Quan el sol s’apagava, la nit em desvestia amb fermesa, i
ja no només parlo de dormir curt de roba. Ella m’obria els porus de la
creativitat. Em sacsejava amb vehemència, em regirava la consciència i em feia vomitar
les grans veritats personals que, al cap i a la fi, esdevenien el meu ADN
particular. Potser era només així, amb foscor, tinta daurada, paper en blanc,
cor calent i cervell fred, com podia demostrar que encara hi havia indicis per
creure que no havia cedit davant el batibull ardent de veus
desestabilitzadores.
I per què parlava de temps pretèrits? Seguia abocat, de
nou, a l’èxit, evocant les més altes instàncies per regenerar-me. Fugia
d’aquell passat gloriós en què no hi havia dia que no m’alabessin, recercava
restes d’inspiració que m’elevessin i em permetessin tornar a volar sense por a
besar l’asfalt. Regirava nit rere nit les parts més afectives d’allò que un dia
vaig gosar anomenar cor per intentar fer efectives totes les esperances que
algun dia algú també va gosar dipositar en mi. Necessitava callar d’una vegada
per totes aquells que m’acusaven d’un compromís omís. Sí! Aquells que
s’emparaven en allò de “Com que has viscut massa de nit i massa poc de dia, per
això mai has tingut les coses clares”.
Ben mirat, les garrotades de l’ahir no eren res més que
l’impuls de l’avui. Un avui constant, un present reiterat que assaboria amb
devoció, sense un regust amarg. Ben mirat, ja no em preocupava veure’m incapaç
de destriar la meva personalitat. No feia massa havia comprès quin era el camí
que no havia de seguir, i potser només així, coneixent quines eren les petjades
que no havien de deixar empremta, ja havia recorregut bona part del viatge. Ben
mirat, les maletes encara eren mig buides, sí, havia perdut aprenentatge acadèmic
i persones que en el seu dia havien resultat indispensables, però en canvi
havia guanyat experiència vital i havia refermat els vincles amb aquells que
des de sempre m’havien acompanyat. Ben mirat, paradoxalment, caminava més sol i
més ben acompanyat. Ben mirat, ja feia prop més d’un any que m’havia ajustat la
graduació de les ulleres i començava a veure-hi amb aquella claredat que tant m’havien
recriminat.
Sabia què volia ser, coneixia qui no volia ser, el com
vindria amb el quan, l’on era insubstancial i el perquè era la realització
completa personal. Goita, un “lied” sense errors. Bons auguris professionals.
Bons auguris personals. Una carrera amb una gran embranzida sempre era menys
fatigosa. I és que un cop arrencat, ja no em podrien frenar, ja que com el
nostre pastor particular va dir en el seu dia: “Apreteu-vos els cinturons, perquè
ens divertirem molt”.
Ei, ja saps que APOYARÉ (ZP MODE OFF) tota aquesta personalitat única, que no canviïs mai, que ets especial i que a la llarga això et servirà per humitejar femelles més del que t'imagines, però recomano que et rellegeixis atentament la part de "és que tinc insomni, sas lu ka ta vull dir?". No, en sèrio, segueix noctàmbul! (I així ens podrem trobar per la farra maresmenca xD)
ResponElimina