I més, i més, i molt més.

Era nit de lluna plena i per a arruixar els vampirs de Mou ja no es necessitaven alls. N'hi havia prou amb el Messies. I si provaven de xuclar-li la sang, ell no hi oposava resistència. Aquella nit valenciana la seva sang era de xufla.

Finalment, quan la busca del rellotge m'indicava que la mitjanit s'apropava, vaig enfollir en veure el petit més gran argentí. Arrencava des de banda dreta, trencava cintures de defenses del color del paper més brut (un blanc de tonalitats asqueroses) i callava boques a parts iguals. Sobretot la d'aquell "ésser": era més animal que persona i tenia nom de propietari de bar madrileny tot i ser portuguès. Després, l'astre més brillant de la constel·lació blaugrana, amb la innocència pròpia d'aquell que ha estat tocat amb la vareta màgica d'Ícar i té ganes de batre a Íker, volava ben amunt i feia rodar la bimba a velocitats vertiginoses quan trepitjava la mitja lluna. Els va caure un repòquer de dianes "boludes".

Després, intentant no contenir l'eufòria, vaig agafar el comandament, vaig posar un canal de braus espanyols ("machos ibéricos de pelo en pecho") i un home més animal que Pepe, aquest més aviat era gorrí i li deien Roncerdo, va mirar a càmera i va exclamar: "El imperio blanco ha caído para siempre". Tot seguit, emulant el seu suïcidi com a madridista, agafà una samarra nostrada amb el 10 a l'esquena i va anunciar que es feia soci blaugrana.

I jo era feliç. Molt feliç.

Besucs que es besen

-         Et cases amb mi?

-         Que si vull cafè? A aquestes hores de la nit?

-         Home, si em permets ser la teva cafeïna les 24 hores del dia no et diria pas que no. Sóc més de Cacaolat, per això, ja ho saps.

-         Està desapareixent...

-         El què?

-         El meu amor cap a tu.

-         Vaja, ni en Ruiz-Mateos ni tu m’estimeu.

(Silenci) (Ella riu)

-         Diguéssim que m’agrada entre poc i massa que callis de cop.

-         “El silencio es el mayor de los gritos, no?”

-         Sí, sí. Això deia aquell amic d’en Nietzsche amb nom de xòpet.

-         Schopenhauer.

-         Saps que ho he fet expressament perquè m’encanta que em corregeixis.

-         I a mi m’encanta que t’equivoquis expressament per poder-te corregir.

-         Això està derivant en el joc d’alumne-professora. No toquis la meva debilitat…

-         Realment sóc la teva perdició.

-         Benedicció, tonta. Sona massa catòlic, tontaina. Saps de sobres que sóc un pecador de la praderarrrrr.

(Silenci) (Ella riu)

-         Les imitacions d’en Chiquito no són el meu fort. Per què rius?

-         Per no plorar.

-         Que n’ets d’original, maca. Precisament l’altre dia pensava que després de tot el sofert havia arribat a trobar el gaudi en cada llàgrima.

-         Massoquisme?

-         Idiotisme? O idiotesa, vaja. Diguéssim que jo havia creat un mar de dubtes a base de llàgrimes absurdes. Una mica de Dying Softly d’aquest dramàtic al que tu i jo estem abonats, you know.

-         Amor pur, del bo. Hi creus?

-         Jo no me’n cansaré mai de buscar-lo al teu costat. Fes-te’n a la idea.

-         Mai no és massa tard per tornar a començar.

-         Sí, però jo sóc més de Els Pets, ja ho saps.

-         Ets una mica Manel-ic, no? Ara que estem en tema de grups catalans m’ho has recordat.

-         -Ic. -Ic. Home, el teu nom ja quadra amb el de la prota. Només falto jo. Me’l canvio i cap problema.

-         Ho faries?

-         “Sí, anem-hi, sí, que allà es perdona tot; que no és com aquí baix, on tot se corromp. Quin fàstic. Que allà dalt,  fins els cossos en la neu se conserven: ves què faran les ànimes!”.

-         M’ho prendré com un sí, doncs.

-         I doncs, fugim per sempre?

-         Demà tinc classe de nou a onze del matí.

-         Jo de tres a cinc de la tarda.

-         I tu vas de Manelic? En Manelic no tenia classes normalment. Era més de cuidar ovelletes i de matar a llops.

-         Ets tu la que vas de bohèmia i segueixes amotllant-te als patrons.

-         Els dos els seguim.

-         Som igual d’hipòcrites, doncs?

-         Ens mola anar de rebels.

-         A mi em moles tu, tia.

-         Què? Em vas d’emo i t’has tallat la vena romàntica?

-         Aquí m’has fet massa gràcia. Riuria si no fos perquè només penso en besar-te.

-         Ara no em va massa bé, ja ho saps. És dia parell, que tu solies dir. Si fos imparell...

-         Era només un joc de nens quan vam començar i se’ns en ha anat de les mans.

-         Vam madurar amb mà dura, doncs.

-         Jo sí. Tu ets tu.

-         Jo sóc jo.

-         I els dos qui som?

-         Nosaltres!

-         Molt aguda, nena. Sempre he pensat que tens un do pels pronoms.

-         Per què?

-         Perquè pensaves en tu i en mi, i l’oblidaves a ella. No creies en el vosaltres i sabies que esdevindríem un nosaltres.

-         I quan érem nosaltres tu vas deixar de ser tu, i jo no era, perquè jo vull ser només jo, de moment.

-         M’incites a escriure, i m’excites massa. Em tortures el pensament. T’hauré de denunciar, preciosa.

-         Bombonet, sisplau.

-         Más a mi favor. Els Ferrero Rocher només es comercialitzen quan ve la calor. És abril i estem a 30 graus.

-         A l’agost en les temperatures s’enfilaran fins els 40.

-         I fins llavors què?

-         El bombonet no sap què vol ser, però sap qui vol ser i sembla tenir clar amb qui no vol ser, però tampoc n’està segura del tot.

-         Temps? Més temps?

-         Saps que sí.

-         Sé que el temps em comença a pesar massa, però tens raó. De fet, puc esperar tota la vida. Sé qui vull ser i serem el que vulguem ser.

-         Exacte. Avui estàs massa “on fire” i em fas por perquè dius que t’excito. Són dos senyals de que vas cremat, no?

-         Calla. 
-    No vull.
-    Doncs et callaré com abans... Jo només anhelo els teus llavis. Fa massa que no els tasto i ENS trobo a faltar.

-         No…

                                             (I la va besar i ella no s’hi va resistir) 

L'home que treballa engalanant els difunts

L'home que treballa engalanant els difunts anhela profundament sentir el trànsit a dins seu. Ha perdut la il·lusió en el seu ofici. Ja no treballa per amor a l'art de la tanatopràxia. Capcot, moix; es passeja per la nit barcelona barrinant en alguna via expiatòria que li retorni a fe vital.

L'home que treballa engalanant els difunts porta una vida similar a la de l'home que treballa fent de gos. És més animal que persona. Dorm, menja engrunes i esgota els "quartos" amb bagasses de rotonda. Que li supliquin un "Papito. Dame plaser" amb accent cubà esdevé el seu moment de glòria particular. Després, quan calma els seus instints més carnals, s'asseu a la butaca, es balanceja i, mentre encén la llar de foc, ploriqueja de ràbia. Quan la brasa s'aviva i la flama troba el punt més àlgid; irat, hi deixa caure les últimes instàntanies de records borrosos. Tot i que són fotografies en blanc i negre, la felicitat hi impera amb lluentor.

L'home que treballa engalanant els difunts va perdre la dona fa quatre primaveres. Aquell amor platònic adolescent havia esdevingut nietzschià. Li robava la mesada i se la "fotia" pel nas. Ell somiava amb una Catwoman, però va topar amb un altre tipus d'heroïna. Des d'aquell dia, el menudet de casa estava més pàl·lid que de costum, mentre el pare sofria perquè aquell color facial li era excessivament conegut. Fa dues primaveres un càncer se'l va endur.

L'home que treballava engalanant els difunts roman a la funerària, a l'espera que l'home que ara treballa engalanant els difunts l'acabi d'enllestir i pugui ser enterrat amb cara i ulls. Lamentablement, l'expressió "amb cara i ulls" no és pas metafòrica. Ell ja ho sabia quan va prémer el gatell i la bala li va atravessar el crani.

Una de ràbia

Ja no són llàgrimes de dolor. És impotència. Ploro foc. Ploro coïssor. És ràbia. És pràcticament odi. I estar mort en vida, i clavar-me dagues al cor a diari, i despullar-me (l’ànima) per ferir-me (de nou).

Dèbil? Submís? No. Tot aquell que busca la perennitat i xoca frontalment amb allò efímer sap de què parlo. No. No resisteixis la meva penúria, tot i sabent que vindran temps millors; temps de circs, temps de sol. Que el millor bes va ser en aquest espectacle i ni tan sols els nostres llavis van xocar. No valoris allò que he deixat enrere per aconseguir unir-nos. No, i ara!

Tanca’t. Oh, sí! Tanca’t més encara. Posa’t mil capes més a la cuirassa d’acer inoxidable. Oh, sí! Endavant! Segueix essent impenetrable. Segueixes donant motius perquè Afrodita no surti del coma profund. Que n’ets de valenta, eh? Enterra’m ben avall. De la làpida ja me n’encarrego jo, tranquil·la. No em busquis! Per què? Si no vols trobar-me! I què? Ets feliç? Almenys digues-me que sí. Que vius al cel i que llepes cada dia un trosset de núvol amb la teva ànima bessona.

I... Temps? No! Aquestes ferides queden marcades amb tinta de sang imborrable. Solies dir: “Ets una muntanya russa emocional”. “Penses massa”. Sí! A les muntanyes russes els encanta donar mil voltes per arribar al seu destí final, i (creu-me) la sensació d’adrenalina, si es realitza plegats, compensa el trajecte. En surts ben reposat i ben unit.

La solució: mirar endavant? No! Només quan hagi matat el teu record, a base d’hòsties no consagrades (tot i que per la força que porten intrínseques tenen una càrrega celestial segur), i a traguets de tequila. El meu fetge entén el dolor i és comprensiu. “Vida perdida por la mujer y la bebida”. I callo. I calla. No obris mai més els llavis si no és per besar-me.

Qui sóc?

Envellia a ritmes endimoniats. Aquell mirall no enganyava. 17 anys i mig ben portats, però un darrer any carregat d’emocions colpidores, capaces de trastornar un cervell més proper a la rauxa que el seny, començaven a fer estralls la pulcritud i la suavitat de la meva pell...  I alguna entrada capil·lar massa entrada. Vaja, mentre no hi hagués sortides ja anàvem prou bé, pensava... Tot passava factura. També aquella festa excessivament marcada pels graus etílics que no recordo... I algun consell “antiafrodita” a algun amic fraternal per part d’una ànima en còlera. Perquè com em repetia una i altra vegada: “Si tenia el cor en un puny era perquè amb el puny m’havien destrossat el cor”. Tot restava vida, em clamava el Lucifer del meu cervell; tot sumava experiència, em consolava alguna veu celestial. Afortunadament, em començava a agradar sentir el pas del temps en el meu rellotge biològic.

Al cap i a la fi, el què veia a l’altre costat del mirall m’agradava... Pèl rebel ben morè i fosc, del color del dubte; mirada penetrant i somiadora; pestanyes voleiadores, llargues, desafiadores de la llei de la gravetat; orelles i nas prominents (en aquest últim cas, jo preferia dir que era per l’extremat olfacte golejador que posseïa quan m’alçava poc més de cinc pams de terra i perquè m’ensumava la falsedat humana des de la llunyania); boca de pinyó, ben menuda per estalviar-me comentaris sobrers, i només obrir-la quan el cor també ho fes; llargarut, fibrat i esprimatxat pels efectes d’una mononucleosi a mig guarir.

En el fons, poc m’importava. Tot just estava intentant destriar la meva vertadera identitat, i solia pensar que no ho aconseguiria ni amb la pedra filosofal a les meves mans. No obstant, seguia sense rendir-me. "Endavant, endavant i endavant", em xiuxiuejava una veueta femenina coneguda. I jo callava. I t'estimava. I seguia.

Cors que callen

Tot just t’espolsaràs el son de les orelles quan ell ja t’haurà portat l’esmorzar a peu de llit. Que n’és de galant! T’haurà encisat acaronant-te per enèsima vegada, mentre un “T’estim” en forma de xiuxiueig a cau d‘orella t’haurà elevat al setè cel. Serà una declaració meditada i suau; però poc sincera i agafada amb pinces de cirugià amb Parkinson. I no! Oh, no! No seràs capaç d'entendre que tan sols seran sis lletres protocol·làries entonades amb veu de fals baríton! I tu? Oh, sí! Seguiràs feta un mar de dubtes, però li esbossaràs aquell tímid somriure, etern fustigador de cors solitaris. Aquesta vegada, no obstant, més que un somriure, serà una ganyota. Ell et jurarà amor etern, més per il·lusió que per convicció. Esperarà una resposta esperançadora… I callaràs! I ell? Oh, ell! T’intentarà convèncer d’un amor sense fi a través d’una vèrbola envejable, similar a la d’un firaire o a la d’un venedor de roba interior de mercat. I tu? Oh, tu! Seguiràs al teu món de soledat infranquejable.

I jo? Oh, jo! Compartiré somnis frustrats amb una simple desconeguda, una que sigui capaç de pal·liar tanta bogeria i tanta muntanya russa emocional. M’estimarà el doble que tu. L’estimaré una quarta part del que t’estimo a tu, però bé… Comprarem un pis a l’Eixample i menjarem crispetes al cinema Truffaut de Girona els caps de setmana. Fingirem ser feliços. Lamentablement pels meus instints més luxuriosos, no serà l’únic que ella fingeixi.

I vosaltres? Oh, vosaltres! Us establireu a Londres. Els matins del diumenge anireu al Camden i les tardes les aprofitareu per anar a teatre a veure obres de Shakespeare. Fingireu ser feliços. Lamentablement pels seus instints més luxuriosos, no serà l’únic que tu fingeixis.

I ens preguntarem el perquè de tanta penúria essent conscients que la solució la tenim nosaltres. Sí! La que s'emporti tanta por, com dirien els Manel. I què farem? Ens obviarem. Mentrestant, en la intimitat m'imaginaré el teu rostre de plaer a braços d'un altre, i viceversa. És llavors quan sabrem que ens hem equivocat. Però ja serà massa tard; ella i jo tindrem dos fills, i ell i tu tindreu dues filles.

I jo? Oh, jo! Em sentiré carn de la més infantil quitxalla. Al cap i a la fi, sempre seré un col·leccionant: de petit; cromos de futbol i de gran; fracassos amorosos.
 -----------------------------------------------------------------------------------------------------

Ja he buidat el pap. Tan sols eren pensaments personals fugaços massa enterbolits pel sofriment constant. Afortunadament, t'anhelo un futur més feliç, amorosit amb un toc escatològic, musicalment parlant, és clar. Sí! Estic escoltant "Les coses com són" de Els Pets.

Ciao.

Sonnet XLIII - Shakespeare
When most I wink, then do mine eyes best see,
For all the day they view things unrespected;
But when I sleep, in dreams they look on thee,
And darkly bright are bright in dark directed.
Then thou, whose shadow shadows doth make bright,
How would thy shadow's form form happy show
To the clear day with thy much clearer light,
When to unseeing eyes thy shade shines so!
How would, I say, mine eyes be blessed made
By looking on thee in the living day,
When in dead night thy fair imperfect shade
Through heavy sleep on sightless eyes doth stay!
All days are nights to see till I see thee,
And nights bright days when dreams do show thee me.

Però demà, mentre la claror envaeixi suaument el cel, 

deixaré que el meu cor s'ofusqui a un ritme inversament proporcional. 

L'etern vencedor accepta la "derrota", i sense victimismes. 

Per mil llàgrimes que hagi de tornar a vessar, aquests són els 

últims mots que et retombaran les entranyes. Com algú va dir en el 

seu dia, "A love that is lost can never be found again", o

això és el que penses. Caminar en cercles acaba marejant; per tant, 

és millor que el vòmit sigui personal, i no col·lectiu. 

Amorísticament parlant,

CIAO.