Corrandes des de l’exili (amorós)

T’estimo quan tinc raons per a tornar-te a odiar i t’odio quan tinc raons per tornar-te a estimar.

 

T’odio per tants condicionals, per tants condicionants, per tanta condícia emocional.

T’estimo quan els meus sanglots nocturns no s’evaporen, tot i l’ardor d’allò que m’entendreix per dins.

T’odio per tantes aparicions sobtades a “L’auberge espagnole”, “Pas sur la bouche” i a “Ensemble, c’est tout", sense demanar-ho, tot fent gal•la de la teva absència present des d’Amélie.

T’estimo quan les busques cerquen les 00:00, les 11:11, les 22:22, conscients de la rellevància de proporcionar-me anhels per seguir-nos somiant, com em vas ensenyar.

T’odio per la inevitable tendència a recordar els sons que feien el nostre amor.

T’estimo quan m’evoques al passat i aboques espurnes de segones intencions; quan tendrament ens devoràvem amb gust de crep de xocolata, de bombó ensucrat i de Poleo Mentes amb un regust relatiu, tot sigui dit.

T’odio quan Phil Collins, Barbra Sterissand, Whitney Houston, Joan Manel Serrat se succeeixen mesquinament en aquell tocadiscs que mai vas poder sentir.

T’estimo quan sé que no has caigut en braços d’un estrany i quan desitjo que la nostra plenitud efímera no hagi tingut rèplica.

Sí, correcte. T’odio per Two hearts, Woman in love, I will always love you i Paraules d’amor; quan m’irrompen sense consulta prèvia en una espècie d’espiral de melangia infinit.

T’estimo quan sé que no saps que tu no vas resultar la vencedora real en aquella mítica partida de billar, només per permetre’m el luxe de veure’t somriure.

T’odio quan els malabaristes de l’amor em fan defallir i fan caure en mans de desconegudes unes entrades que de ben segur ens haguessin delectat per segona vegada amb ELS MALABARISTES. Sí, en temps de sol.

T’estimo quan t’imagino triomfant en paratges inhòspits; pacífica amb uns principis sense fi, exercint de mediadora amb aquell anglès que tant m’exalta.

T’odio quan totes elles no estan a la teva alçada, quan a soles em fan caure en una eterna comparació amb falsos miratges de tu.

T’estimo per haver-me fallat tant; per donar-me l’oportunitat d’un reciclatge emocional profund, a voltes amb tendències autodestructives, que no eren res més que el signe inequívoc d’una prompta recuperació.

T’odio quan aquest destí cruel posa a prova la meva follia a base de noves coneixences que apareixen en el meu camí i em parlen amb naturalitat de tu com si em resultessis una desconeguda (pobres incrèduls sense mala fe, tots ells).

T’estimo quan t’imagino imaginant-me apareixent (estel•lar, com sempre) en trens a mitja parada amb missatges xifrats en mà, en classes de llengües que em resulten alienes, recitant-te poemes pocs madurs (com les mandarines, correcte!) i d’altres massa intensos.

T’odio quan després d’un període d’absència nihilista, te m’apareixes entre esglaó i esglaó pujant les escales, en la breu pausa entre “La competència” i “La segona hora”, entre el repàs a dues banyistes prou fermes, entre una mirada d’excessiva complicitat després d’una conversa prou agradable amb nouvingudes, entre el raspall d’un molar i d’un ullal, entre la parada de Premià i la de Masnou, entre el Port i el Bar de la xapa, entre pedalada i pedalada de sofriment quan estic a punt de coronar cims.

T’estimo quan desitjo egoistament que no siguin bons temps pels somiadors, que segueixes sensible a l’encant de les petites coses i quan sé que si algú gosa pronunciar-te la nostra frase afrancesada, serà incapaç de captar com retrunyen les teves entranyes.

T’odio quan m’obres el cor amb tant fervor; quan ets l’única destinatària de tanta reflexió; quan el full en blanc sembla portar inherent el teu nom escrit.

T’estimo tant que no m’importa revelar les nostres intimats supèrflues.

T’odio quan tinc raons per tornar-te a estimar i t’estimo quan tinc raons per tornar-te a odiar.

Parada i fonda

Boca de metro avall, John Lennon veu interromput el seu “Please darling, darling, stand by me”. Bé, sí, les ones hertzianes no són subterrànies, però avui és un senyal. El nostre himne d’amor és, per primera vegada, una simple cançó entretallada.

Bé, destí mai havia cregut en tu, però avui faré una excepció i et donaré una oportunitat.

Seguim doncs. A punt d’arribar a peu d’andana ensumo la teva fragància en pell d’una estranya. No eres l'única que em podia embafar.

Destí, xato, avui sí que t’has vestit amb les teves millors gal·les.

Accelerat, el cor em fa un bot i jo també decideixo botar. Escales amunt; saltaire, dansaire, et sento tan lluny, tan absent, que el teu alè ja no fa trontollar el meu respir. Llavors, la distància que hi ha entre quatre escales i quatre escales no és res més que un impàs cap a la felicitat.

Ara que la vida és somni, sembla que he oblidat que a la realitat l’estabilitat mental és relativa, però la física és més concreta. Entre salt i salt, l’entrebanc a l’últim esglaó és monumental. Ara bé, la meva dentadura no se’n ressén, no pas. El xoc no és frontal, però el meu quàdriceps no pensa el mateix. Si fos blaugrana, el doctor Cugat tindria mesos de feina.

Vaja, amic destí, resulta que has canviat el teu abric de bisó per una falda ben curteta, d’aquelles FRF. Espero que els experts en la matèria ja ho hagin entès.

Seguint el procediment rutinari per pujar al tren, m’assento al costat d’una angeleta que té tatuat a la cuixa un “LOVE” de dimensions considerables. El mal karma em torna a sacsejar bruscament.

16.34. S’obren les portes; pujo; destinació Aeroport amb parada a El Prat del Llobregat per trobar-me amb ella. Bé, no per trobar-nos, però ja ens entenem. Els dos ja sabem que tenim aquests atacs de rauxa.  Són d'aquells que emmalaltirien els més emporuguits. Tant és! Ells desconeixen el què hi ha entre nosaltres.

Claror. Claror. I claror. És llavors quan no entenc el perquè de tanta divagació mental si aquella parada maresmenca maleïda amb nom i pronunciació xinesa queda ben lluny. Tu ja no ets tu.

I ella, només potser, és aquell anhel d’aire fresc que necessitava per tornar a tremolar. 

Autoengany modern

Avui sí! Toca passar pàgina i oblidar-se del punt. És moment de passar al punt i a part.

Aquesta ment malaltissa ja t'ha anomenat Júlia.

En tens vint-i-cinc.

Prediccions que em complauen…

Seràs tímida si no xerres i simpàtica si no calles ni sota l'aigua.

Seràs fidel i m'estimaràs amb devoció tot i que el butaner ens visiti massa sovint i tinguem gas natural.

Seràs de temperament estable, tot i que quan discutim la meva testa perilli quan tu, vaixella en mà, la confonguis amb una diana.

Seràs primmirada amb uns gustos culinaris sublims, tot i que el meu estómac no opini el mateix quan aboqui la teva "fondue" vàter avall.

Procediment abastable…

Còctel ardent de Dry Martini, San Francisco i Daiquiri amb un bon Sant Hilari i les cuixes et cremen.

Motius evidents…

Que tot i que això et soni massa líric, aquesta nit jo no m’estic per romanços. “Estic mort d’amor” i necessito la teva companyia per ressucitar. Jo no sóc Jesucrist, nena; i vull arribar a la quarantena.

Resultat esperat…

Gata en zel, ja t’he engatussat per compartir crits i son.

Engrunes fugisseres

Despulla la meva ànima amb els batecs del teu cor.

A cada batec més nu; més pur; més teu.

Parlem sense paraules.

Només vull sospirs; gemecs.

I ara parla fort.

Per callar les veus que dins meu em maltracten.

I ara ofega’m.

Assedegat, respiraré del teu aire.

Pequem.

 De les confessions no en tindrà cura un cura.

Trenca’m a bocins.

Refés els trossets esberlats. Són tot teus.

No somiïs dormida.

Plegats, no acluquis els ullets. Ja romans desperta.

Somriu.

O il·lumina’m, vaja.

Afrancesats, ens entonaré de forma améliana:

Sans toi, les émotions d'aujourd hui ne seraient que la peau morte des émotions d'autrefois.

I és que quan em mires, tot és serenor.

Dos immensos fars oceànics il·luminen el meu (nostre) camí.

T’estim. T’estim. T’estim.

Personatges quotidians – Històries no quotidianes

És dijous. 17.22. Estació de Vilassar de Mar. Avui la meva atenció se centra en tu. Rondes la vuitantena. Boina molt ben portada. Rabaqueta fina. Americana color ocre; classiquíssima. Corbata amb nus absolutament clavat. En aquest precís instant, et treus la boina. Puc entreveure quatre pèls força rebels. Deixant-me atònit, et treus una pinta de la butxaca. T’enclanxines les restes d’una cabellera prominent, encara amb la il·lusió de l’etern infantó que comença a fer galls en els càntics celestials de la Primera Comunió. T’ajustes les ulleres. Netes. Netíssimes. Com de costum, m’imagino. Treus l’Avui del maletí de pell. Deus enyorar els temps de la Segona República. M’aventuro a entrar en una ínfima part de la teva saviesa. M’imagino que dos del teus pensaments diaris porten el nom de Macià i Companys segellats amb lletra daurada. Poses la vista a la segona pàgina. A Egipte la llibertat triomfa. Mubàrak té els dies contats. Somrius. Somrius i deixes al descobert una dentadura poc ajustada. Tant se val. La teva felicitat no és de les que depèn de pròtesis dentals.

Ocata. S’obren les portes. Sant Adrià és el meu destí. Entres tu; l’acordionista. Entre tu i jo existeix una complicitat secreta, però jugo amb avantatge. Mai ho sabràs. Ens coneixem massa. Millor del que els dos ens pensem. La cançó que entones? La mateixa de sempre. La nostra polca russa de ritme arrauxat acompanyada de vehements cops de peu que li donen un toc més frenètic del que ja posseeix de per si. M’encanta. Quan et plantes davant meu, l’última nota encara em trontolla pel cervell. Segueixo abstret per la nostra sinuosa melodia. Em mires de fit a fit. Em somrius. Tinc preparada la moneda de 50 cèntims. La de sempre que la claves, és a dir, la de sempre. “Ha sido fantástico”, t'etzibo sense preocupar-me pel meu accent nostrat. Pensant-ho amb calma, en Nil es partiria amb l’accent catalanot amb què l’he pronunciada, i això que la frase no conté cap “l” d’aquelles que fan creure que sóc un pagesot de La Pobla (amb tots els respectes pel nostre capità, evidentment). “Gracias a ti por valorarlo”, em contestes.

No saps ni sabràs que ara fa uns quatre mesos vaig dedicar-te un escrit, que no vaig gosar publicar perquè, inconscientment, sabia que no era el moment. Ara ha arribat l’hora. Un professor (molt calb) (el detall de la calvície no és insignificant) universitari em va preguntar, en una pràctica, una obvietat. Es va dignar a preguntar-me el següent: “Per què vols ser periodista?”. Llavors em va venir al cap aquella experiència que havíem presenciat plegats, i vaig decidir contestar-li...

“Aquesta pregunta me la respon a diari la vida en si mateixa, amb situacions que m’enerven o em motiven; que em treuen un somriure o que em “rebenten” l’ànima. En fi, que parlin els fets.

Avui mateix, venint en tren, uns guàrdies de seguretat han fet baixar un músic ambulant que tocava l’acordió en el meu vagó. Fins aquí tot correcte, ja que els agents seguien unes ordres dictades per una llei. No obstant, el músic, amb un gran sentit de l’humor, ha deixat anar una cita molt encertada:  “Article 1 dels Drets Humans: Els homes neixen iguals en drets i obligacions”. El noi podia tenir més o menys raó, però, en efecte, estava subjugant la llei. Allò que m’ha tret de polleguera ha estat la reacció d’un dels guàrdies. Amb un posat xulesc, pit enfora com si d’un gall dindi es tractés i un somriure malèfic al més pur estil Cruella de Vil li ha etzibat un cruel “Article 1 dels drets que jo et mano: Baixa en aquesta estació o tindràs problemes”.

És llavors quan me n’he adonat que la tasca del periodista era en aquell tren (bé, en aquell tren i en qualsevol situació de la vida): essent informador podria donar a conèixer a un públic força ampli la meva visió, realitzant un exercici de conscienciació i convidant a la reflexió.

A més, en una societat marcada per uns horaris fixos i inamovibles (com afirma una frase d’un anunci automobilístic “Cuando te regalan un reloj, no te regalan un reloj; te regalan una correa a la que te atan”), el periodisme suposa una llambregada d’aire fresc per aquells que no volem una vida ordenada, sinó viure experiències noves a diari.

Sempre he anhelat una vida bohèmia; una vida d’artista solitari (o amb ella) sense rumb fix. Tenint en compte que els meus dots per a qualsevol art plàstica són entre pèssims i decadents, només em puc recolzar en la paraula. Per això, considero que amb el periodisme atraparé aquest somni, perquè crec que un periodista és un artista de les paraules.”

I és en aquest punt on hom es qüestiona quina relació hi ha entre el tendre octogenari i l-intrèpid acordionista. Doncs bé, mentre realitzes la teva actuació (intrèpid acordionista), la teva dona (tendre octogenari) t’ha comentat que “Més val que toquin l’acordió que no que robin al metro”. Tu te l’has mirat i t’has estalviat la rèplica. No has pronunciat aquell comentari pejoratiu evident negant amb el cap i has callat. Ara bé, estàs esperant el teu moment de glòria. Quan s’acosta per demanar-te la moneda pertinent, li preguntes per la seva procedència. “Rumano”. Llavors, en aquest punt d’espurna infinita la vida s’il·lumina, em feu venir tints d’immortalitat i eternitat, mentre els dos us perdeu en un debat que no puc entendre per motius evidents d’incomprensió d’idioma. Xerreu i xerreu. Fins l’estació de Sant Adrià.

És el moment de la partida. Tu (intrèpid acordionista) baixes a Sant Adrià, com jo. Abans, però, us abraceu amb una tenacitat espectacular. En aquests moments, (tendre octogenari) no deus sentir el pas del temps i el catacrac demencial dels teus ossos quan t’has aixecat oblidant la teva artrosi t’és ben igual.

Llavors, abans d’agafar el Tram que m’acosti entre el brogir de la multitud de la gran ciutat, et somric per última vegada. La resta no en són conscients, però entre els tres hem format un triangle secret de felicitat.

Aliè al pas del temps, aquest escrit en forma de recordatori s’encarregarà de retractar la nostra vivència per a la posteritat.

I més, i més, i molt més.

Era nit de lluna plena i per a arruixar els vampirs de Mou ja no es necessitaven alls. N'hi havia prou amb el Messies. I si provaven de xuclar-li la sang, ell no hi oposava resistència. Aquella nit valenciana la seva sang era de xufla.

Finalment, quan la busca del rellotge m'indicava que la mitjanit s'apropava, vaig enfollir en veure el petit més gran argentí. Arrencava des de banda dreta, trencava cintures de defenses del color del paper més brut (un blanc de tonalitats asqueroses) i callava boques a parts iguals. Sobretot la d'aquell "ésser": era més animal que persona i tenia nom de propietari de bar madrileny tot i ser portuguès. Després, l'astre més brillant de la constel·lació blaugrana, amb la innocència pròpia d'aquell que ha estat tocat amb la vareta màgica d'Ícar i té ganes de batre a Íker, volava ben amunt i feia rodar la bimba a velocitats vertiginoses quan trepitjava la mitja lluna. Els va caure un repòquer de dianes "boludes".

Després, intentant no contenir l'eufòria, vaig agafar el comandament, vaig posar un canal de braus espanyols ("machos ibéricos de pelo en pecho") i un home més animal que Pepe, aquest més aviat era gorrí i li deien Roncerdo, va mirar a càmera i va exclamar: "El imperio blanco ha caído para siempre". Tot seguit, emulant el seu suïcidi com a madridista, agafà una samarra nostrada amb el 10 a l'esquena i va anunciar que es feia soci blaugrana.

I jo era feliç. Molt feliç.

Besucs que es besen

-         Et cases amb mi?

-         Que si vull cafè? A aquestes hores de la nit?

-         Home, si em permets ser la teva cafeïna les 24 hores del dia no et diria pas que no. Sóc més de Cacaolat, per això, ja ho saps.

-         Està desapareixent...

-         El què?

-         El meu amor cap a tu.

-         Vaja, ni en Ruiz-Mateos ni tu m’estimeu.

(Silenci) (Ella riu)

-         Diguéssim que m’agrada entre poc i massa que callis de cop.

-         “El silencio es el mayor de los gritos, no?”

-         Sí, sí. Això deia aquell amic d’en Nietzsche amb nom de xòpet.

-         Schopenhauer.

-         Saps que ho he fet expressament perquè m’encanta que em corregeixis.

-         I a mi m’encanta que t’equivoquis expressament per poder-te corregir.

-         Això està derivant en el joc d’alumne-professora. No toquis la meva debilitat…

-         Realment sóc la teva perdició.

-         Benedicció, tonta. Sona massa catòlic, tontaina. Saps de sobres que sóc un pecador de la praderarrrrr.

(Silenci) (Ella riu)

-         Les imitacions d’en Chiquito no són el meu fort. Per què rius?

-         Per no plorar.

-         Que n’ets d’original, maca. Precisament l’altre dia pensava que després de tot el sofert havia arribat a trobar el gaudi en cada llàgrima.

-         Massoquisme?

-         Idiotisme? O idiotesa, vaja. Diguéssim que jo havia creat un mar de dubtes a base de llàgrimes absurdes. Una mica de Dying Softly d’aquest dramàtic al que tu i jo estem abonats, you know.

-         Amor pur, del bo. Hi creus?

-         Jo no me’n cansaré mai de buscar-lo al teu costat. Fes-te’n a la idea.

-         Mai no és massa tard per tornar a començar.

-         Sí, però jo sóc més de Els Pets, ja ho saps.

-         Ets una mica Manel-ic, no? Ara que estem en tema de grups catalans m’ho has recordat.

-         -Ic. -Ic. Home, el teu nom ja quadra amb el de la prota. Només falto jo. Me’l canvio i cap problema.

-         Ho faries?

-         “Sí, anem-hi, sí, que allà es perdona tot; que no és com aquí baix, on tot se corromp. Quin fàstic. Que allà dalt,  fins els cossos en la neu se conserven: ves què faran les ànimes!”.

-         M’ho prendré com un sí, doncs.

-         I doncs, fugim per sempre?

-         Demà tinc classe de nou a onze del matí.

-         Jo de tres a cinc de la tarda.

-         I tu vas de Manelic? En Manelic no tenia classes normalment. Era més de cuidar ovelletes i de matar a llops.

-         Ets tu la que vas de bohèmia i segueixes amotllant-te als patrons.

-         Els dos els seguim.

-         Som igual d’hipòcrites, doncs?

-         Ens mola anar de rebels.

-         A mi em moles tu, tia.

-         Què? Em vas d’emo i t’has tallat la vena romàntica?

-         Aquí m’has fet massa gràcia. Riuria si no fos perquè només penso en besar-te.

-         Ara no em va massa bé, ja ho saps. És dia parell, que tu solies dir. Si fos imparell...

-         Era només un joc de nens quan vam començar i se’ns en ha anat de les mans.

-         Vam madurar amb mà dura, doncs.

-         Jo sí. Tu ets tu.

-         Jo sóc jo.

-         I els dos qui som?

-         Nosaltres!

-         Molt aguda, nena. Sempre he pensat que tens un do pels pronoms.

-         Per què?

-         Perquè pensaves en tu i en mi, i l’oblidaves a ella. No creies en el vosaltres i sabies que esdevindríem un nosaltres.

-         I quan érem nosaltres tu vas deixar de ser tu, i jo no era, perquè jo vull ser només jo, de moment.

-         M’incites a escriure, i m’excites massa. Em tortures el pensament. T’hauré de denunciar, preciosa.

-         Bombonet, sisplau.

-         Más a mi favor. Els Ferrero Rocher només es comercialitzen quan ve la calor. És abril i estem a 30 graus.

-         A l’agost en les temperatures s’enfilaran fins els 40.

-         I fins llavors què?

-         El bombonet no sap què vol ser, però sap qui vol ser i sembla tenir clar amb qui no vol ser, però tampoc n’està segura del tot.

-         Temps? Més temps?

-         Saps que sí.

-         Sé que el temps em comença a pesar massa, però tens raó. De fet, puc esperar tota la vida. Sé qui vull ser i serem el que vulguem ser.

-         Exacte. Avui estàs massa “on fire” i em fas por perquè dius que t’excito. Són dos senyals de que vas cremat, no?

-         Calla. 
-    No vull.
-    Doncs et callaré com abans... Jo només anhelo els teus llavis. Fa massa que no els tasto i ENS trobo a faltar.

-         No…

                                             (I la va besar i ella no s’hi va resistir)