- Et cases amb mi?
- Que si vull cafè? A aquestes hores de la nit?
- Home, si em permets ser la teva cafeïna les 24 hores del dia no et diria pas que no. Sóc més de Cacaolat, per això, ja ho saps.
- Està desapareixent...
- El què?
- El meu amor cap a tu.
- Vaja, ni en Ruiz-Mateos ni tu m’estimeu.
(Silenci) (Ella riu)
- Diguéssim que m’agrada entre poc i massa que callis de cop.
- “El silencio es el mayor de los gritos, no?”
- Sí, sí. Això deia aquell amic d’en Nietzsche amb nom de xòpet.
- Schopenhauer.
- Saps que ho he fet expressament perquè m’encanta que em corregeixis.
- I a mi m’encanta que t’equivoquis expressament per poder-te corregir.
- Això està derivant en el joc d’alumne-professora. No toquis la meva debilitat…
- Realment sóc la teva perdició.
- Benedicció, tonta. Sona massa catòlic, tontaina. Saps de sobres que sóc un pecador de la praderarrrrr.
(Silenci) (Ella riu)
- Les imitacions d’en Chiquito no són el meu fort. Per què rius?
- Per no plorar.
- Que n’ets d’original, maca. Precisament l’altre dia pensava que després de tot el sofert havia arribat a trobar el gaudi en cada llàgrima.
- Massoquisme?
- Idiotisme? O idiotesa, vaja. Diguéssim que jo havia creat un mar de dubtes a base de llàgrimes absurdes. Una mica de Dying Softly d’aquest dramàtic al que tu i jo estem abonats, you know.
- Amor pur, del bo. Hi creus?
- Jo no me’n cansaré mai de buscar-lo al teu costat. Fes-te’n a la idea.
- Mai no és massa tard per tornar a començar.
- Sí, però jo sóc més de Els Pets, ja ho saps.
- Ets una mica Manel-ic, no? Ara que estem en tema de grups catalans m’ho has recordat.
- -Ic. -Ic. Home, el teu nom ja quadra amb el de la prota. Només falto jo. Me’l canvio i cap problema.
- Ho faries?
- “Sí, anem-hi, sí, que allà es perdona tot; que no és com aquí baix, on tot se corromp. Quin fàstic. Que allà dalt, fins els cossos en la neu se conserven: ves què faran les ànimes!”.
- M’ho prendré com un sí, doncs.
- I doncs, fugim per sempre?
- Demà tinc classe de nou a onze del matí.
- Jo de tres a cinc de la tarda.
- I tu vas de Manelic? En Manelic no tenia classes normalment. Era més de cuidar ovelletes i de matar a llops.
- Ets tu la que vas de bohèmia i segueixes amotllant-te als patrons.
- Els dos els seguim.
- Som igual d’hipòcrites, doncs?
- Ens mola anar de rebels.
- A mi em moles tu, tia.
- Què? Em vas d’emo i t’has tallat la vena romàntica?
- Aquí m’has fet massa gràcia. Riuria si no fos perquè només penso en besar-te.
- Ara no em va massa bé, ja ho saps. És dia parell, que tu solies dir. Si fos imparell...
- Era només un joc de nens quan vam començar i se’ns en ha anat de les mans.
- Vam madurar amb mà dura, doncs.
- Jo sí. Tu ets tu.
- Jo sóc jo.
- I els dos qui som?
- Nosaltres!
- Molt aguda, nena. Sempre he pensat que tens un do pels pronoms.
- Per què?
- Perquè pensaves en tu i en mi, i l’oblidaves a ella. No creies en el vosaltres i sabies que esdevindríem un nosaltres.
- I quan érem nosaltres tu vas deixar de ser tu, i jo no era, perquè jo vull ser només jo, de moment.
- M’incites a escriure, i m’excites massa. Em tortures el pensament. T’hauré de denunciar, preciosa.
- Bombonet, sisplau.
- Más a mi favor. Els Ferrero Rocher només es comercialitzen quan ve la calor. És abril i estem a 30 graus.
- A l’agost en les temperatures s’enfilaran fins els 40.
- I fins llavors què?
- El bombonet no sap què vol ser, però sap qui vol ser i sembla tenir clar amb qui no vol ser, però tampoc n’està segura del tot.
- Temps? Més temps?
- Saps que sí.
- Sé que el temps em comença a pesar massa, però tens raó. De fet, puc esperar tota la vida. Sé qui vull ser i serem el que vulguem ser.
- Exacte. Avui estàs massa “on fire” i em fas por perquè dius que t’excito. Són dos senyals de que vas cremat, no?
- Calla.
- No vull.
- Doncs et callaré com abans... Jo només anhelo els teus llavis. Fa massa que no els tasto i ENS trobo a faltar.
- No vull.
- Doncs et callaré com abans... Jo només anhelo els teus llavis. Fa massa que no els tasto i ENS trobo a faltar.
- No…
(I la va besar i ella no s’hi va resistir)
mel
ResponElimina