Dubovsny

Escrit del passat. Març - 2008

Tic, tac, tic, tac… El soroll de l’impertorbable temps. Magnífic seria poder deturar-lo per reflexionar més pausadament cada moviment. Sovint crec que ja no tinc forces per seguir amb aquesta guerra on l’únic que em mou furtivament és l’afany de victòria, la victòria. Una vida, la meva, en la qual cada jugada ha de ser estudiada meticulosament per tal d’assolir la perfecció.

Potser, a vegades, és millor fugir d’aquesta extenuant existència, d’aquesta constant lluita ferotge per demostrar la fortalesa de l’individu; deixar de banda l’orgull i pactar un empat. Potser el millor és un acord de no agressió entre tots per acabar amb aquest assetjament a la meva estimada reina. Jo la necessito, ja que sense ella el sentit de la vida s’enfosqueix com una gruta sense sortida. I és que posseeix virtuts que la fan ser la meva font d’inspiració. Quan realitza aquells moviments elegants, sinuosos, àgils, només em queda agenollar-me davant seu i admirar-la. Tots volen fer-se amb els seus encants, però jo la retindré al meu costat a qualsevol preu. Només és qüestió de bones tirades... De bones estratègies per seduir-la, vull dir. El cert és que fa poques hores que ens hem retrobat; però sé de ben segur que, com sempre, se sotmetrà davant d’un triomfador nat.  

El cervell em dicta que ha de sucumbir ja, però el cor, encara no esberlat del tot, em suggereix que dilati una mica més el desenllaç. A qui he d’obeir? De nou, la inseguretat enterboleix els meus pensaments. Intento combatre-la, però en els moments més inoportuns apareix per intentar arruïnar-me. Per uns instants deixo la ment en blanc, i és en aquest precís instant que ho veig clar; els seus ulls vidriosos i immòbils m’indiquen la solució; el camí per aconseguir-la. Per fi tindré les portes obertes a la felicitat! Tan sols donar-li la mort pot calmar-me: Torre de A8 a H8; et mato la reina i això provoca l’escac i mat.

“Senyor Dubovsny, altra vegada pensant en els escacs? Miri que ja li vam retirar les peces i el taulell. Sap perfectament que el motiu pel qual està aquí és l’obsessió que li produeix aquest joc.”

Vaig sortir de la meva obstinació, mentre un home amb bata blanca es dirigia a la meva cambra amb un pot de pastilles rosades. I s’obrí la porta de la que durant 9 anys havia estat la meva llar: el manicomi.