Despulla la meva ànima amb els batecs del teu cor.
A cada batec més nu; més pur; més teu.
Parlem sense paraules.
Només vull sospirs; gemecs.
I ara parla fort.
Per callar les veus que dins meu em maltracten.
I ara ofega’m.
Assedegat, respiraré del teu aire.
Pequem.
De les confessions no en tindrà cura un cura.
Trenca’m a bocins.
Refés els trossets esberlats. Són tot teus.
No somiïs dormida.
Plegats, no acluquis els ullets. Ja romans desperta.
Somriu.
O il·lumina’m, vaja.
Afrancesats, ens entonaré de forma améliana:
Sans toi, les émotions d'aujourd hui ne seraient que la peau morte des émotions d'autrefois.
I és que quan em mires, tot és serenor.
Dos immensos fars oceànics il·luminen el meu (nostre) camí.
T’estim. T’estim. T’estim.
T’estim. T’estim. T’estim.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada