Parada i fonda

Boca de metro avall, John Lennon veu interromput el seu “Please darling, darling, stand by me”. Bé, sí, les ones hertzianes no són subterrànies, però avui és un senyal. El nostre himne d’amor és, per primera vegada, una simple cançó entretallada.

Bé, destí mai havia cregut en tu, però avui faré una excepció i et donaré una oportunitat.

Seguim doncs. A punt d’arribar a peu d’andana ensumo la teva fragància en pell d’una estranya. No eres l'única que em podia embafar.

Destí, xato, avui sí que t’has vestit amb les teves millors gal·les.

Accelerat, el cor em fa un bot i jo també decideixo botar. Escales amunt; saltaire, dansaire, et sento tan lluny, tan absent, que el teu alè ja no fa trontollar el meu respir. Llavors, la distància que hi ha entre quatre escales i quatre escales no és res més que un impàs cap a la felicitat.

Ara que la vida és somni, sembla que he oblidat que a la realitat l’estabilitat mental és relativa, però la física és més concreta. Entre salt i salt, l’entrebanc a l’últim esglaó és monumental. Ara bé, la meva dentadura no se’n ressén, no pas. El xoc no és frontal, però el meu quàdriceps no pensa el mateix. Si fos blaugrana, el doctor Cugat tindria mesos de feina.

Vaja, amic destí, resulta que has canviat el teu abric de bisó per una falda ben curteta, d’aquelles FRF. Espero que els experts en la matèria ja ho hagin entès.

Seguint el procediment rutinari per pujar al tren, m’assento al costat d’una angeleta que té tatuat a la cuixa un “LOVE” de dimensions considerables. El mal karma em torna a sacsejar bruscament.

16.34. S’obren les portes; pujo; destinació Aeroport amb parada a El Prat del Llobregat per trobar-me amb ella. Bé, no per trobar-nos, però ja ens entenem. Els dos ja sabem que tenim aquests atacs de rauxa.  Són d'aquells que emmalaltirien els més emporuguits. Tant és! Ells desconeixen el què hi ha entre nosaltres.

Claror. Claror. I claror. És llavors quan no entenc el perquè de tanta divagació mental si aquella parada maresmenca maleïda amb nom i pronunciació xinesa queda ben lluny. Tu ja no ets tu.

I ella, només potser, és aquell anhel d’aire fresc que necessitava per tornar a tremolar.