Primer de tot, per opinar
sobre el Pla de Bolonya, cal definir a grans trets en què consisteix aquest
conjunt de mesures. Cal dir, doncs, que la seva implantació implicarà un
augment del treball de hores lectives fora de l’aula, és a dir, es fomentarà el
treball autònom de l’alumne i s’eliminaran hores de treball a classe. Per altra
banda, també comportarà que el títol valgui a nivell europeu i no només a
l’àmbit estatal. Ja per últim, els estudis es dividiran en dos cicles: el
primer, amb una duració de tres o quatre anys, conegut com a Grau, i el segon, d’un o dos anys, sota el nom de
Màster, que implicaria una privatització dels estudis superiors. Bé, fins aquí tenim les dades objectives, però si analitzem cada punt amb els
seus pros i contres entendrem la polèmica.
En primer lloc, no trobem
cap inconvenient en que els estudiants treballin més a casa, ja que és una
mesura per desenvolupar-nos i aprendre a recercar; d’aquesta manera l’alumne
guanya importància en el procés d’aprenentatge i el professor en perd. En la
mateixa línia positiva, observem que el títol és vàlid a Europa. Excel·lent!
Això obre les portes de les futures generacions per exercir la seva professió a
l’estranger. Per fi aquelles persones que tenen un bon domini de l’anglès o de
qualsevol altra llengua estrangera podran gaudir d’un avantatge que els
diferenciï de la resta. Fins aquí tot perfecte, però és clar, sempre existeix
algun inconvenient, i en aquest cas és molt greu.
Pagar per uns estudis
postgrau fora de la universitat pública? Aquí sí que la discrepància és total,
ja que d’això se’n diu classisme, és a dir, anteposar els diners per sobre de
la intel·ligència personal. L’únic que aconseguirem privatitzant els estudis és
crear una futura generació on els rics podran gaudir d’alts càrrecs sense gran
esforç i on aquelles persones realment vàlides, que s’han esforçat al llarg de
la seva vida i que estan completament capacitats per desenvolupar la seva
professió amb rigorositat, siguin superats per pitjors professionals. Error.
Greu error. Aquest punt desestabilitza la idea de societat justa i igualitària,
on tothom tingui les mateixes oportunitats i on l’ètica i la moral estiguin per
sobre dels interessos econòmics. Al final sempre ens regim per la mateixa
màxima: la pela és la pela. Vulguis
o no, el nombre de zeros que hi ha al compte corrent del papá determina
en molts casos el teu futur.
Així doncs, cal
reformular aquest pla. Un procés com aquest no pot tirar endavant. El treball
personal per ser autodidacta i la validació a nivell europeu són grans
arguments, però el punt negatiu és tan precari, tan classista i tanca tantes
portes a gent amb capacitat d’emprendre grans projectes, que provoca el nostre
refús absolut cap al Pla Bolonya. Llavors és evident que davant d’aquesta injustícia
els estudiants es manifestin; tenen una causa justa. El problema és que hi ha
un corrent força elevat d’alumnes que s’uneixen a les manifestacions sense ni
conèixer el motiu de les protestes. Són els rebeldes sin causa que posen
en evidència a altres estudiants, que realment estan afectats pel procés. Bé,
però això ja és un altre tema. Per tant,
Bolonya no! No al classisme de la societat! Les idees no tenen preu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada