Big society liberal de conservadors

David Cameron, el primer ministre britànic, ha optat per emprendre una nova política de govern, que ell mateix defineix com a “revolucionària”: la “Big Society”. L’objectiu és clar: cedir a fundacions, ONG i voluntaris part del poder del sector públic, en un intent per afavorir l’autogestió i reduir el deute públic. La causa d’aquesta aplicació és la crisi galopant que ha deixat les arques de l’estat sota mínims.

Menys poder de l’estat per tal d’aconseguir un servei més eficient? Una simple mesura propagandística per callar les veus que l’acusen de mala gestió? Una estratègia per justificar la reducció de la inversió pública?

Mirant precedents de la idea de Cameron, l’origen el trobem en els anys 60 els Estats Units amb el president Lyndon B. Johnson. Ell l’anomenava “Great Society”, una nació on la igualtat d’oportunitats i una alta qualitat de vida fossin el pa de cada dia. La idea va triomfar, i és que en el 1965 hi havia moltes raons per sentir-se a prop del bon futur de la nació. Totes les formes de discriminació racial legal havien estat eliminades, la pobresa anava en descens, i els nord-americans gaudien d’una major prosperitat i millor educació que en qualsevol altre període de la història.

La situació ara és diferent. Allò eren els anys 60 i es respirava ambient de somni americà, i el 2011 el somni americà és també el somni europeu. A més, la crisi econòmica és globalment internacional.

De moment, Cameron té una petita part de l’opinió pública de costat. Els sondejos mostren que la majoria dels votants van acceptar la necessitat de reduir el dèficit pressupostari, i és que el dèficit sobrepassa el 10 per cent del PIB. Per això, el govern britànic ha convertit el seu pla d’austeritat en la seva prioritat. Ara bé, sembla que no les tenen totes, ja que quan els primers en sentir en carn pròpia els efectes de la retallada fiscal (els estudiants amb les subvencions) van sortir al carrer se’ls va reprimir amb molta violència.

Per tal que la “Big Society” sigui la reencarnació moderna de la “Great Society” és transcendental que els voluntaris assumeixin aquest augment de treball. El sector juvenil considera que  aquesta associació d’idees és absolutament nefasta. Veuen una fórmula poc factible: voluntaris + augment del treball = fracàs.

Aquelles veus més pessimistes també recorden que la confiança del consumidor britànic va caure a l’octubre al nivell més baix des de 2009, fet pel qual el mercat interior es troba en un dels pitjors moments. De fet, la balança comercial (la diferència entre importacions i exportacions) es troba en nivells irrisoris.

A mode de conclusió, un pot afirmar que l’origen del problema és la mentalitat extremadament conservadora dels britànics. A més, se li afegeix l’agreujant que Cameron és precisament un conservador nat. No són capaços d’entendre, doncs, una mesura tan liberal, tan poc recurrent. Consideren que posar els diners a mans d’entitats privades els desprotegeix. Caldrà veure, doncs, si el “première” és capaç de fer entendre el matís del seu plantejament antikeynesià: “la solució de l’economia no la té l’estat com a òrgan; es troba en la voluntat de tots i cadascun dels britànics”.