L'home que treballa engalanant els difunts

L'home que treballa engalanant els difunts anhela profundament sentir el trànsit a dins seu. Ha perdut la il·lusió en el seu ofici. Ja no treballa per amor a l'art de la tanatopràxia. Capcot, moix; es passeja per la nit barcelona barrinant en alguna via expiatòria que li retorni a fe vital.

L'home que treballa engalanant els difunts porta una vida similar a la de l'home que treballa fent de gos. És més animal que persona. Dorm, menja engrunes i esgota els "quartos" amb bagasses de rotonda. Que li supliquin un "Papito. Dame plaser" amb accent cubà esdevé el seu moment de glòria particular. Després, quan calma els seus instints més carnals, s'asseu a la butaca, es balanceja i, mentre encén la llar de foc, ploriqueja de ràbia. Quan la brasa s'aviva i la flama troba el punt més àlgid; irat, hi deixa caure les últimes instàntanies de records borrosos. Tot i que són fotografies en blanc i negre, la felicitat hi impera amb lluentor.

L'home que treballa engalanant els difunts va perdre la dona fa quatre primaveres. Aquell amor platònic adolescent havia esdevingut nietzschià. Li robava la mesada i se la "fotia" pel nas. Ell somiava amb una Catwoman, però va topar amb un altre tipus d'heroïna. Des d'aquell dia, el menudet de casa estava més pàl·lid que de costum, mentre el pare sofria perquè aquell color facial li era excessivament conegut. Fa dues primaveres un càncer se'l va endur.

L'home que treballava engalanant els difunts roman a la funerària, a l'espera que l'home que ara treballa engalanant els difunts l'acabi d'enllestir i pugui ser enterrat amb cara i ulls. Lamentablement, l'expressió "amb cara i ulls" no és pas metafòrica. Ell ja ho sabia quan va prémer el gatell i la bala li va atravessar el crani.