Aquell 24 d’octubre de 1971 la consciència catalana va esdevenir lírica i, sota “El cant dels ocells”, EL violoncel·lista per excel·lència va entonar a l’uníson les cendres renaixents catalanistes de 35 anys de penombra. Amb un anglès ben nostrat, veu rogallosa i tremolosa per l’emotivitat del moment, el Pau Casals de 95 anys, durant la seva condecoració amb la Medalla de la Pau, va sorprendre a tothom amb el celebèrrim: “(...) I am a Catalan. Today, a province of Spain. But what has been Catalonia? Catalonia has been the greatest nation in the world. I will tell you why. Catalonia has had the first parliament, much before England. Catalonia had the first United Nations. (...)”
Comparacions odioses de banda, Pau Casals és un Stéphane Hessel amb missatge diferent, però amb matisos reivindicatius iguals. Paraules punyents i ben directes d’un nonagenari amb les idees clares. Ni ell mateix era conscient de la repercussió d’aquells mots en la mentalitat de les futures generacions. Va ser només després, amb el Caudillo enterrat uns quants metres sota terra, quan vam poder palpar la grandiositat de les seves paraules.
Passats 40 anys d’aquell fet històric, la plataforma mallorquina Fòrum Musicae vol homenatjar el català universal amb una recreació de la pròpia peça el “Cant dels Ocells”. Malgrat això, l’inicial recolzament de les més altes instàncies polítiques espanyoles i del govern d’Andorra, el projecte ha quedat en “stand by” i ja només queden sis mesos per l’efemèride.
Fent una mica de memòria (històrica), sembla que el cas Casals s’assembli a allò que està succeint amb Llei de la Memòria Històrica, o Llei de les Mitges Tintes, com, personalment, m’agrada anomenar-la. Afortunadament, tot periodista amb dos dits de seny democràtic, de tinta n’hi sobra per poder afirmar que la classe política actual té un Alzheimer completament induït.
Els fets van molt més enllà d’un simple concert-homenatge. Oblidant Pau Casals (no oblidem que hagués pogut ser el President de la Generalitat a l’exili), estan esborrant el record de totes aquelles ànimes republicanes enterrades sense identificació en fosses comunes. Indirectament, segueixen assassinant la memòria de tants i tants joves tenaços que, amb la cara pigada i amb el plor de la mama com a il·lusió esperançadora, varen morir a terres tortosines i varen tenyir de roig les aigües de l’Ebre.
No deixem que la memòria de Pau Casals habiti en l’oblit. No deixem que l’esperit de tants republicans romanguin oblidats a “El Valle de los Caídos”. No deixem que el poder judicial espanyol tendeixi a la desdemocratització. Ja no només pel propi Casals. No! Toca fer-ho per aquells que s’hi van deixar la pell i per aquells altres que segurament s’hi deixaran la toga.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada