vull ser i serem el que vulguem ser.
-         Exacte. Avui estàs massa “on fire” i em fas por perquè dius que t’excito. Són dos senyals de que vas cremat, no?
-         Calla. 
-    No vull.
-    Doncs et callaré com abans... Jo només anhelo els teus llavis. Fa massa que no els tasto i ENS trobo a faltar.
-         No…

                                             (I la va besar i ella no s’hi va resistir) 




divendres, 1 d’abril del 2011

L'home que treballa engalanant els difunts

L'home que treballa engalanant els difunts anhela profundament sentir el trànsit a dins seu. Ha perdut la il·lusió en el seu ofici. Ja no treballa per amor a l'art de la tanatopràxia. Capcot, moix; es passeja per la nit barcelona barrinant en alguna via expiatòria que li retorni a fe vital.

L'home que treballa engalanant els difunts porta una vida similar a la de l'home que treballa fent de gos. És més animal que persona. Dorm, menja engrunes i esgota els "quartos" amb bagasses de rotonda. Que li supliquin un "Papito. Dame plaser" amb accent cubà esdevé el seu moment de glòria particular. Després, quan calma els seus instints més carnals, s'asseu a la butaca, es balanceja i, mentre encén la llar de foc, ploriqueja de ràbia. Quan la brasa s'aviva i la flama troba el punt més àlgid; irat, hi deixa caure les últimes instàntanies de records borrosos. Tot i que són fotografies en blanc i negre, la felicitat hi impera amb lluentor.

L'home que treballa engalanant els difunts va perdre la dona fa quatre primaveres. Aquell amor platònic adolescent havia esdevingut nietzschià. Li robava la mesada i se la "fotia" pel nas. Ell somiava amb una Catwoman, però va topar amb un altre tipus d'heroïna. Des d'aquell dia, el menudet de casa estava més pàl·lid que de costum, mentre el pare sofria perquè aquell color facial li era excessivament conegut. Fa dues primaveres un càncer se'l va endur.

L'home que treballava engalanant els difunts roman a la funerària, a l'espera que l'home que ara treballa engalanant els difunts l'acabi d'enllestir i pugui ser enterrat amb cara i ulls. Lamentablement, l'expressió "amb cara i ulls" no és pas metafòrica. Ell ja ho sabia quan va prémer el gatell i la bala li va atravessar el crani.