Era nit de lluna plena i per a arruixar els vampirs de Mou ja no es necessitaven alls. N'hi havia prou amb el Messies. I si provaven de xuclar-li la sang, ell no hi oposava resistència. Aquella nit valenciana la seva sang era de xufla.
Finalment, quan la busca del rellotge m'indicava que la mitjanit s'apropava, vaig enfollir en veure el petit més gran argentí. Arrencava des de banda dreta, trencava cintures de defenses del color del paper més brut (un blanc de tonalitats asqueroses) i callava boques a parts iguals. Sobretot la d'aquell "ésser": era més animal que persona i tenia nom de propietari de bar madrileny tot i ser portuguès. Després, l'astre més brillant de la constel·lació blaugrana, amb la innocència pròpia d'aquell que ha estat tocat amb la vareta màgica d'Ícar i té ganes de batre a Íker, volava ben amunt i feia rodar la bimba a velocitats vertiginoses quan trepitjava la mitja lluna. Els va caure un repòquer de dianes "boludes".
Després, intentant no contenir l'eufòria, vaig agafar el comandament, vaig posar un canal de braus espanyols ("machos ibéricos de pelo en pecho") i un home més animal que Pepe, aquest més aviat era gorrí i li deien Roncerdo, va mirar a càmera i va exclamar: "El imperio blanco ha caído para siempre". Tot seguit, emulant el seu suïcidi com a madridista, agafà una samarra nostrada amb el 10 a l'esquena i va anunciar que es feia soci blaugrana.
I jo era feliç. Molt feliç.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada