Crònica Arsenal 2 - Barça 1

 Un Arsenal sense la síndrome d’Stendhal

Derrota d’un Barça fluix en els darrers quinze minuts amb un arbitratge pèssim (2-1)

La síndrome d’Stendhal és una malaltia que causa un elevat ritme cardíac, en ocasions una gran sensació de vertigen, quan un individu és exposat a una sobredosi de bellesa en observar obres d’art. Fins ara, doncs, era la xacra que havia fustigat els equips que jugaven contra el Barça. Se sotmetien completament al traç infalible blaugrana. Amagaven el cap sota l’ala davant de tanta genialitat col·lectiva.

Fins que va arribar Wenger. Bé, Wenger i Rizzoli. El col·legiat italià (un íntim de “Mou” que va regalar un penal als milanesos en un Inter-Roma) va anul·lar un gol legal de Messi en el minut 38 per un fora de joc inexistent. A escassos minuts per concloure el primer període, l’àrbitre va marcar orsai quan Pedro es plantava sol per batre a Szczesny en posició totalment reglamentària. La marató d’errors no va acabar aquí, ja que en el minut 91 no va assenyalar penal per unes mans claríssimes d’Arshavin. Pel que fa a Wenger, va estar sublim. Un competidor nat. Va exercir la funció de l’intrèpid artista. El francès es desfeia en elogis del Barça, però, enlloc de recitar mil i una crítiques destructives per envejar i destruir l’art mitjançant l’antifutbol, es va sobreposar i el va superar amb un llenç menys atractiu, però més eficaç.

2 a 1 i cap a casa. Aquesta és la lectura més rasa, curta i objectiva. No obstant, el partit d’ahir nit mereix un anàlisi més exhaustiu. Va ser un encontre de tendències. Els “gunners”, durant els primers 15 minuts, van fer gala del seu nom i van sortir a matar. Volien morir amb les botes posades. Un Cesc més “axavilat” que mai era el cervell dels anglesos, mentre Wilshere es posava la màscara de Busquets i madurava deu anys en 90 minuts. Per l’exterior, la velocitat de Walcott i la versatilitat de Nasri començaven a posar estralls a la defensa blaugrana; mentre Van Persie tenia el punyal ben afilat i el treia a passejar. No obstant, el punyal va causar una ferida superficial perquè Valdés és assegurança d’èxit. Millor que Nadal amb Mapfre. La seva mà va esdevenir clau per aturar el llançament de Van Persie.

El quadre anglès, a partir del minut 15, va desdibuixar-se. Xavi començava a prendre el timó, i així el vaixell blaugrana (ahir verd turquesa) prenia un rumb fix: la porteria de Szczesny. La tripleta MVP rutllava. Corria el minut 26 quan Villa va rebre una passada en profunditat de “La pulga” i va aconseguir clavar l’esfèrica entre les llargues cames del meta txec. Era el tercer gol del davanter asturià a la màxima competició europea. A partir d’aquí, més domini blaugrana, no materialitzat pels errors arbitrals ja esmentats.

A partir de la segona meitat, els deixebles de Pep es van anar apagant paulatinament. Menys pressió. Més cansament. Pitjor circulació de pilota. Conclusió? Menys possessió. Sense pilota, el Barça no disposava de la seva gamma de colors sencera. Messi estava excessivament desentonat. Maxwell  Es van donar massa arguments perquè els pistolers desenfundessin de nou l’arma. A més, Wenger la va clavar. L’entrada d’Arshavin i Bendtner va esdevenir una càrrega molt potent pels anglesos. Dos gols en cinc minuts de Van Persie i del propi Arshavin van deixar gris obscur el colorit blaugrana.

Els blaugranes necessiten remuntar. El missatge és el mateix que la temporada passada. En aquesta ocasió, però, la victòria per la mínima sí que és vàlida. Guardiola necessita renovar el pinzell. Ha de posar pau al “Guernica”. Ha de brillar com “Els Girasols”. Els blaugranes volen persistir en la memòria. Dalí ho sabia... I *eldeloscuadros també, ja que Piqué està sancionat.