T’odio per tants condicionals, per tants condicionants, per tanta condícia emocional.
T’estimo quan els meus sanglots nocturns no s’evaporen, tot i l’ardor d’allò que m’entendreix per dins.
T’odio per tantes aparicions sobtades a “L’auberge espagnole”, “Pas sur la bouche” i a “Ensemble, c’est tout", sense demanar-ho, tot fent gal•la de la teva absència present des d’Amélie.
T’estimo quan les busques cerquen les 00:00, les 11:11, les 22:22, conscients de la rellevància de proporcionar-me anhels per seguir-nos somiant, com em vas ensenyar.
T’odio per la inevitable tendència a recordar els sons que feien el nostre amor.
T’estimo quan m’evoques al passat i aboques espurnes de segones intencions; quan tendrament ens devoràvem amb gust de crep de xocolata, de bombó ensucrat i de Poleo Mentes amb un regust relatiu, tot sigui dit.
T’odio quan Phil Collins, Barbra Sterissand, Whitney Houston, Joan Manel Serrat se succeeixen mesquinament en aquell tocadiscs que mai vas poder sentir.
T’estimo quan sé que no has caigut en braços d’un estrany i quan desitjo que la nostra plenitud efímera no hagi tingut rèplica.
Sí, correcte. T’odio per Two hearts, Woman in love, I will always love you i Paraules d’amor; quan m’irrompen sense consulta prèvia en una espècie d’espiral de melangia infinit.
T’estimo quan sé que no saps que tu no vas resultar la vencedora real en aquella mítica partida de billar, només per permetre’m el luxe de veure’t somriure.
T’odio quan els malabaristes de l’amor em fan defallir i fan caure en mans de desconegudes unes entrades que de ben segur ens haguessin delectat per segona vegada amb ELS MALABARISTES. Sí, en temps de sol.
T’estimo quan t’imagino triomfant en paratges inhòspits; pacífica amb uns principis sense fi, exercint de mediadora amb aquell anglès que tant m’exalta.
T’odio quan totes elles no estan a la teva alçada, quan a soles em fan caure en una eterna comparació amb falsos miratges de tu.
T’estimo per haver-me fallat tant; per donar-me l’oportunitat d’un reciclatge emocional profund, a voltes amb tendències autodestructives, que no eren res més que el signe inequívoc d’una prompta recuperació.
T’odio quan aquest destí cruel posa a prova la meva follia a base de noves coneixences que apareixen en el meu camí i em parlen amb naturalitat de tu com si em resultessis una desconeguda (pobres incrèduls sense mala fe, tots ells).
T’estimo quan t’imagino imaginant-me apareixent (estel•lar, com sempre) en trens a mitja parada amb missatges xifrats en mà, en classes de llengües que em resulten alienes, recitant-te poemes pocs madurs (com les mandarines, correcte!) i d’altres massa intensos.
T’odio quan després d’un període d’absència nihilista, te m’apareixes entre esglaó i esglaó pujant les escales, en la breu pausa entre “La competència” i “La segona hora”, entre el repàs a dues banyistes prou fermes, entre una mirada d’excessiva complicitat després d’una conversa prou agradable amb nouvingudes, entre el raspall d’un molar i d’un ullal, entre la parada de Premià i la de Masnou, entre el Port i el Bar de la xapa, entre pedalada i pedalada de sofriment quan estic a punt de coronar cims.
T’estimo quan desitjo egoistament que no siguin bons temps pels somiadors, que segueixes sensible a l’encant de les petites coses i quan sé que si algú gosa pronunciar-te la nostra frase afrancesada, serà incapaç de captar com retrunyen les teves entranyes.
T’odio quan m’obres el cor amb tant fervor; quan ets l’única destinatària de tanta reflexió; quan el full en blanc sembla portar inherent el teu nom escrit.
T’estimo tant que no m’importa revelar les nostres intimats supèrflues.
T’odio quan tinc raons per tornar-te a estimar i t’estimo quan tinc raons per tornar-te a odiar.
T’estimo quan els meus sanglots nocturns no s’evaporen, tot i l’ardor d’allò que m’entendreix per dins.
T’odio per tantes aparicions sobtades a “L’auberge espagnole”, “Pas sur la bouche” i a “Ensemble, c’est tout", sense demanar-ho, tot fent gal•la de la teva absència present des d’Amélie.
T’estimo quan les busques cerquen les 00:00, les 11:11, les 22:22, conscients de la rellevància de proporcionar-me anhels per seguir-nos somiant, com em vas ensenyar.
T’odio per la inevitable tendència a recordar els sons que feien el nostre amor.
T’estimo quan m’evoques al passat i aboques espurnes de segones intencions; quan tendrament ens devoràvem amb gust de crep de xocolata, de bombó ensucrat i de Poleo Mentes amb un regust relatiu, tot sigui dit.
T’odio quan Phil Collins, Barbra Sterissand, Whitney Houston, Joan Manel Serrat se succeeixen mesquinament en aquell tocadiscs que mai vas poder sentir.
T’estimo quan sé que no has caigut en braços d’un estrany i quan desitjo que la nostra plenitud efímera no hagi tingut rèplica.
Sí, correcte. T’odio per Two hearts, Woman in love, I will always love you i Paraules d’amor; quan m’irrompen sense consulta prèvia en una espècie d’espiral de melangia infinit.
T’estimo quan sé que no saps que tu no vas resultar la vencedora real en aquella mítica partida de billar, només per permetre’m el luxe de veure’t somriure.
T’odio quan els malabaristes de l’amor em fan defallir i fan caure en mans de desconegudes unes entrades que de ben segur ens haguessin delectat per segona vegada amb ELS MALABARISTES. Sí, en temps de sol.
T’estimo quan t’imagino triomfant en paratges inhòspits; pacífica amb uns principis sense fi, exercint de mediadora amb aquell anglès que tant m’exalta.
T’odio quan totes elles no estan a la teva alçada, quan a soles em fan caure en una eterna comparació amb falsos miratges de tu.
T’estimo per haver-me fallat tant; per donar-me l’oportunitat d’un reciclatge emocional profund, a voltes amb tendències autodestructives, que no eren res més que el signe inequívoc d’una prompta recuperació.
T’odio quan aquest destí cruel posa a prova la meva follia a base de noves coneixences que apareixen en el meu camí i em parlen amb naturalitat de tu com si em resultessis una desconeguda (pobres incrèduls sense mala fe, tots ells).
T’estimo quan t’imagino imaginant-me apareixent (estel•lar, com sempre) en trens a mitja parada amb missatges xifrats en mà, en classes de llengües que em resulten alienes, recitant-te poemes pocs madurs (com les mandarines, correcte!) i d’altres massa intensos.
T’odio quan després d’un període d’absència nihilista, te m’apareixes entre esglaó i esglaó pujant les escales, en la breu pausa entre “La competència” i “La segona hora”, entre el repàs a dues banyistes prou fermes, entre una mirada d’excessiva complicitat després d’una conversa prou agradable amb nouvingudes, entre el raspall d’un molar i d’un ullal, entre la parada de Premià i la de Masnou, entre el Port i el Bar de la xapa, entre pedalada i pedalada de sofriment quan estic a punt de coronar cims.
T’estimo quan desitjo egoistament que no siguin bons temps pels somiadors, que segueixes sensible a l’encant de les petites coses i quan sé que si algú gosa pronunciar-te la nostra frase afrancesada, serà incapaç de captar com retrunyen les teves entranyes.
T’odio quan m’obres el cor amb tant fervor; quan ets l’única destinatària de tanta reflexió; quan el full en blanc sembla portar inherent el teu nom escrit.
T’estimo tant que no m’importa revelar les nostres intimats supèrflues.
T’odio quan tinc raons per tornar-te a estimar i t’estimo quan tinc raons per tornar-te a odiar.
