La Volta celebra el seu centenari amb una exposició al Museu Olímpic

Sota el títol La Volta a Catalunya 1911-2011. Un segle d’esport i país, el passat 27 de setembre es va inaugurar l’exposició sobre la cursa ciclista catalana al Museu Olímpic i de l’Esport Joan Antoni Samaranch de Barcelona. L’acte d’inauguració va estar comandat per Ivan Tibau, exjugador d’hoquei patins i actual secretari general de l’esport català.

En total, prop d’un centenar de persones van omplir la sala d’actes del museu. L’efemèride va constatar que la prova gaudeix d’una salut envejable, ja que és la tercera en antiguitat, després del Tour de França (1903) i el Giro d’Itàlia (1908). Quant a l’assistència, destaca la presència de Maite Fandos, presidenta de la Fundació Barcelona Olímpica, Rafael Vallbona, comissari i principal instigador de l’exposició i Rubèn Peris, president de la Volta.

Tibau, amb un discurs carregat d’emotivitat, va posar mèrit a tots aquells que havien lluitat per la supervivència de la prova, sobretot per la seva disputa durant els primers anys de la postguerra: “Cal agrair l’esforç de moltes persones que no apareixien als diaris de l’època, però que han estat herois des de la penombra”.

El secretari general també va destacar “la repercussió mundial de la competició” i va posar com a exemple els tres últims guanyadors per justificar-se: “El 2009 va vèncer Valverde, el 2010; Purito i, el 2011, Contador. Crec que només per noms, ja podem imaginar-nos quina és la transcendència de la Volta”. Finalment, va concloure el col·loqui amb la il·lusió de poder celebrar cent anys més.

Quant a la disponibilitat, per a tots aquells interessats en assistir-hi, l’exposició romandrà activa fins el 6 de novembre, de dimarts a dissabtes de deu del matí a les sis de la tarda. L’entrada serà gratuïta per a tot el públic. Per cert, els més nostàlgics podran fotografiar-se amb una reproducció a escala real de Mariano Cañardo, el set vegades campió de la Volta, entre el 1928 i el 1939.

El fill d’Eugenio presenta un llibre sobre l’humorista a la UAB

El passat 5 d’octubre, la Facultat de Comunicació de la UAB va organitzar la presentació del llibre Saben aquel que diu... Érase para siempre Eugenio. La xerrada va anar a càrrec de Gerard Jofre, fill del conegut humorista català i autor de l’obra. També van participar-hi Mar Deus, l’editora i Fabio Tropea, professor de l’Autònoma. L’acte es va desenvolupar a l’Aula Magna de la Universitat, amb més de 400 assistents.

Durant els tres primers quarts d’hora, els oradors van fer referència al vessant més personal d’Eugenio. L’autor va afirmar que “el llibre és un retrat del meu pare perquè tothom pugui conèixer la seva figura fora dels escenaris”. En la mateixa línia, Tropea, gran seguidor de l’artista, va destacar la repercussió atemporal del “show-man” en declarar que “el seu record segueix vigent deu anys després de la seva mort”. Reugenio, el seu imitador, va cloure l’esdeveniment amb un repertori d’acudits carregats d’ironia.

Canvi de temàtica

Des d'avui mateix, el blog s'encamina, per motius acadèmics, cap a la redacció de notícies. Durant tot aquest aquest any, hi abocaré tot el contingut de les classes de Periodisme de la UAB, mesclant-ho amb reflexions no purament informatives sobre la situació concreta política, econòmica, esportiva, social de fets d'actualitat. Tot això sense oblidar, lògicament, la intenció literària amb la que va néixer aquesta plataforma. De manera escalonada i entrellaçada, hi deixaré caure alguna reflexió com les d'antuvi.

Sembla que l'estabilitat torna a la meva vida i és hora de reordenar el cervell i el blog.

Així doncs, sense més dilació, som-hi de nou.

Anàlisi 1 x 1 CN Mataró Quadis

Com ja vam comentar en la primera jornada, és indiscutible que la totalitat de minuts a darrere és per a Mario Lloret. Porter jove, de 21 anys, sembla erigir-se com el reforç anhelat que ha cercat el Quadis durant aquests últims anys. Comença a destacar just quan més se’l necessitva; després de la marxa de Jordi Fernández. Espectacular a la porteria. En la jornada inaugural contra el Terrassa es va sortir amb parades iversemblants en el tercer període, que van servir per encadenar el parcial de 3 a 1 en el tercer quart. A la piscina de Sant Jordi, el dissabte passat no vam podem tenir la millor versió de Mario, en part per la passivitat defensiva que semblava apoderar-se dels homes de Betu Fernández. Afortunadament, va ser un petit entrebanc. Ahir més, i quasi millor. Igualar les aturades de mèrit del primer “matx” era complicat. Ara bé, va exercir de líder, o com un dels grans líders de l’equip si més no. Encaixar 6 gols en una competició tan igualada i tan exigent com és la d’aquest any, no és tasca fàcil. A més, va estar especialment actiu en el darrer i definitiu quart.  És dels que demostra més passió pel waterpolo en tot moment.

Entre Fran Sànchez, i Albert “Pei” Garcia, i Escribano es reparteixen els minuts als extrems. Els dos primers són jugadors veterans que, de moment, de cara a porteria, no estan mullant, mai millor dit. Recordem que Fran Sànchez la temporada passada va ser el tercer màxim anotador. L’explicació rau en un petit canvi de joc del Quadis. Les jugades d’atac solen ser llargues, però tenen la particularitat que la gran majoria (jo m’atreviria a dir més d’un 80%), les acaben homes del centre. López-Escribano, Baba i Bonca estan immensos. El madrileny i l’hongarès tenen una efectivitat altíssima. Bonca, més veterà, és una reconstrucció més afectiva, perquè transmet veterania a l’equip i efectiva per a l’equip. Dóna veterania de Balatoni, amb l’afegitó que dóna intensitat defensiva i reparteix més joc (no va tant de cara a barraca). A la boia els minuts se’ls reparteixen més o menys per igual entre Blary i Codina amb efectivitat similar.

Per altra banda, Pau Bach i Víctor Fernández van entrant més en les rotacions; i són les dues cares joves, juntament amb Lloret i Codina, més consolidats, que han crescut de la base i que seran el relleu generacional.

Reflexions sobre "Lo intenté y fracasé"

"Lo intenté y fracasé" és un text narrat per la periodista russa Politkovskaya, una jornalista que s’oposava completament al conflicte txetxè i al règim de Vladimir Putin.

Cal situar el context històric de la Guerra Txetxena a finals del segle XX i en dues onades. La primera, compresa entre el 1994 i el 1996; mentre que la segona abarca des del 1999 fins al 2009. És un conflicte amb una causa molt clara: un interès suprem de Rússia per envair la zona del Caucas que xocava amb els interessos independentistes txextens: mantenir la independència. A més, Txetxènia era el territori per on passaven els principals oleoductes de Rússia cap el Caucas.

Durant la Primera Guerra Txetxena, les forces russes van intentar recuperar el control de la República de Txetxènia. Tot i que els rusos tenien una força superior en soldats, armaments i recolzament aeri, les forces russes van ser incapaces d’establir un control de l’àrea muntanyosa, per atacs dels guerrillers o partisans txetxens. La forta desmoralització de l’exèrcit rus va provocar que el president Boris Yeltsin declarés el cessament del foc unilateral el 1995 i iniciés la retirada de tropes l’any següent.

Pel que fa a la Segona Guerra Txetxena, va començar amb el pretext de l’intent d’inserció dels txetxens al Daguestan (territori rus). Així mateix, l’acusació de Putin als txetxens d’haver atemptat contra el seu estat va ser el desencadenant d’aquest conflicte. Algunes veus clamen que va ser la KGB la instigadora dels atemptats. Cal recordar que aquell era el primer mandat d’un jove i desconegut Putin, que acabava de guanyar les eleccions del 1999.

És en el context de la Segona Guerra Txetena on situem el text “Lo intenté y fracasé” d’Anna Politkovskaya. L’any 2002 es va produir l’assalt d’un teatre de Dubrovka, a Moscou. Un grup de 50 txetxens, liderats per Movsar Barayev (donat per mort dues vegades pels rusos). Per uns instants, el públic va creure que era part de l’obra. No obstant, quan els txetxens van instal·lar bombes en les bigues de l’amfiteatre, els assitents van comprendre que es tractava d’un atemptat terrorista. Als retinguts se’ls va deixar trucar a les seves famílies per telèfon perquè se sabés a tota la ciutat el segrestament. Aquell atemptat va significar que la guerra havia arribat a la capital. Tres dies després, un grup d’operacions especials rus va entrar al teatre i va tirar bombes de fum. Aquestes són massa potents i 77 dels presos moren. Així mateix, la brigada va aniquilar tots els txetxens i allibera a 700 persones. 200 d’aquestes van morir en hospitals per culpa d’inhalacions de fum.

Finalment, la conseqüència del conflicte és la incorporació de Txetxènia al territori rus. Tanmateix, encara es produeixen atacs esporàdics a la zona del Cauques.

Pel que fa al text, Anna Politkovskaya ens narra la impotència amb la que es va trobar la periodista en contactar amb els terroristes. Només va ser capaç de proveir els presos amb aliments i begudes. No hi havia res a fer. Els txetxens anhelaven la mort. Deien que moririen pel poble, i això els reconfortava.

Repassant la biografia de la periodista, cal destacar la seva constant lluita a favor dels Drets Humans, totalment contrària al règim de Putin. Politkovskaya patia constants amenaces del govern per la seva manera d’actuar: era molt clara i reivindicativa. L’any 2004, durant la massacra a l’Escola de Beslán, va ser sospitosament enverinada mentre volava cap a la localitat per cobrir la notícia.

El 9 d’octubre de 2006 va ser assassinada a l’ascensor del seu pis. El fet que morís el dia de l’aniversari de Putin va ser, per alguns, sospitós. A més, Alexander Litvinenko, un ex espia rus afincat a Londres que investigava la seva mort, va ser trobat enverinat un mes i mig després.

Politkovskaya va ser un referent de la llibertat d’expressió. Mostra d’això, són els nombrosos premis que va rebre al llarg de la seva carrera. El  2001 va rebre el Premi de la Unió Russa de Periodistes; el 2004, el Premi Manuel Vázquez Montalbán (compartit amb Maruja Torres) i el 2005; Premi per la Llibertat i el Futur dels Mitjans de Comunicació

Pretemporada i primers partits del Joventut Handbol Mataró

Tercera temporada consecutiva de canvis d’entrenadors. La primera d’aquestes va ser Guiteras qui portava el timó de l’entitat groc-i-negra, després d’haver aconseguit un ascens que se l’hi havia resistit les temporada 2007-2008. Finalment, va ser  el 3 de maig de 2008 quan els mataronins van aconseguir la fita, després d’una fase regular espectular en què es va obtenir un ple de victòries al Pavelló Teresa Maria Roca, i unes jornades d’ascens antològiques, celebrades a casa, amb 3 de 3. Es va vèncer l’Anaitazarra, la Universitat Politècnica de València i el Puig d’en Valls. Encara amb Guiteras capitenjant el projecte guanyador, El Joventut va redebutar a la Primera Estatal realitzant un paper més que meritori (29 punts, 12 victòries i cinc empats. Uns cinc empats que van pesar en excés. Van ser poc merescuts i això va col·locar l’equip en una setena posició meritòria, però poc justa, tenint en compte que d’haver guanyat el Palautordera en la darrera jornada, s’hagués obtingut la cinquena plaça. L’estiu del 2009 no va ser especialment fructífer amb l’èxode d’importants jugadors acompanyats de l’home que havia fet possible el somni de la Primera Estatal, el “Doctor” Guiteras. 15 anys de glòria deixava a terres mataronines.

Va ser llavors quan es va confiar en Héctor del Pino, el segon entrenador fins aleshores, i en el retorn de David Pedragosa, un home puntal en l’atac mataroní; juntament amb l’alternança de juvenils que pujaven fort. (Bernat Bonamusa i Dani Aguilera) van ser dels que van ajudar més. El resultat? Excel·lent, però amb mal sabor de boca.  Després de mantenir la segona plaça durant moltes setmanes i de gaudir d’una ratxa brutal, amb 14 partits sense conèixer la derrota, molts entrebancs a la fase final , van situar els mataronins a la quarta plaça, per darrere de Sarrià, Bordils i La Roca.

I aquest estiu més canvis. Poca estabilitat en el si de l’entitat. Juanan Garcia, tècnic de la base, prenia el relleu a del Pino. Ple quie fa a jugadors, només es mantenen Oriol Mas, juvenil 2ª temporada, Dani Aguilera i Bernat Bonamusa. Tots tres segona temporadaSergi Rodríguez, David Pedragosa, Gerard Hernàndez, Toni Busquets i Bernat Muñoz. Vénen d’equips de fora: Oriol Manzano (Barça), Raul Escoda (La Roca) i Oriol García-Milà (Cardedeu). Del b pugen Marc Martínez, Nil Vidal i Guillem Fàbregas

De moment, l’equip ha aconseguit dues importants victòries. La primera a casa davant el Palautordera per 29 a 25. La segona, molt més treballada davant el Sarrià de Ter per 32 a 35, el campió de la temporada passada. Aquesta setmana el rival sembla dels més forts de la categoria. El Sant Martí Adrianenc: En cinc visites a terres mataronines, ha obtingut cinc victòries.

Destacar el bon paper de Pedragosa en ambdós partits, amb 10 gols en total com sempre de Sergi Rodríguez, però això ja no és notícia; d’Oriol García Milà, el fitxtatge, que s’està consolidant com el pivot amb més recorregut de l’equip (de moment, nou gols), i sobretot també de Toni Busquets, el jove jugador que ja va destacar en l’equador de la temporada passada.

Corrandes des de l’exili (amorós)

T’estimo quan tinc raons per a tornar-te a odiar i t’odio quan tinc raons per tornar-te a estimar.

 

T’odio per tants condicionals, per tants condicionants, per tanta condícia emocional.

T’estimo quan els meus sanglots nocturns no s’evaporen, tot i l’ardor d’allò que m’entendreix per dins.

T’odio per tantes aparicions sobtades a “L’auberge espagnole”, “Pas sur la bouche” i a “Ensemble, c’est tout", sense demanar-ho, tot fent gal•la de la teva absència present des d’Amélie.

T’estimo quan les busques cerquen les 00:00, les 11:11, les 22:22, conscients de la rellevància de proporcionar-me anhels per seguir-nos somiant, com em vas ensenyar.

T’odio per la inevitable tendència a recordar els sons que feien el nostre amor.

T’estimo quan m’evoques al passat i aboques espurnes de segones intencions; quan tendrament ens devoràvem amb gust de crep de xocolata, de bombó ensucrat i de Poleo Mentes amb un regust relatiu, tot sigui dit.

T’odio quan Phil Collins, Barbra Sterissand, Whitney Houston, Joan Manel Serrat se succeeixen mesquinament en aquell tocadiscs que mai vas poder sentir.

T’estimo quan sé que no has caigut en braços d’un estrany i quan desitjo que la nostra plenitud efímera no hagi tingut rèplica.

Sí, correcte. T’odio per Two hearts, Woman in love, I will always love you i Paraules d’amor; quan m’irrompen sense consulta prèvia en una espècie d’espiral de melangia infinit.

T’estimo quan sé que no saps que tu no vas resultar la vencedora real en aquella mítica partida de billar, només per permetre’m el luxe de veure’t somriure.

T’odio quan els malabaristes de l’amor em fan defallir i fan caure en mans de desconegudes unes entrades que de ben segur ens haguessin delectat per segona vegada amb ELS MALABARISTES. Sí, en temps de sol.

T’estimo quan t’imagino triomfant en paratges inhòspits; pacífica amb uns principis sense fi, exercint de mediadora amb aquell anglès que tant m’exalta.

T’odio quan totes elles no estan a la teva alçada, quan a soles em fan caure en una eterna comparació amb falsos miratges de tu.

T’estimo per haver-me fallat tant; per donar-me l’oportunitat d’un reciclatge emocional profund, a voltes amb tendències autodestructives, que no eren res més que el signe inequívoc d’una prompta recuperació.

T’odio quan aquest destí cruel posa a prova la meva follia a base de noves coneixences que apareixen en el meu camí i em parlen amb naturalitat de tu com si em resultessis una desconeguda (pobres incrèduls sense mala fe, tots ells).

T’estimo quan t’imagino imaginant-me apareixent (estel•lar, com sempre) en trens a mitja parada amb missatges xifrats en mà, en classes de llengües que em resulten alienes, recitant-te poemes pocs madurs (com les mandarines, correcte!) i d’altres massa intensos.

T’odio quan després d’un període d’absència nihilista, te m’apareixes entre esglaó i esglaó pujant les escales, en la breu pausa entre “La competència” i “La segona hora”, entre el repàs a dues banyistes prou fermes, entre una mirada d’excessiva complicitat després d’una conversa prou agradable amb nouvingudes, entre el raspall d’un molar i d’un ullal, entre la parada de Premià i la de Masnou, entre el Port i el Bar de la xapa, entre pedalada i pedalada de sofriment quan estic a punt de coronar cims.

T’estimo quan desitjo egoistament que no siguin bons temps pels somiadors, que segueixes sensible a l’encant de les petites coses i quan sé que si algú gosa pronunciar-te la nostra frase afrancesada, serà incapaç de captar com retrunyen les teves entranyes.

T’odio quan m’obres el cor amb tant fervor; quan ets l’única destinatària de tanta reflexió; quan el full en blanc sembla portar inherent el teu nom escrit.

T’estimo tant que no m’importa revelar les nostres intimats supèrflues.

T’odio quan tinc raons per tornar-te a estimar i t’estimo quan tinc raons per tornar-te a odiar.